Canes 2010 · Competició: “Fair Game”, de Doug Liman

Fair Game (Fair Game)

Director
Doug Liman. Guió Jez Butterworth i John Butterworth, basat en els llibres The Politics of Truth, de Joseph Wilson, i Fair Game, de  Valerie Plame Wilson. Producció Zucker Productions (EUA), Weed Road Pictures (EUA), Imagenation Abu Dhabi FZ (Abu Dhabi), Hypnotic (EUA), Participant Media (EUA), River Road Entertainment (Los Angeles, EUA). Durada 1h46.

Repartiment
Naomi Watts (Valerie Plame), Sean Penn (Joseph Wilson), Ty Burrell (Fred), Michael Kelly (Jack), Bruce McGill (Jim Pavitt), Brooke Smith (Diana), David Denman (Dave), Noah Emmerich (Bill), Sam Shepard (Sam Plame)

Nota
El 2003, des de la Casa Blanca es va revelar que Valerie Plame era agent de la CIA, presumptament amb la intenció de venjar-se del seu marit, el diplomàtic Joseph Wilson, que havia publicat un article al New York Times en què acusava el govern de Bush d’haver manipulat informació d’intel ligència sobre les armes de destrucció massiva per justificar la invasió de l’Iraq. És el que es coneix com Cas Plame.

Sinopsi Valerie Plame, agent de la CIA destacada al departament de no-proliferació d’armes, mena una investigació secreta sobre la potencial existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq. El seu marit, el diplomàtic Joe Wilson, rep l’encàrrec d’aportar proves d’una suposada venda d’urani enriquit, provinent del Níger. Però quan l’administració Bush li ignora les conclusions —per a justificar el començament de la guerra—, Joe Wilson reacciona amb un editorial al New York Times (El que jo no he trobat a l’Àfrica) i desferma la polèmica. Al cap de poc, un conegut periodista de Washington revela la veritable identitat de Valerie Plame, la dona de Joe Wilson. Descoberta i amb els seus contactes a l’estranger en perill de mort, Valerie veu com se li enfonsa la seva carrera professional. I la vida privada. Després d’anys d’eficient i lleial servei al govern nord-americà, ara ha de bregar per salvar la reputació, la carrera i la família.

Vídeos [Retalls, entrevista, roda de premsa, a Canes 2010]

Webs oficials [x]

Festival de Canes 2010
[Competició: “Fair Game” (fr / ang / esp)]  Premis al Festival de Canes 2010 [cap]

***

Articles en aquest blog
[Des de Canes 2010: història i ficcions] [Tot Canes 2010]

Crònica [Diari de Girona, dia 21] Comentari [Vull llegir la resta de l’article]

***

Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Vendes internacionals
[Summit] Dist. cat. [x] Dist. esp. [x] Dist. fr. [UGC] Dist. it. [x]

***

FOTO Naomi Watts i Sean Penn, a Fair Game, de Doug Liman

Actualització (12.06.2010): Comentari sobre “Fair Game”, de Doug Liman

***

A cavall del thriller d’espies I el film de denúncia, Fair Game reconstrueix l’anomenat Cas Plame; amb Naomi Watts encarnant-hi l’exagent de la CIA, de qui la Casa Blanca en destapà la identitat el 2003, i Sean Penn donant-hi vida al seu marit, l’exdiplomàtic Joe Wilson, que publicà un article al  New York Times acusant l’administració Bush de manipular informació sobre les armes de destrucció massiva. La hipòtesi del film, basant-se en els llibres publicats pels personatges reals, és que la Casa Blanca hauria revelat la identitat de la seva espia com a revenja per l’article del marit i també com a estratègia barroera per a distreure l’atenció mediàtica sobre el que estava denunciant l’exdiplomàtic.

Posat a reconstruir els fets, la pel·lícula comença quan ella encara viatja amunt i avall, prenent tota mena d’identitats, en operacions d’intel·ligència per a obtenir informació clau sobre les armes de destrucció. Fins i tot se’ns il·lustra com Jo Wilson rep i executa l’encàrrec d’anar a l’Àfrica per a redactar l’informe que havia de confirmar els trafiquejos iraquians. Fins aquí, som davant d’una mena de film d’espionatge, basat en cas real. Els tambors de guerra, però, van sonant cada cop més forts; apareixen les figures boiroses que envolten la vicepresidència ianqui, imposant les tesis de l’Iraq diabòlic i s’esdevé la invasió. A partir d’aquell moment, el final de la carrera professional de Valerie Plame comporta que la cinta prengui el caire de pel·lícula de denúncia política. El personatge de Joe Wilson, amb la defensa dels valors democràtics, de la veritat i dels Estats Units d’Amèrica, agafa protagonisme. La seva lluita, els problemes que li comporta, les manipulacions polítiques de què és objecte, els seus discursos… Mentrestant, Valerie Plame passa a ser l’exfuncionària que es mostra reticent a convertir-se en arma llancívola contra el govern al qual ha servit de manera eficient i abnegada; es converteix en la dona que retreu al marit part de culpa del que li està passant, i sobretot esdevé la mare inquieta per com la família paga els plats per la venjança governamental al seu marit. No cal dir que, com a autèntic producte ianqui, tots aquests neguits, retrets i mals moments són reconduïts, passada l’oportuna estona de dramatització, cap a un “happy end” en forma de reconeixement de la bondat del marit i de declaració d’ella davant del Congrés. És el que passà en realitat. La pel·lícula tan sols ho converteix en ficció d’entreteniment, reconfortant perquè “la veritat hi triomfa” i els sacrificis hi “valen la pena”.

Que la denúncia política sigui interessant, com ho és la manera com se’ns documenta el tragí d’espionatge dels Estats Units, no treu que la pel·lícula, en si mateixa, és un simple sargit de gèneres cinematogràfics i té tan sols una voluntat d’entreteniment il·lustrador del cas. Poca cosa, doncs.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *