“The Hurt Locker” i l’efecte bola de neu

The Hurt Locker, una pel·lícula presentada a la Mostra de Venècia de l’any 2008, on fou acollida prou bé per la crítica i premsa especialitzada, i de la qual no se’n sentí cantar ni gall ni gallina durant mesos, havent estat estrenada a Itàlia (!) l’octubre de 2008 i de manera prou discreta als Estats Units a mitjan 2009 (i a França, per exemple, el mes de setembre passat, sense gaire escarafalls), va començar a ser reivindicada aquest desembre per les associacions de crítics de les principals ciutats nord-americanes, i després d’una “ensopegada” als Globus d’Or (de tendència més “comercial”, els membres de la premsa estrangera acreditada a Hollywood, la van deixar en blanc de les 3 nominacions que tenia, apostant del tot per Avatar), va anar de seguida congriant nous, importants i fins sorprenents suports: el del gremi de productorsel dels directors i fins i tot el dels guionistes. En aquest context, els acadèmics britànics també la van votar com a millor pel·lícula als BAFTA i els irlandesos no van voler ser menys i el van considerar com a millor film internacional.

El triomf als Òscar, on ha guanyat un total de 6 estatuetes (entre les quals la de millor pel·l·lícula i millor direcció) esdevé doncs un nou èxit de l’efecte bola de neu. Es tracta d’apostar, al moment adequat, per un títol concret i anar-lo carregant de premis i reconeixements, convertint-lo en la pel·lícula de referència. Així és com els acadèmics de Hollywood van quedar ben convençuts que No és país per a vells, dels germans Coen, era el film de l’any 2007 i que Slumdog Millionaire, de Danny Boyle, ho era el 2008. L’estratègia de “lobbys” es demostra ben eficaç. Enguany semblava que la cosa canviaria, perquè sobretot ran dels Globus d’Or, els impressionants resultats d’Avatar a la taquilla i un ostensible consens industrial quant a la magnificiència tecnològica del film de Cameron, feien preveure que l’epopeia fantacientífica dels barrufets de Pandora esdevindria la pel·lícula de l’any i, per tant, seria el marqueting de les “majors” i el públic els que dictarien quin era “el film de moda”. Però no. No ha estat així. Novament, la bola de neu ha reeixit.

Certament, hi ha moltes interpretacions a fer-hi. Hi ha qui parla d’al·lèrgia dels acadèmics als èxits de taquilla -argument fonamentat, però diverses vegades desmentit al llarg de la història dels Òscar-. Hi ha qui retreu el poc predicament que la ciència ficció té entre els votants -i no va errat, però de relats fantàstics que hi han triomfat, n’hi ha-. Tampoc no es pot afirmar que sigui gens fàcil generar l’efecte bola de neu. Mimèticament, aquest any Precious podria haver pres el relleu a un altre pel·lícula “encantadora” del cinema “independent” com fou Slumdog Millionaire, i no ha estat així. Sí, en canvi, que The Hurt Locker, com Slumdog Millionaire i No és país per a vells comparteixen un caràcter atípic en els estàndards comercials i industrials de Hollywood (i bona prova n’és que, sovint, aquests títols estan distribuïts per cases especialitzades en productes cara al gran públic que no solen volen gestionar les “majors” en els seus catàlegs). Tampoc s’hauria de pensar que l’efecte bola de neu sigui fruit necessàriament de cap trama orquestrada; en tot cas, no n’hi ha cap constància. Probablement sigui fruit d’una consciència arrelada de la cultura del “lobby”, de propostes intel·ligents a què d’altres s’afegeixen o, simplement, de dinàmiques que s’agafen. No fa pas tants anys, a l’època que els estudis Miramax dels germans Wenstein prefabricaven sistemàticament productes a mida d’Òscar, la “moda” eren històries sensibles banyades amb musiqueta de piano… i tot allò ha passat a la història! Però ho vam “patir” unes quantes edicions dels premis de l’acadèmia.

Sigui el que sigui, l’esplèndid treball de direcció que Kathryn Bigelow fa a The Hurt Locker ha estat ben recompensat en forma esclar de l’Òscar de l’especialitat i cinc d’altres: el de millor pel·lícula, millor guió, millor muntatge, millor so i millor muntatge de so. Al seu costat, Avatar ha hagut de conformar-se amb els de millor fotografia, efectes visuals -només hagués faltat!- i direcció artística. És a dir, llevat del cas de la fotografia, el film de Bigelow ha derrotat el de Cameron en totes les categories que competien; de manera que Avatar ni tan sols ha arrasat en els guardons de caràcter tècnic: és que quan s’hi posen!

Ho sento pels defensors d’ Inglourious Basterds, però la de Tarantino ha hagut de quedar-se amb l’única estatueta a què de debó tenia opcions: la de Christoph Waltz, com a actor en paper secundari. Un premi tan previsible com ho han estat la immensa majoria dels d’aquesta nit: actriu en paper secundari, per a Mo’Nique, de Precious; actor, per a Jeff Bridges, de Cor boig (que també ha guanyat el de la cançó); UP, film d’animació i banda sonora; The Cove, documental, i fins el vestuari, per a The Young Victoria.

Les úniques sorpreses de la nit han estat l’Òscar de millor guió adaptat per al de Precious, que -a part del guardó a l’actriu secundària- no sé si interpretar com un reconeixement esbiaixat a la pel·lícula que potser sí hauria pogut ser l’ Slumdog… d’enguany, i la desastrosa concessió de l’estueta del millor film de parla no anglesa a El secret dels seus ulls, en detriment de La cinta blanca i fins d’ Un profeta. Com ja he dit al llarg d’aquesta nit, m’agradava que La teta asustada fos candidata a aquest Òscar, però francament no hi comptava pas, que l’hi donessin.

Curiós i anecdòtic ha estat el cas de Sandra Bullock. Vint-i-quatre hores després d’haver estat guardonada com a pitjor actriu de l’any als Razzie, van els de l’Òscar i la premien amb l’estatueta que l’acredita com a millor actriu de l’any. Esclar que estem parlant de dos treballs diferents, en dues pel·lícules diferents. Però em temo que la Bullock sempre és la Bullock i el que canvia és el que l’envolta (temàtica, gènere, vestuari…). Tanmateix, com podien els acadèmics resistir la temptació de no reconèixer la intèrpret del paper d’una mare abnegada en un drama de superació que, a més, ha arribat al cor de milions de nord-americans?! No s’hi han resistit pas, gens ni mica!

FOTO © SND The Hurt Locker, de Kathryn Bigelow

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *