Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

7 de març de 2010
0 comentaris

Bahman Ghobadí ha enviat una sentida i significativa carta oberta a Abbas Kiarostami

Un bon amic ha penjat al facebook fragments de la carta oberta que Bahman Ghobadi va enviar a Abbas Kiarostami en resposta a les polèmiques declaracions d’aquest últim després de veure Ningú no en sap res dels gats perses (Bahman Ghobadi, 2009) al Festival d’Abu Dhabi. Novembre del 2009 (podeu llegir el meu comentari sobre aquest film de Ghobadi, anant a Vull llegir la resta de l’article). Val a dir que, segons recull David Hudson, en un article al blog Theauteurs.com, aquesta resposta de Ghobadi al seu antic mestre té un fort component emocional, perquè Abbas Kiarostami sembla que havia vist la pel·lícula prèviament, precisament a can Ghobadi, i s’hi havia mostrat d’acord, però després va canviar d’opinió públicament. Igualment, aquest “post” fa esment a un article publicat al New York Times, en el qual s’aclareix que Kiarostami retreu a Ghobadi el fet que decidís fer Ningú no en sap res dels gats perses sense el permís del govern iranià i després decidís fugir del país.

Per a comprendre un pèl més la situació del cinema a l’Iran en el context polític actual, fa bo de llegir aquest altre article publicat al New York Times: [Iran’s Tensions, Foreshadowed in Its Cinema (ang)]

Aquests són els fragments de la carta oberta de Ghobadi a Kiarostami (traduïda a l’anglès), que hi ha al facebook esmentat (disculpeu-me’n la traducció al català), i en la qual, Ghobadi ja retreu a Kiarostami el silenci respecte el règim polític iranià, que -si se’m permet- angunieja especialment ara, ran de la detenció de Jafar Panahi:

“You accused me, and other filmmakers who have heard the voice of the people in the underground, in the closets, homes, streets and backstreets of our city, of lying in our films (…) My dear and respected Master! I, and all film-lovers, respect your opinion on cinema. But that does not mean that we can allow you, in the manner of dictators, to tell everybody in the art world what to do, or to judge any film that is not silent, voiceless and unrelated to the troubles in society, like your own works, as worthless”

“In all these years, you have created films without the slightest influence from politics and society, which of course, is your right and your choice. Silence is also your right, even though if you were to open your mouth and criticize the rulers’ oppression and the chaotic conditions in society, you would still enjoy much more safety than the rest of us (…) The United Nations [would] stand by you. Nonetheless, as I said, staying silent is your right. What is not your right is to utter words that will become headlines in Iranian pro-government newspapers, [words that] make the regime happy. How can you allow yourself, with nasty words, to mock filmmakers who try to support the oppressed people, and worse, to state, in the language of religious dictators, what is forbidden? What has happened since we must hear these words, which we used only to hear from state officials [working with] cinema and from journalists at Kayhan, from you?”

“Earlier, you have stated that Iran is the best place in the world for making films. Maybe for filmmakers such as yourself and for the kind of films that you make. But you are perfectly aware that filmmakers who are concerned with an independent and intellectual cinema, and who are concerned with Iran and Iranian society today, are suffering under military base-like conditions in the film industry. How can you claim that a country that enforces the strictest censorship on film is the best place for filmmaking in the world? In a situation where our filmmakers, one after the other, is forbidden to leave the country, and in which some of them, such as Ja‘far Panahi, lose their opportunity to partake in major, international projects due to [these restrictions], how can you -instead of defending and supporting them– reproach them for not making their films in Iran, which is, according to you, the best place to do so in the world?”

“I have never left the country by my own will and wish. They threw me out of my country. They closed all doors to filmmaking before me. Despite all these problems, and while you were preparing your new film in Italy, I created my last film in the heart of Tehran”

“How can you sleep peacefully when the whole world knows what is happening to Iran’s young people every day? How can you sleep calmly when the people of Iran can not; when they live in fear of a dark future for their children? Do you even know how it is to make a film in fear and terror and without a permit? Do you know how it is to be imprisoned due to your film’s success in Cannes, or interrogation due to things you said abroad? I have experienced all this on my own body, and that is why I cannot sleep comfortably at night like you. That is why the Iranian society is more important than film to me today. In order to help my compatriots who live in pain and injustice, I am even ready to leave the film industry and do my service to them”

“They have never forced you to silence because of your being Kurdish and your being a Sunni Muslim. But in that same country, which is also my country, they have never allowed me to make a movie in my own mother tongue [which is Kurdish], and one of their reasons for stopping my films was exactly that. Like you, I too want to make films in my own country and in my mother tongue. I am also in love with my country and my home. But all this has been taken away from me because I wouldn’t stay silent. And you have all this, paid for by not speaking up and by staying silent (…) Dear Mr. Kiarostami! In these sensitive and crucial days, whether you want it or not, whether it is right or not, the only criterion for dignity, honor and pride is to follow the people and not to follow those who oppose the people. With your statements, you have forbidden us to protest and to support the [Iranian] people at [international film] festivals, or to create films about social and political problems. The people will not forget the silence of artists. The people is the best judge of history”

FOTO Ningú no en sap res dels gats perses, de Bahman Ghobadi

Comentari sobre Ningú no en sap res dels gats perses, de Bahman Ghobadi, escrit ran de la projecció del film a Canes 2009, Un Certain Regard.

***

Ningú no en sap res dels gats perses (Kasi Az Gorbehayeh Irani Khabar Nadareh / No One Knows About The Persian Cats / Les chats persans), de Bahman Ghobadi

El cineasta, amb una càmera digital, es dedica a mostrar-nos la realitat d’un jovent que, malgrat la prohibició, fa la seva i persisteix a les catacumbes d’aquella societat tiranitzada. Els joves protagonistes de la pel·lícula, sense llibertat i obligats a amagar-se per tocar música, jo els comparo als gats perses, explica Ghobadi, que afegeix: no podem sortir al carrer ni amb gats ni amb gossos; però, a casa, tots tenim gats, ens agrada tenir-los i, a més, costen molt i molt car. Efectivament, pel biaix d’aquell univers ‘underground’ de grups musicals, del que ens parla Ghobadi és de la impossibilitat del poder per a controlar-ho tot i com, en l’àmbit privat, en els amagatalls que la gent troba o es fabrica, bull una societat que no està reconeguda, perseguida i castigada, tanmateix certa. Un món que mira a Occident i que, sobretot, no es deixa doblegar, en què tenen protagonisme clau els nois i noies que res en volen saber de la cafrada anomenada ‘revolució islàmica’.

Segons l’Islam, la música (ghéna) és impura perquè provoca alegria i joia. Escoltar el cant d’una dona el consideren pecat perquè provoca emocions… A l’Iran, aquests darrers trenta anys, una mena de música -i en particular la música occidental- ha estat gairebé prohibida per les autoritats. Aquesta música occidental ha d’amagar-se en soterranis, tocar-se en soterranis, escoltar-se en soterranis. Tanmateix oculta, no han pogut fer desaparèixer aquesta música. Dutant tots aquests anys, es pot dir que ningú no n’ha gosat parlar (..) En anar al cor de Teheren i baixar les escales que et duen als soterranis on es toca aquesta música, he descobert un món estrany, diferent i fascinant. Un món certament ocult que ben poca gent de la ciutat coneix. He pogut copsar el seu univers, la vida que de debò duen: les inquietuds artístiques, les perills que corren -tan econòmics com físics-, les dificultats amb els veïns, les detencions que practica la policia, les fuetades… i tot plegat només perquè canten, toquen un instrument, els agrada la música (..) Aquesta pel·lícula dóna la primera imatge autèntica de la realitat d’aquest jovent. (Bahman Ghobadi, dossier de premsa de presentació del film, a Canes 2009)

La pel·lícula ja va nàixer de rebot d’una acció represiva de les autoritats iranianes. També ho explica el mateix cineasta: Vaig preparar un film durant 2 anys i finalment no em van donar permís per a rodar-la; de manera que vaig comprar una càmera digital, per no haver de dependre del govern, ja que el material en 35 mm el té l’Estat en exclusiva i, per a poder llogar-los-en, primer has d’estar autoritzat a rodar. I, amb aquesta flamant càmera digital i en disset dies de rodatge, esquivant la policia, va seguir una colla de joves, músics ‘underground’ de Teheran.

El fil conductor argumental són una parelleta, Negar i Ashkan, que, cansats de no poder-se expressar musicalment en llibretat al seu propi país, miren d’aconseguir papers -falsos- per anar a Europa i col·legues disposats a muntar un grup -per actuar a Londres i altres ciutats- i, per tant, que vulguin fugir com ells. Per acabar de fer els diners que els calen, han d’organitzar un gran concert clandestí. Així doncs, amb el suport del típic espavilat que coneix a tothom i es dedica a editar munts de còpies pirates de discos i pel·lícules prohibides, la parelleta va coneixent tota mena de joves músics i els més impensables indrets on toquen -terrats, vigilant que els veïns no els denunciïn o els pares no els tallin el corrent elèctric per a estalviar-los maldecaps amb la policia; profunds i enrevessats soterranis; granges d’animals als afores de la ciutat…-.

De mica en mica, Ningú no en sap res del gats perses va convertint-se en una mena de catàleg-mostrari de la diversitat de gèneres i estils musicals -rock de diversos tipus, molts en anglès, alguns en persa; rap; melodies tradicionals, etc.-. El fil argumental va quedant ben bé com un simple pretext i, si no esdevé del tot tediós és perquè precisament la gran quantitat de grups i formes, de llocs i situacions, revelen una magnitud important, que supera l’anècdota. I per tant, aquesta realitat subterrània pren finalment unes dimensions que van més enllà de la simple esfera musical.

Són, aquests nois i noies, fills de la burgesia de l’època del Xa? O, tant se val, són els plançons de la part benestant de la societat iraniana, que es deleixen per viure els plaers occidentals i el seu interès no és tant la llibertat del seu poble, com el gaudi del seu estatus privilegiat? Pot ser. De fet, un dels personatges té la mare a Alemanya i li fa una transferència milionària al nen -de l’herència paterna-, perquè pugui marxar d’Iran. D’altres protagonistes sembla que són més de classe mitjana. I fins en surt algun -que gasta ‘rap’, precisament- que podríem etiquetar com ‘la veu dels pobres’ -les diferències de classe, no les ha eliminades pas, la ‘revolució islàmica’-. La pel·lícula no ho amaga, però no hi acaba d’entrar: novament queda clar que, per Ghobadi, la música és un pretext metafòric contra el règim. I abans de filar críticament massa prim en aquest sentit, potser valdria la pena reflexionar que, aquí, en les manifestacions i els moviments polítics contra el franquisme, poc importava l’origen social del ‘company de combat’, perquè acabava prioritzant-se la lluita contra la dictadura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!