Canes 2010 · Competició: “Poesia”, de Lee Chang-dong

Poesia (Poetry)

Director
Lee Chang-dong. Guió Lee Chang-dong. Producció Pine House Films (Corea del Sud). Durada 2h15.

Repartiment
Yun Junghee (Mija), David Lee (Jongwook), KIM HIra (Sr. Kang), AN Naesang (el pare de Kibum)

Sinopsi La història d’una dona gran a la recerca de la poesia fonamental de les seva vida. A més d’haver estat sentenciada amb l’Alzheimer, ha d’encarar un altre dilema quan al nét de vint anys que viu amb ella l’acusen de ser un dels agressors de la noia de l’institut que s’ha suïcidat.

Vídeos [Tràiler VO] [Retalls, entrevista, roda de premsa i d’altres, a Canes 2010]

Webs oficials [x]

Festival de Canes 2010 [Competició: “Poesia” (fr / ang / esp)]  Premis al Festival de Canes 2010 [Millor Guió; Menció Jurat Ecumènic]

***

Articles en aquest blog
[Des de Canes 2010: poesia per a la Palma d’Or] [Tot Canes 2010] [Tràiler (VO)Notes sobre LEE Chang-dong [Vull llegir la resta de l’article]

Crònica [Diari de Girona, dia 20] Comentari [Vull llegir la resta de l’article, després de les notes sobre Lee Chang-dong]

***

Més informació
[IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Vendes internacionals [FineCut] Dist. cat. [x] Dist. esp. [Golem] Dist. fr. [Diaphana] Dist. it. [x]

***

FOTO
Cartell original de Poesia, de Lee Chang-dong

Notes sobre LEE CHang-dong

Refosa dels apunts [Els directors de Canes 2007: Lee Chang-dong], [Canes 2007: secció oficial competitiva], i [Canes 2007: els comentaris]

***

PERFIL

Novel·lista, polític (ministre de Cultura de Corea del Sud) i cineata, LEE Chang-dong triomfà a Venècia el 2002, amb Oasis (sobre la relació entre un noi inadaptat social, tot just sortit de la presó, i una xicota amb paràlisi cerebral) i confirmava les expectatives que havia generat dos anys abans amb Peppermint Candy (al·legoria sobre la història política de Corea de Sud durant l’última dictadura que van patir).

Naixement 01.04.1954 (Taegu City, Corea del Sud)

Formació El 1980, llicenciat en llengua i literatura coreanes a la Universitat de Kyungpuk.

Escriptor Novel·lista. Entre 1983 i 1993 publica “The Booty” (1983), “Burning papers” (1987), “There’s Lots of Shits in Nokcheon” (1992).

Polític El febrer de 2003, ministre de Cultura de Corea del Sud.

Carrera (Guionista, ajudant de direcció, director)

El 1993 entra al món del cinema, com a guionista i ajudant de direcció de Park Kwang-soo, a To the Starry Island.

Guionista. Entre 1993 i 1995, escriu guions per a Park Kwang-soo: To the Starry Island / L’île étoilée i A Single Spark.

Director. Debuta el 1996 amb el llargmetratge Peix verd. Sembla que, a l’època, ja volia fer alguna cosa semblant a Pippermint candy (2000), però li ho haurien desaconsellat, per la qual cosa optà per debutar tot tirant endavant Peix verd. Tanmateix i malgrat algun premi aïllat a aquesta opera prima, fou amb Pippermint candy que realment es donà a conèixer internacionalment i que cridà l’atenció de jurats de festivals i de la crítica. El 2002, Venècia premia Lee Chang-dong com a millor director, per Oasis; però, tot i l’atenció que la pel·lícula mereix a nivell internacional, no es consolida com a autor a seguir, oimés perquè, quan això hauria hagut de passar, ell ja era ministre de cultura del seu país i tarda cinc anys a dirigir una nova pel·lícula.

S’observa que els intèrprets Sol Kyung-gu i Moon So-ri, són els protagonistes tant de Pippermint candy com d’ Oasis.

Temàtica

Si l’argument de Peix verd assenyala una possible metàfora de la situació política de Corea del Sud, a Pippermint candy és ostensible el repàs als anys de dictadura recent. A Peix verd, el protagonista és un noi ingenu que deixa l’exèrcit i les il·lusions que se n’hagués pogut fer en entrar-hi i quan toca la realitat del carrer topa amb crisi econòmica, una societat no gens idíl·lica i en la qual l’imperi del crim queda gairebé com l’únic refugi per a un jove que vol encarar el futur. A Pippermint candy, recula des del present del 1999 –ja en democràcia– fins al 1979, període que abraça tant des de la candidesa dels primers anys de vida del protagonista fins al seu final d’home desencaixat pel que ha viscut, com des dels anys immediatament anteriors a la dictadura fins als primers temps de democràcia, passant per la dècada d’opressió; sent com és el protagonista algú que ha estat torturador, soldat i obrer.

Difícil adaptació a la societat: d’un près, retardat mental (Oasis), però, en el fons, hi ha una dificultat iniciàtica en el noi de Peix verd i podria (?) haver-hi un arrossegament en el cas del torturador de Pippermint Candy. Conseqüència d’això o lligat amb això, una certa “solidaritat” o “escalf” amb (o entre o pel biaix d’) els desencaixats, marginats…

***

2007 Secret Sunshine (Milyang)

Nota sinòptica Una professora de piano que, a la mort del marit, ha de pujar sola el fill i troba el confort que li cal en un venedor de cotxes.

Director i guionista Lee Chang-dong. Repartiment Jeon Do-Yeon (Shin-ae) i Song Kang-ho (Kim Jong-chan). Durada 2h30. Premi de Millor actriu Canes 2007: Jeon Do-Yeon Comentari de Milyang / Secret Sunshine

Comentari Ministre de Cultura sud-coreà fins fa poc, l’escriptor i cineasta Lee Chang-dong ha reprès la seva carrera de director, que el 2002 havia conegut un especial moment de glòria amb la pel·lícula Oasis, premiada a Venècia. I ha tornat per la porta gran, entrant en competició per la Palma d’Or amb Secret Sunshine. El títol d’aquesta pel·lícula és la traducció del significatiu nom del poble en què s’ambienta, Milyang. Allà hi fa cap una vídua jove amb el seu fill, perquè és la ciutat on va nèixer el marit. Indret absolutament banal, mira de començar-hi una nova vida. Obre una escola de piano i sembla que podrà avenir-se amb el veïnat; però les coses es compliquen i molt. Navament passarà per una experiència de dol; però no haurà de tornar a canviar de residència, ja que descobreix l’alienament del dolor i el reconfort ànimic, en la pràctica d’una religiosat evangelista. Fins que s’encara al problema de perdonar a qui li ha causat la dissort. Amb un estil funcional, Lee Chang-dong aprofita la deriva de la protagonista per a caricaturitzar la retòrica cristiana; però s’empelta de la superficialitat amb què ho retrata i, allargassant el metratge, no entra prou a fons amb el tema principal del film, justament el del perdó i la fe.

*** *** ***

Actualització (19.05.2010): Comentari sobre “Poesia”, de Lee Chang-dong

***

Potser el principal retret que faria a aquest film bonic, dut amb bon pols, és que reivindicant com reivindica la poesia en la nostra societat materialista, sigui tan prosaicament narratiu i faci passar el relat per davant del lirisme cinematogràfic. Aquí, d’imatges eloqüents i fins precioses, dotades d’un valor poètic, ja n’hi ha (no ho nego pas); però hi ha més versos llegits, més aposta pel text, que no pas expressió visual

Resulta commovedora aquesta història de Mitja, una àvia entranyable i curiosa que, amb Alzheimer incipient, s’apunta a un curs de poesia. Interpretat per la llegendària actriu coreana Yun Junghee, li aporta un caire entre distingit i excèntric, un to de dona gran que, a la seva edat fa, amb respecte i educació, tot el que vol fer, sense sotmetre’s a més restriccions que les que li dictin el sentit de responsabilitat (té un nét adolescent a càrrec seu) i el cor (curiosa de mena, es revela sensible i extraordinàriament humana).

Mitja fa el curs de poesia no sap ben bé per què, però de mica en mica ens anem adonant, ella i els espectadors, que la mou el delit d’expressar la bellesa del món que l’envolta. Equipada amb una llibreta, va anotant les coses que veu i li criden l’atenció. Així aprèn a desposseir-les de la seva funcionalitat i a mirar-se-les pel que són, pel que li diuen. Paraules que escriu i, certament, tard o d’hora no sabrà el que volen dir, com li ha pronosticat una metgessa.

En l’aprenentatge poètic descobreix que no hi ha poema de debò si nó és fruit d’una veritat de sentiments. No és intel·lectual, però, aquesta descoberta, sinó viscuda. Perquè la fa coincidint amb la sacsejada íntima que experimenta des que ha sabut que el seu nét està implicat en la causa que dugué al suïcidi una companya del seu institut. Tocada per la mort d’aquesta criatura a la flor de la vida, veu amb perplexitat la insensibilitat del noiet que ella ha pujat (tant per haver estat capaç d’agredir la víctima, com per la que demostra ran del suïcidi i conseqüències posteriors) i la dels pares dels altres nois que hi van tenir veure (pares intererssats sobretot a arribar a un acord amb la família de la víctima, per evitar problemes als seus nanos). A Mitja no li surt d’escriure el seu primer poema fins que pot entendre la noieta morta i revelar-se contra tanta inhumanitat.

El guió de Poesia potser posa massa a punt les coses, fins a fer-les un pèl previsibles: l’àvia, que ha d’aportar una calerada per contribuir a l’acord amb la família de la víctima, té cura d’un home gran hemiplègic i ric..; l’àvia, calladament escandalitzada per la manca de penitència pel mal comès, coneix un policia a les vetllades poètiques… A més, aquest guió deixa ambígües algunes situacions, intencionadament, per fer jugar (no gaire) l’espectador; però no s’està d’escapçar el misteri d’alguna altra (sense que li faci cap falta). I tanmateix la pel·lícula funciona, avança molt bé, per la força del personatge principal, la seva bellesa interior i com ens du a mirar humanament (i per què no, espiritualment) la nostra realitat dominada pel materialisme.

Estem doncs davant d’una obra discutible, imperfecta, amb contradiccions, però d’aquelles que te les endús i desitges tornar a veure, en altres condicions, per a tornar a gaudir-ne, per a seguir pensant-hi.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *