Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

15 d'abril de 2010
0 comentaris

Canes 2010 · Competició: “La meva felicitat”, de Sergei Loznitsa

La meva felicitat (Schastye Moe / My Joy / Mon bonheur )

Director Sergei Loznitsa. Guió Sergei Loznitsa Producció MA.JA.DE. Fiction (Leipzig, Alemanya), Sota Cinema Group (Ucraïna), Lemming Film (Holanda). Durada 2h07.

Repartiment Victor Nemets (Georgy), Olga Shuvalova (prostituta adolescent), Vlad Ivanov (alcalde de Moscú), Vladimir Golovin, Alexey Vertkov,  Boris Kamorzin, Timofey Tribuntsev.

Nota sinòptica La sòrdida vida quotidiana d’un camioner rus. Paràbola sobre la descomposició d’un país

Sinopsi Un camioner prou jove (Victor Nemets) es perd per la ruralia russa. Topa amb un veterà desventurat, una menor que es prostitueix, una bohèmia tota estranya, policies corruptes… Com més intenta recuperar el camí cap a la civilització, més es troba que la força i l’instint de supervivència han substituït qualsevol signe d’humanitat, en la gent.

Vídeos [Retalls, entrevista, roda de premsa i d’altres, a Canes 2010]

Webs oficials [x] Web del director [Sergei Loznitsa (ang)]

Festival de Canes 2010 [Competició: “La meva felicitat” (fr / ang / esp)]  Premis al Festival de Canes 2010 [cap]

***

Articles en aquest blog
[Des de Canes 2010: ficcions i realitat] [Des de Canes 2010: traca de cinema] [Tot Canes 2010] Nota biofilmogràfica sobre el director [Vull llegir la resta de l’article]

Crònica [Diari de Girona, dia 20] Comentari [Vull llegir la resta de l’article, després de la nota biofilmogràfica sobre el director]

***

Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Vendes internacionals [Fortissimo] Dist. cat. [x] Dist. esp. [x] Dist. fr. [ARP] Dist. it. [x]

***

FOTO © Lemming Film
La meva felicitat, de Sergei Loznitsa

Nota biofilmogràfica sobre Sergei Loznitsa

***

Sergei Loznitsa va néixer 5 de setembre 1964 a la ciutat de Baranovitxi, a Bielorússia. En aquella època,  Bielorússia formava part de la Unió Soviètica. Després, la família de  Sergei es va traslladar a Kíev (Ucraïna), on Sergey va acabar l’escola secundària. El 1981 Sergey va ser admès a l’Institut Politècnic de Kíev, on estudià matemàtica aplicada als sistemes de control, llicenciant-s’hi el 1987, en Enginyeria i Matemàtiques..Entre 1987 a 1991, Sergei va treballar com a científic de l’Institut de Cibernètica, en el desenvolupament de sistemes experts, intel.ligència artificial, i processos de presa de decisions. A més d’aquesta seva ocupació principal, Sergei va treballar també com a traductor de japonès. És en aquella època que va créixer en Sergei Loznitsa un cada cop més intens interès pel cinema, fins que el 1991 entrà a l’Institut Rus Estatal de Cinematografia, de Moscú, superant un procés selectiu molt rigorós. Va estudiar al taller de Nana Dzhordzhadze. Se’n llicencià el 1997 amb honors en producció cinematogràfica i direcció. Des de l’any 2000 treballa a l’Estudi de Films Documentals de Sant Petersburg, any en què guanyà una beca del Programa Nipkov a Berlín. Nova emigració el 2001, amb la dona i les dues filles, a Alemanya. Sergei Losznitsa du fets ja tres llargmetratges documentals i vuit curtmetratges, està treballant en més documentals, preparant nous guions… i ha debutat en la ficció amb La meva felicitat.

Filmografia

1996 TODAY WE ARE GOING TO BUILD A HOUSE (Documental, 28′,  co-dirigit amb Marat Magambetov)

1998 LIFE, AUTUMN (Documental, 34′, co-dirigit amb Marat Magambetov)

2000 THE TRAIN STOP (Documental, 25′)

2001 SETTLEMENT (Documental, 80′)

2002 PORTRAIT (Documnetal, 28′)

2003 LANDSCAPE (Documental, 1h)

2004 FACTORY (Documental, 30′)

2005 BLOCKADE (Documental, 52′)

2006 ARTEL (Documental, 30′)

2008 REVUE (Documental, 83′)

2008 NORTHERN LIGHT (Documental, 52′)

2010 LA MEVA FELICITAT (primera ficció, 2h07)

*** *** ***

Actualització (13.06.2010): Comentari sobre “La meva felicitat”, de Sergei Loznitsa

***

Sergei Loznitsa agafa un camioner rus i el posa a la carretera, de manera que vagi topant amb tot de personatges al llarg del seu trajecte finalment estimbat. Cadascun d’aquests personatges evoca o protagonitza una història diferent, present o passada, en les quals sempre la bona fe es paga cara, la supervivència du la gent a la salvatgia, la corrupció endèmica du a l’abús impune del poder…  Jo volia fer una pel·lícula d’amor -ha declarat Loznitsa-, però com passa sovint amb els russos, amb qualsevol qüestió, acabes amb un kalachnikov (i admet que, així les coses, el títol d’aquesta pel·lícula, La meva felicitat, és d’una ironia més que amarga). Efectivament, el que acaba configurant és una Rússia impossible, una imatge negríssima d’un país en què la gent no pot aspirar a la felicitat ni alienant-se dels problemes. 

La idea mateixa que el protagonista sigui un camioner que corre per carreteres russes (encara que, per raons de producció, la pel·lícula s’hagi filmat a Ucraïna), a part de reflectir el tarannà viatger i observador de realitats diverses del documentalista Sergëi Loznitsa, també i sobretot, és un recurs per recórrer les venes de Rússia i trobar-ne el col·lapse, les embòlies endèmiques. La xarxa russa de carreteres -ha explicat Loznitsa- està concebuda com un arbre, que va de les grans ciutats fins a les ciutats mitjanes, després als pobles i finalment als poblets. Però d’allà, no hi ha manera d’anar més lluny; has de fer mitja volta. Per exemple, resulta impossible de fer cap a un poblet que està només a cinc quilòmetres, perquè cap carretera t’hi du. Si un poble és d’una demarcació diferent d’un altre, encara que estiguin a tocar, no tens altre remei que recular a la ciutat de més a la vora. Aquestes carreteres reflecteixen una estructura mental, unes determinades maneres de pensar. Hi ha un centre i tot de petits punts enraïmats als quals no es dóna la menor importància. Només hi ha una carretera que els lliga al centre. Hi ha aquesta estructura jeràrquica en què un únic punt és sinònim de veritat i tota la resta hi està totalment subordinat. Vius al costat de coses de les quals ni n’ets conscient, perquè ni tan sols les veus. I passa sovint que vas a parar enlloc, al final d’una carretera. És el que s’anomena l’atzucac del diable.

Els protagonistes viuen en un d’aquests atzucacs del diable o, igualment mig perduts, són en una d’aquestes carreteres que no duen “enlloc”, que vénen de la Rússia oficial, però menen a gent que brega per sobreviure molt lluny de l’Estat, des de sempre. El camioner al voltant del qual gira tot plegat emprèn viatge amb un carregament de farina i acaba encallat en un indret anònim. L’atraquen, l’estaborneixen i, literalment, es desperta no sap ben bé on, a casa d’una dona desconeguda. És com si estigués alienat, costa reconèixer rere la barba crescuda i deixada, rere aquella mirada perduda i aquell cos cobert de roba mugrosa, el que havia estat un home d’aspecte encara jove, més aviat esportiu. Venuda la farina i el camió, es fa fonedissa aquella dona agitanada i desconeguda que el cuidava i que li feia l’amor. El camioner és ja un rodamón i, havent-se venut la farina i el camió que no eren seus, ha esdevingut un delinqüent. De camí des de la Rússia urbana fins a l’estat en què es troba ara, ha topat amb un avi, figura gairebé fantasmal que li explica una història d’abús que patí per part d’un capità, sent ell tinent de l’exèrcit a la Segona Guerra Mundial; uns policies de carretera avesats a l’ús despòtic de la seva prepotent posició contra els indefensos ciutadans; una noieta que es prostitueix i defuig, per “dignitat”, qualsevol mena d’ajut salvífic; uns pagessos empobridíssims que veuen l’oportunitat d’aconseguir alguna cosa, en aquell camió perdut en mig dels camps; la dona que l’acull, n’hi treu tot el suc i es fa fonedissa; un home gran que, éssent petit, va veure com uns desertors, a la Segona Guerra Mundial, assaltaven la casa rural on el seu pare se l’havia endut per a allunyar-lo dels perills i li mataven el pare; uns presumptes policies que, bons hereus d’aquells desertors, aprofiten la disfressa de l’uniforme per robar el que els abelleix…

La càmera de Loznitsa és encara molt documental. Sotja, veu, mira, mostra, enquadra i es mou de manera molt madura. Amb tots aquests paisatges i personatges de ficció compon un autèntic document sobre la Rússia profunda (només la profunda?). Amb el muntatge, es revela no prou dúctil , o potser fóra millor dir, pèl massa críptic. La dialèctica entre les seqüències, entre el present fílmic i el passat dels flash backs és feixuga, espessa, i de el conjunt a un cert caos. Certament, aquest caos s’avé força al del país que pinta, al de la gent que, allunyada cada cop més de la civilització, és simple força supervivent.

En conjunt doncs, La meva felicitat transmet la mirada del cineasta envers Rússia, amb notable coherència entre els discursos temàtic i estètic, mal sigui a costa del resultat de la mateixa pel·lícula. Tot potser és massa fosc: ja ho tenen les mirades personals, que ho poden acabar esbiaixant massa tot plegat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!