Canes 2010 · Competició: “La nostra vida”, de Daniele Luchetti

La nostra vida (La nostra vita / Our Life)

Director Daniele Luchetti. Guió Daniele Luchetti, Sandro Petraglia, Stefano Rulli. Producció Babe Films (França), Cattleya (Itàlia), Rai Cinema (Itàlia). Durada 1h33.

Repartiment Elio Germano (Claudio), Isabella Ragonese (Elena), Raoul Bova (Piero), Awa Ly (Celeste), Stefania Montorsi (Liliana), Luca Zingaretti (Ari)

Nota sinòptica Retrat de l’Itàlia d’avui en dia, a través de la història d’un obrer romà.

Sinopsi Un proletari que, acabat un dol, ha de passar comptes amb aquest fet traumàtic, amb aquesta absència, mira de superar el dolor aferrant-se a l’únic que té a mà: fer diners.

Vídeos [Tràiler VO] [Retalls, entrevista, roda de premsa i altres vídeos, a Canes 2010]

Webs oficials [x]

Festival de Canes 2010 [Competició: “La nostra vida” (fr / ang / esp)]  Premis al Festival de Canes 2010 [Millor Actor (Germano), ex-aequo)]

***

Articles en aquest blog
[Des de Canes 2010: ficcions i realitat]  [Tot Canes 2010] Notes filmogràfiques sobre el director [Vull llegir la resta de l’article]

Crònica [Diari de Girona, dia 21] Comentari [Vull llegir la resta de l’article, després de les notes filmogràfiques sobre el director]

***

Més informació
[IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Vendes internacionals [Celluloid Dreams] Dist. cat. [x] Dist. esp. [x] Dist. fr. [AdVitam] Dist. it. [01]

***

FOTO © 01 Dist
La nostra vida, de Daniele Luchetti

Notes filmogràfiques sobre Daniele Luchetti

Detall de la seva filmografia, amb comentari sobre un parell de títols clau

***

2010             La nostra vida (La nostra vita / Our Life)

2007             El meu germà és fill únic (Mio Fratello É Figlio Unico /
                      Mi Hermano es hijo único / Mon frère est fils unique).

Canes 2007 · Un Certain Regard

2003
            Dillo con parole mie

2000             12 Pomeriggi

1998             I piccoli maestri

1995             La Scuola

1994             L’unico paese al mondo

1993             Arriva la bufera

1991             Il Portaborse

Canes 1991 · Competició.

Text per al full de mà del Cinema Truffaut, de Girona (23.04.1993) (..) una pel·lícula “de” Moretti, dirigida pels eu col·laborador Daniele Luchetti, que va aixecar molta polseguera en els àmbits polítics transalpins, abans de l’actual garbuix de “mans netes”. (..) és un film “de” Moretti no només perquè el protagonitzi i en sigui el productors, sinó perquè realment n’és l’inspirador. A meitat dels anys vuitanta, el cineasta crea la Sacher Films, que va possibilitar l’arribada d’un nou cinema a Itàlia. Però, com ell mateix declara: “de seguida vaig tenir ganes de produir una pel·lícula més dura, de fer un cinema que tornés a parlar del nostre país“. Va optar per tirar endavant un film que fos lleuger, sense caure en la típica farsa de la comèdia italiana, i per a dirigir-la va escollir Luchetti (..).

L’elecció d’aquest realitzador com a director d’ Il portaborse era important pel to que Moretti volia per film: Desitjàvem una pel·lícula situada en una tercera via, entre el film de denúncia política i el burlesc de la comèdia (..) volíem una lleugeresa que no fos farsa i una duresa que no fos esquemàtica“. I certament, Luchetti ens la serveix amb humor fi, una certa elegància i la intel·ligència necessària. Il portaborse és una sàtira contra una certa manera de fer política, a partir de la història d’un professor  a qui contracta un ministre i diputat perquè li escrigui els discursos. Tots dos tindran la paraula com a vehicle d’expressió. L’un, creant-la en un palau històric que s’engruna. L’altre, transmetent-la, des de la buidor la imatge que li dóna el vot, el poder. No obstant això, la primera part del film no passa de contrastar les dues maneres de guanyar-se la vida: el que ven el talent i el que ven la pròpia imatge. Justament per això esdevé més àcida la crítica quan el professor decideix, per ètica, abandonar el confort que li ha proporcionat seguir el joc als que, rere la buidor, amaguen la utilització immoral del poder.

1990             La settimana della sfinge

1988             Domani Accadrá 

Canes 1988 · Un Certain Regard

Fragment del text de presentació d’ Il Portaborse al Cinema Truffaut, de Girona, 23.04.1993 Luchetti havia debutat el 1988 amb Domani Accadrá, pel·lícula aclamada per la crítica internacional com a renovadora de la comèdia italiana. Amb humor i subtil ironia, s’hi descriu l’itinerari de dos ramaders que, havent de fugir a causa d’un robatori benintencionat, passen tota mena de d’experiències reveladores dels canvis socials a la Itàlia de meitat del segle XIX, amb aristòcrates experimentant teories de la predestinació humana, austríacs imposant la seva llei, bandits refugiats en zones empestades de malària, utopistes, avars… Domani Accadrá va ser produïda per Moretti i es basava en una idea de guionistes i altres cineastes de la Sacher. De fet, el mateix Luchetti es desmarca d’un cinema personal de l’estiu del seu protector, afirmant que el “jo” als seus films es troba en l’entusiasme de fer-los, en el desig d’expressar-se en imatges.

*** *** ***

Actualització (21.05.2010): Comentari sobre “La nostra vida”, de Daniele Luchetti

***

Luchetti ens explica la història d’un paleta jove convertit ja en constructor, amb tot d’immigrants il·legals que treballen per a ell. Pare alegre i marit feliç, la vida li etziba una garrotada de les grosses i com a resposta al dol, gairebé com si intentés exorcitzar-lo, decideix que en aquesta vida ha de llançar-se a fer diners, molts més dels que ara movia, per a donar-se i donar als seus fills tots els luxes i capricis possibles en aquesta vida. És així que s’embolica en una promoció immobiliària a termini fix. En el seu món d’economia submergida, aconsegueix el finançament a través d’un traficant, es posa a comprar tot allò que li abelleix per a la canalla i tira endavant…

El protagonista (Elio Germano) aparca el dol, de la mateixa manera que apaivaga el dubte moral sobre una mort que no denuncia per no perjudicar una obra. Igual com la resistència a allitar-se amb una prostituta, per respecte a la seva dona, dura el temps que tarda la professional a despullar-se. Treballa amb el seu personal, però els pot deixar sense cobrar per a atendre les seves aventures financeres… Luchetti no el jutja èticament, el mostra amb la seva vitalitat i simpatia prou joves, en el seu trajecte de riures i llàgrimes, tirant endavant amb el valor del diner com a únic referent, en un món al marge de les institucions (aquí no hi ha bancs, ningú assegura treballadors i els únics suports són a nivell personal…)

Certament, aquest film retrata un cert estat de coses a la Itàlia contemporània (i, a casa nostra, si en fem extrapolació). Amb l’explotació laboral, la perversió del sistema de protecció social, el racisme que brolla… Però sobretot documenta la baixa temperatura moral de la nostra societat. Amb lucidesa i gosadia.

Cal reconèixer que el “happy end” fílmic i el fet que no qüestioni el tarannà del protagonista pot dur algun espectador a una conclusió jubilatòria respecte a la realitat galdosa que es mostra. Se li retreu a Luchetti que no hagi qüestionat el protagonista i potser van encertats els que ho fan; però jo ho valoro just a l’inrevés. El “happy end”, la celebració alegre d’un cúmul de frivolitats, esdevé irònicament el testimoni més corrosiu de la galdosa realitat que retrata. I sí, també celebra el valor dels lligams familiars i d’amistat, autèntica xarxa de salvació de les capes socials que se les campen com poden.

Una ficció com la de Luchetti aposta per mostrar la realitat “sense intervenir-hi”, com si la mirada del cineasta fos transparent. Tot i que sempre n’hi ha, de mirada. I fins i tot en aquest cas, la “no intervenció” resulta més eloqüent que segons quins discursos fílmics.

La Itàlia de Luchetti és vitalista, de colors pujats, bars de platja, diàlegs cridaners i xerrameca en totes direccions… Certament, no té cap vocació de mostrar-nos “tot Itàlia”; però el submón en què es mouen els protagonistes tens la sensació d’estar molt estès en aquell (només en aquell?) país. No és un univers marginal, sinó la quotidianitat d’una gran capa social: la forma contemporània de bona part del proletariat? I això és el que fa La nostra vida més inquietant, que no parla d’unes circumstàncies singulars: en la gent concreta que protagonitza aquesta ficció, se n’hi projecta molta, de gent. I la temperatura moral que en mostra, fa esgarrifança. Éssent bona gent! On estem anant a parar, tots plegats!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *