Canes 2010 · Un Certain Regard: “Blue Valentine”, de Derek Cianfrance

Blue Valentine (Blue Valentine)

Director
Derek Cianfrance. Guió Derek Cianfrance, Joey Curtis, Cami Delavigne. Producció The Wenstein Company (Nova York, EUA), Hunting Lane Films (EUA), Silverwood Films (EUA). Durada 1h34.

Repartiment
Michelle Williams (Cindy), Ryan Gosling (Dean), Mike Vogel (Bobby), John Doman (Jerry Heller), Ben Shenkman (Sam Feinberg), Reila Aphrodite (Mary)

Sinopsi
Amb un reguitzell d’instants fugissers, del passat o el present, aquesta pel·lícula explica la història d’un amor que semblava que s’havia trobat i que tanmateix ara s’esvaeix… Dean (Ryan Gosling) i Cindy (Michelle Williams) no han oblidat encara els bons moments de la seva història d’amor i es donen una darrera oportunitat, una nit, per salvar el matrimoni que els fa aigües.

Vídeos [Retall 1 VO] [Retall 2 VO] [Sundance 2010-Meet the Artists: video declaracions de Derek Cianfrance (ang)]

Webs oficials [bluevalentine-movie (ang)] Facebook [Blue Valentine (ang)]

Festival de Canes 2010
[Un Certain Regard: “Blue Valentine” (fr / ang /esp)]  Premis al Festival de Canes 2010 [cap] Festival de Sundance 2010 [US Dramatic Competition]

***

Articles en aquest blog
[Des de Canes 2010: traca de cinema] [Tot Canes 2010] [Tràilers i retalls (VO)]

Comentari [Vull llegir la resta de l’article]

***

Més informació
[IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Vendes internacionals
[Hyde Park International] Dist. cat. [x] Dist. esp. [x] Dist. fr. [x] Dist. it. [CDI]

***

FOTO © Silverwood
Films Ryan Gosling i Michelle Williams, a Blue Valentine, de Derek Cianfrance

Actualització (18.05.2010): Comentari de “Blue Valentine”, de Derek Cianfrance

***

Malgrat algun toc Sundance i un enfoc que em resulta pèl misògin, m’ha convençut prou pel que té de crònica dolorosa d’un amor esgotat.

El toc Sundance, realment, faria esperar el pitjor d’aquesta pel·lícula tanmateix colpidora pel que té de crònica subtilment desesperada del punt i final d’un amor. Dean és un xicot romàntic i, bojament enamorat de Cindy, li va al darrere. Som a la prehistòria del seu amor. Topen amb una botiga d’aquelles que té aparadors a cada costat de l’entradeta i la porta és endinsada. Dean, guitarreta en mà, es posa en aquest espai i enfila una cançó, interpretant-la amb el cor i amb una coreografia improvisada. Ella, afalagada, s’ho mira. Com pot dir que no a un noi així? És el moment més encantadorament Sundance del film. I sí, arribarà el dia que, esgotada la seva història d’amor, ella li dirà que no.

No us penséssiu pas que us estic aixafant l’argument de la pel·lícula o explicant-vos-en el final. No. La pel·lícula ja comença que la parella fa aigües i tot el metratge, barrejant records del passat i moments del present, ens du cap a la brega impossible per a salvar-la. Sobretot, per part d’ell. Perquè és ella, Cindy, la que ho dóna per acabat. De fet, Blue Valentine té alguna cosa de misògin; ja que, en reconstruir-ho tot plegat, Cindy, amb les seves coses, acaba duent pel pedregar els xicots que li van al darrere.

Dean és un obrer i Cindy treballa al món sanitari. Ell s’ha quedat amb la seva simpatia i una certa deixadesa bohèmia. Ella, que tenia aspiracions de carrera mèdica, vola un xic més alt i, amb el temps, li sobreïx el tarannà burgès de la seva família. Certament, ja no són el que eren, sobretot ella. I, esvaït l’enamorament, ja no se l’estima. Gota. Dean, en canvi, la desitja i se l’estima com el primer dia. I no es dóna per vençut. Ho prova tot i ella accedeix a un darrer intent, anant a passar sols, sense la criatura, una nit en un hotel. Quina crueltat és l’amor no correspost! Quin dolor, sec, dur, no poder seguir estimant la parella amb qui has compartit tants moments tendres!

En la mesura que Derek Cianfrance centra la pel·lícula en aquest dolor dels sentiments esgotats, aconsegueix una obra estimable, que s’imposa als propis perills i paranys, fets de reconstrucció i relat d’una història d’amor com tantes altres. Amb episodis tan bogadejats com el de l’agressiu anterior xicot de Cindy o el dinar amb la família benestant de la mossa… i afegim-hi avis en una residència geriàtrica (per allò de tocar la fibra), etc.

Ryan Gosling, a més de sundancement encantador, broda el personatge i vés que no li comporti Independent Spirit Awards o fins i tot alguna nominació a l’Òscar (com ja li passà amb Half Nelson). I Michelle Williams encaixa molt bé el paper “desagradable” de la pel·lícula, dotant-lo de l’ ambivalència clau: fragilitat i decisió.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *