Iran: callen, Kiarostami i companyia?

El director iranià Jafar Panahi ha estat detingut pel règim integrista islàmic de l’Iran. Ran de les primeres manifestacions contra el frau electoral, ja va tenir problemes amb la policia, que el va detenir i deixar anar en un acte que va transcòrrer al cementiri on era enterrat una víctima de la repressió política. Molt més cap aquí, el govern de Mahmoud Ahmadinejad va denegar-li el permís per sortir del país i assistir al Festival de Berlín, on havia de participar en un debat sobre el present i el futur del cinema a l’Iran. Panahi, la seva família i una quinzena de convidats que eren dilluns a casa seva, van ser arrestats per tot d’homes vestits de civil, que els van conduir a un indret desconegut. Segons que ha fet públic avui l’agència France Press, Jafar Panahi estava preparant una pel·lícula sobre les mobilitzacions post-electorals i la quinzena d’individus amb qui estava era l’equip amb què preparava el projecte cinematogràfic. “No se l’ha detingut perquè sigui un artista o per raons polítiques. El jutge ho ha ordenat perquè ha comès un delicte”, ha manifestat avui el fiscal general de Teheran, Abbas Jafari Dolatabadi. Pel que es veu, el delicte ha estat voler fer una pel·lícula “hostil al règim”.

Antic ajudant d’Abbas Kiarostami, Panahi guanyà la Càmera d’Or de Canes amb El globus blanc; el Lleopard d’Or a Locarno amb El mirall; el Lleó d’Or de Venècia, amb El cercle i el l’Ós d’Argent Gran Premi del Jurat, a Berlín, amb Offside. Partint d’un marc a la “Kiarostami”, el seu cinema ha anat agafant cada cop més consistència crítica respecte a la societat contemporània iraniana.

La detenció de Jafar Panahi i l’intent del règim per tallar d’arrel la producció d’una nova pel·lícula rebel amb el seu dictat monolític, torna a reviscolar una qüestió que es féu inevitable quan Marjan Satrapi presentà Persèpolis. En aquell film, com anteriorment al seus còmics, i com a totes les rodes de premsa que concedí ran de la presentació de la pel·lícula, la cineasta iraniana exilada a París denuncia els crims polítics comesos pel règim de Khomeini i els seus successors, les execucions dels que havien estat empresonats en la lluita contra el Xa i dels que haven participat en les revoltes contra aquell sistema polític, no combregaven amb les rodes de molí dels integristes xiïtes. En prendre consciència d’aquells Pinochet d’Orient, la pregunta es feia evident: i els cineastes iranians que han aconseguit un renom internacional en aquest període, han callat? Mentre s’anaven explicant historietes de nens que buscaven les cases dels seus amics enrunades per terratrèmols, la maquinària assassina del règim anava matant intel·lectuals, artistes, demòcrates, homes i dones considerats com a desafectes.

Còmplices? No necessàriament. Les coses solen ser més complexes i a vegades el més revolucionari no és malgastar energies pel cantó polític.

Tanmateix, hi ha una responsabilitat en els cineastes més destacats d’aquell país; com la que es pot demanar a qualsevol preeminent personalitat d’una societat que viu una situació d’injustícia. La prudència es pot entendre; però la responsabilitat no es pot defugir. És terrible, però a casa nostra no fa tants anys hi havia qui feia la viu viu amb el règim i qui no els jugava el joc. Va ser terrible, però hi hagué qui no defugí la responsabilitat envers el país. No se m’acut que ara li ho poguéssim passar per alt a gent com Abbas Kiarostami que no estiguessin al costat de la justícia, des del respecte a la comprensible prudència. Altrament, la seva obra pot quedar tacada, políticament molt tacada.

Callen, Kiarostami i companyia?

FOTO Jafar Panahi

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *