Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

23 d'abril de 2010
0 comentaris

Canes 2010 · Competició: “Un noi fràgil. El projecte Frankenstein”, de Kornél Mundruczó

Un noi fràgil. El Projecte Frankenstein (Szelíd Teremtés – A Frankenstein-terv / Tender Son – The Frankenstein Project / Un garçon fragile – Le Project Frankenstein)

Director Kornél Mundruczó. Guió Yvette Bíró, Kornél Mundruczó, basat en Frankestein o el Modern Prometeu, de Mary Shelley. Producció Proton Cinema (Hongria), Essential Filmproduktion GmbH (Alemanya), Filmpartners (Hongria), KGP Kranzelbinder Gabriele Production (Àustria), Laokoon Filmgroup (Hongria). Durada 1h58.

Repartiment Rudolf Frecska (Rudi), Kornél Mundruczó (Viktor, el director), Kitty Csíkos (Magda), Lili Monori (la mare).

Nota sinòptica Reinterpretació del clàssic de Mary Shelley en què el monstre és un noi de 19 anys.

Sinopsi breu El noi protagonista, intern en una institució, torna a casa per quedar-se a viure amb la família. Delerós de retrobar l’amor dels seus, li resulta més difícil del que es pensava i la cosa acaba en desastre.

Sinopsi Fa temps, un noi va engendrar un fill del qual mai més no n’ha sabut res. A 17 anys d’edat, el seu fill, Rudi, torna esperant retrobar la família després d’una infantesa passada en una institució. Es deleix per trobar en la mare reconeixement i afecte, i sobretot conèixer la identitat de son pare; però constata que no és precisament ben rebut en aquella casa. Gairebé per atzar, Rudi va a raure al càsting d’una pel·lícula. Amb la seva innocència, en captiva el director, que està convençut d’haver trobat en ell l’actor principal que buscava. Tanmateix, un esdeveniment terrible acaba aviat amb les bones intencions de Rudi. Es converteix en un criminal perseguit i el director que el volia per protagonista s’adona que aquest xicot estrany i taciturn és aquell fill engendrat anys enrere i del qual mai més no n’havia sabut res: un monstre que ell mateix ha creat. No li queda altra opció que fer costat al destí brutal d’aquest fill en una recerca comuna de la redempció.

Vídeos [Retall (VOSA)] [Retalls, entrevista, roda de premsa, al Festival de Canes 2010]

Webs oficials [x]

Festival de Canes 2010 [Competició: “Un noi fràgil. El Projecte Frankenstein” (fr / ang /esp)]  Premis al Festival de Canes 2010 [cap]

***

Articles en aquest blog [Tot Canes 2010] Apunts sobre el director [Vull llegir la resta de l’article]

Crònica [Diari de Girona, dia 23] Comentari [Vull llegir la resta de l’article, després dels apunts sobre el director]

***

Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Vendes internacionals [The Coproduction Office] Dist. cat. [x] Dist. esp. [x] Dist. fr. [x] Dist. it. [x]

***

FOTO
Un noi fràgil. El projecte Frankestein, de Kornél Mundruczó

Apunts sobre Kornél Mundruczó

Refosa dels apunts publicats en aquest blog [Els directors de Canes 2008: Kornél Mundruczó] i [Les pel·lícules de Canes 2008: “Delta“]

***

PERFIL

Naixement. 1975 (Budapest, Hongria) Estudis. Llicenciat a la Universitat Hongaresa de Cinema i Teatre. La pel·lícula Afta (2000) és el seu treball de final d’estudis. Carrera (Actor, director de cinema, guionista). Actor. Des dels vint-i-un anys, no ha parat de treballar com a actor de TV i cinema. Guionista. Dels seus propis films, amb Viktória Petrányi, que n’és també la productora, i amb altres col·laboradors puntuals.

Director de cinema. Autor de curtmetratges des d’abans d’enllestir els estudis de cinema, n’ha estat fent durant uns quants anys més -alguns reprenent motius, com en una serialització i revisió de la pròpia obra, caldria estudiar-ho-.

Si amb el treball de final d’estudis, Afta (2001), ja s’endugué premis internacionals, amb la presumpta “opera prima” Szép Napok (Pleasant Days) va guanyar el Lleopard d’Argent a Locarno 2002 i el premi d’interpretació femenina -Orsi Tóth- a Angers 2003 -l’actriu Orsi Tóth és al repartiment principal de tots els seus llargmetratges i no pocs curtmetratges-. Dic presumpta “opera prima” perquè el 2000 va fer Nincsen nekem vágyam semmi (This I Wish and Nothing More), que alguns citen com el seu primer film, però sembla que s’ha esborrat de la filmografia oficial -no consta, per exemple, al “pressbook” de Johanna-.

Del realisme de Szép Napok a la fantasia estilitzada de Johanna —per cert, produïda per Béla Tarr—. El 2005 participa al Festival de Canes – Un Certain Regard, amb Johanna, un film-opera absolutament delirant i estilitzat, absolutament claustrofòbic, que trasllada la història de Joana d’Arc a un hospital, en què la protagonista els miracles els fa tot mantenint relacions sexuals amb els pacients, fins que l’establishment hospitalari li declara la guerra i acaba amb ella. Un prodigi de moviment incessant de la càmera, en pla continu, que comporta el moviment coreogràfic dels personatges -cosa que contribueix encara més a la sensació de bogeria cinematogràfica-. El 2008 entra a la Secció Competitiva, amb Delta.

Referents
. Pasolini; Fritz Lang, Dreyer i Murnau (Johanna)

Temàtiques
.

El sexe com a expressió de sentiments pregons (Pleasant Days); el sexe com a diferència (This I Wish and Nothing More); el sexe com a subversió de l’ordre establert (Johanna)

Manipulacions afectives.

La diferència individual com a perill per a la mediocritat establerta (Johanna). A Delta, la comunitat no pot acceptar l’amor entre els dos germans

La violència col·lectiva contra l’individu (Johanna, Delta)

La delinqüència per a guanyar-se la vida o com a passat; o criminalitat com a venjança.

Estil.

Realisme cru (Pleasant days).

Estilització impressionista (Johanna)

Paisatgisme bucòlic (Delta)

Filmació del cossos molt de prop (Pleasant days).

Càmera que no para.

INFORMACIÓ i/o COMENTARIS/CRÍTIQUES D’ALGUNS FILMS

2000 Nincsen nekem vágyam semmi /This I Wish and Nothing More

Director Kornél MUNDRUCZÓ. Guió Kornél Mundruczó, Viktória Petrányi, Farkas Hegyi. Música Gábor Bruzsa, Csaba Faltay, Zsófia Tallér. Fotografia Szilárd Makkos. Muntatge Béla Barsi. Durada 1h20. Producció BudapestFilm (Hongria).

Repartiment Ervin Nagy (Brunó), Roland Rába (Ringo), Martina Kovács (Mari)

Sinopsi Bruno, un noi homosexual reprimit, viu a la ruralia hongaresa amb la seva xicota Mari. Ringo, el germà d’ella, també és homosexual. Mari desconeix que quan tots dos se’n van junts a treballar a la ciutat, els calés els fan venent el cos i assaltant cases.

2002 Szép Napok / Pleasant Days

Director
Kornél MUNDRUCZÓ. Guió Kornél Mundruczó, Viktória Petrányi, Sándor Zsótér. Música Csaba Faltay, Zsófia Tallér. Fotografia András Nagy. Muntatge Vanda Arányi. Producció Laurinfilm (Hongria). Festivals i premis Locarno 2002 (Lleopard d’Argent a la primera o segona pel·lícula); EFA 2002 (nominada com a descoberta de l’any).

Repartiment Tamás Polgár (Péter), Orsolya Tóth -Tóth Orsi- (Maya), Kata Wéber (Marika), Lajos Ottó Horváth (János)

Sinopsi Els dies bons semblen que tornen per a Peter, just acabat de sortir de la presó. Al seu barri de Bucarest, retroba Marika, la germana, que mena una bugaderia. Maya, una noia prenyada, trenca aigúes a l’establiment i acaba venent el nadó a Marika, per 3.000 euros. Maya, però, tot d’una canvia d’opinió i ara diu que vol recuperar la criatura. Peter, que ha estat testimoni presencial del part, sap que sa germana, ara convertida en mare jove i feliç, no n’és biològicament la mare. La tensió entre les dues dones és cada cop més forta i a Peter, el manipula Marika i el fa anar per on vol, la felina Maya. Un autèntic estira-i-arronsa, en què el sexe esdevé camp de batalla, embolica Peter, Jonas -el protector de Maya- i Maya. Els bons dies li han durat poc a en Peter, si és que n’ha pogut començar a gaudir..

Comentaris d’altres veus Michel Ciment (Positif, núm. 536) el descriu com un film de realisme cru al servei d’una visió negra, pessimista. En remarca l’evocació animalista que el cineasta fa amb el personatge de Maya, que filma els cossos molt de prop i com treballa de manera semiimprovisada amb els actors -Mundruczó ha declarat que a penes els deixa llegir el guió, es tanquen al plató i es llencen a la filmació-.

Informació
Kornel Mundruczo, ran d’aquest film, ha declarat que les relacions sexuals explícites en un film serveixen per a revelar sentiments profunds, com la violència. Esmenta així Salo o els 120 dies de Sodoma, en què “Pasolini expressà de manera tan precisa com sensible el que fou el feixisme”. I defineix així el lligam entre Marika i el seu germà Peter: Ella és qui li ha ensenyat tot. L’ ascendència que li té la du a jugar amb les seves emocions. Són gairebé com dos amants: ara s’atrauen, ara es rebutgen

2005 Johanna

Director Kornél MUNDRUCZÓ. Guió Kornél Mundruczó, Viktória Petrányi, Yvette Biro -com a co-autora-. Llibret János Térey, Bálint Harcos. Música Zsófia Tallér. Fotografia András Nagy, Mátyás Erdély. Muntatge Vanda Arányi. Productors Béla Tarr, Viktória Petrányi. Producció Proton Cinema (Hongria). “Gènere” Opera cinematogràfica. Durada 35 mm. Festivals i premis Canes 2005 – Un Certain Regard.

Repartiment Orsolya Tóth – Orsi Tóth- (Johanna), Eszter Wierdl (veu de Johanna), Zsolt Trill (doctor jove)

Sinopsi Johanna, una noia drogoaddicte, entra en un coma profund de resultes d’un accident. Miraculosament, els metges la salven. Tocada per la gràcia, Johanna esdevé infermera al mateix hospital i cura els pacients, tot oferint-los el seu cos. Un metge jove, frustrat perquè ella el rebutja tothora, fa costat a la resta del personal de l’hospital, que n’estan farts i tips del seu comportament. Li declaren la guerra, però els pacients, que li estan agraïts, s’uneixen per a protegir-la. Una interpretació contemporània, cinematogràfica i musical de “La Passió de Joanna d’Arc”.

Declaracions del director “Volia fer una pel·lícula sobre el que vol dir ésser diferent, ple biaix de la bondat” (..) “transposem la història de Joana d’Arc al microcosmos de l’hospital: els doctors representen el poder, com els capellans que instrueixen el procés a Joana d’Arc; els pacients representen els que la segueixen. Era un bon context per a una història sobre el poder de la mediocritat i de la petitesa d’esperit d’una autoritat amenaçada i atacada per la diferència” (..) “Això m’ha dut a Joana D’Arc (..) i el tema reclamava una forma monumental, i vam trobar-la en l’òpera” (..) “Des de que era petit, m’han fascinat les històries de santes i de màrtirs que es torturen ells mateixos. L’àvia tenia el costum de llegir-me relats sobre santes que es tallaven amb roses i practicaven dejunis excessius. Simplement, no he pogut concèbre mai que ningú es torturi per Déu i la fe”

2008 Delta

Director i guionista Kornél Mundruczó. Música Félix Lajkó. Fotografia Mátyás Erdély. Muntatge Dávid Jancsó. Producció Essential Filmproduktion GmbH (Alemanya), Filmpartners (Hongria), Proton Cinema (Hongria). Durada 1h32. Festivals i premis Canes 2008 – Secció Oficial Competitiva

Repartiment Félix Lajkó (Mihail), Orsolya Tóth (Fauna), Lili Monori (mare), Sándor Gáspár (l’amant)

Sinopsi Un home, a qui la mare havia fet fora vint anys enrere, torna al seu poblet del Delta del Danubi, per assistir a l’enterrament del pare i es troba amb la germana, a qui no coneixia. S’enamoren i en descobrir que el pare l’han mort la mare i l’amant, planegen venjar-se’n.

Comentari L’actor i cineasta hongarès Kornél Mundruczó ha presentat a competició Delta, un bonic cant d’amor al paisatge del Delta del Danubi i dolorós retrat de la duresa de la seva gent. Les seves imatges mostren a pleret l’espectacle natural de llums i colors entre el sol, l’aigua del riu i l’esponerosa vegetació de l’indret, i les banya una elaborada banda sonora que combina temes clàssics amb música popular del país. Com a fil conductor, la relació entre dos germans: l’home a qui la mare foragità de casa fa dues dècades i, en tornar al poble ran de la mort del pare, s’enamoren amb la germana que no havia arribat a conèixer i topen tràgicament amb l’agressiva animadversió de la gent del poble.

*** *** ***

Actualització (06.06.2010): Comentari sobre “Un noi fràgil. El Projecte Frankenstein”, de Kornél Mundruczó.

***

Quin munt d’idees tenen entre mans Kornél Mundruczó i la seva coguionista, Yvette Bíró, i no se’n surten!

La idea és agafar, del Frankenstein de Mary Shelley, la criatura monstruosa malgrat ella mateixa, sola al món i rebutjada, per molt que hagi estat aquest mateix món qui l’ha creada. Pel que fa al cas, un noi de dinou anys que ha fugit d’on era reclòs i torna a casa. La mare no el vol i no li dóna pistes sobre el pare, per molt que les hi demani. Sol i desamparat, reaci al tacte aliè, mata sense voler, per accident. S’ha d’amagar. I coneix una noieta de disset anys que, com ell, també és una marginal i li fa costat. S’enamoren; però el destí no li dóna aquesta oportunitat, al noi. Mata per accident, sense voler-ho fer… Li queda el pare. Ara director de cinema, s’han conegut atzarosament, sense identificar-se ni reconèixer-se, quan el noi s’ha presentat a un càsting. Aquest pare el va engendrar una nit, no pas de tempesta, sinó de sexe juvenil i se’n desentengué, delerós de seguir la seva carrera com a cineasta i director teatral. Ara, gràcies al cinema, l’ha retrobat i n’ha quedat fascinat, per la puresa salvatge que transmet. Quan s’adona que aquest noi és la seva criatura, no és pas una pel·lícula el que hi pot fer amb ell; sinó mirar de salvar-lo i de redimir-se ell mateix del fet d’haver-lo engendrat i abandonat.

Els paral·lelismes amb l’original literari són ben clars; però què se’n treu? Una posada al dia d’aquell relat? Massa poca cosa, aquesta nova aproximació! Una història sobre el jovent que puja mancat de referents? Massa forçat! Una reflexió sobre el cinema i la vida? Massa recargolat! I tanmateix, alguna cosa de tot això hi ha, al film.

Potser el principal problema és que volen tractar al noi protagonista com a “monstre” (entès com algú vist així pels demés, perquè es comporta de manera incomprensible, matant fins i tot); però, per l’adusta tristesa i castigada innocència que traspua el protagonista,  no és precisament com un “monstre” que el percep l’espectador. I els seus crims, Mundruczó els posa en escena de manera tan maldestra, volent estilitzar-los i alhora amb una mena de fatalisme carregós, que resulten sobretot forçats pel guió, esvaint qualsevol altre efecte dramàtic que poguessin tenir. I esclar, si no hi ha monstruositat, del paral·lelisme frankenstenià poc suc en poden treure; la narració va avançant magre cap a la trobada entre criatura i creador, per tot plegat no gaire cosa: un pare que es fa càrrec del fill de qui s’havia desentès, mal sigui massa tard…

Gairebé tota la pel·lícula passa a l’interior d’un rònec edifici de pisos amb pati interior i golfes.La llum, tènue i escassa, en aquell casalot esdevé la il·luminació volgudament pobra del film (recordem que Mundruczó és l’autor de la cromàtica Delta, amb els paisatges ufanosos del delta del Danubi, i de la molt estudiada textura visual de l’opera cinematogràfica Johanna); aquí es tracta de reforçar visualment la decadència en què es mouen els protagonistes.

Definitivament, d’idees i recursos cinematogràfics, ja en té, en Mundruczó; de treballar amb materials nobles, no se li pot pas negar que hi treballa. Però no acaba bastint-ne una obra sòlida. És com si es perdés amb el plantejament; com si no sabés què fer-ne. Potser valdria la pena que es plantegés primer què vol dir, on vol arribar, més que no pas d’on vol arrancar, de quins referents vol explorar. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!