Club 7 Cinema

Com deia ahir, vaig enviar un correu electrònic als Cinemes Méliès, de Barcelona, ran del tancament de la sala la jornada de vaga convocada pel Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya. I me l’han contestat dues vegades.

Primer, ahir mateix, amb el text següent que, tot i que anava personalitzat a mi i signat per una persona concreta de l’empresa, crec que no en traeixo cap mena de confidencialitat publicant-lo, precisament per l’interès que té:

Bon dia Salvador,

Gràcies per confiar amb nosaltres tots aquests anys i agraint la teva sinceritat, reb una calorosa salutació

I s’acaba el correu tot reproduint aquesta frase: “La amistad duplica las alegrías y divide las angustias por la mitad. Sir Francis Bacon (1561-1626)”

És de justicia reconèixer al Méliès la seva tasca i si precisament ha sorprès que també fessin vaga és precisament perquè ells, precisament ells, no són el mateix que la immensa majoria dels empresaris exhibidors que, ni la seva trajectòria té res a veure en cap sentit amb la d’aquells. Tanmateix, penso que s’han equivocat afegint-se a la vaga i l’argument que hi han participat per estar afiliats al Gremi d’Empresaris i no per altres motius polítics és realment molt feble: saben de sobres que aquesta ha estat una acció política i de les de pitjor espècie, ja que el seu Gremi el que pretén és perpetuar la marginalitat del català al cinema, havent practicat durant dècades tota mena d’estratègies per a impedir-ne la més mínima normalització, malmetent qualsevol iniciativa de bona voluntat, enfotent-se del diàleg.

Avui n’he rebut un segon correu, ja d’un altre caire, signat com a “Cinemes Méliès” i amb l’assumpte: “Resposta a les queixes rebudes per la vaga del cinemes Méliès del 1 de febrer de 2010”. Pel caràcter general que té, em permeto igualment de publicar-lo, oimés en la mesura que ajuda més encara a reconèixer la tasca als Méliès i, alhora, demostra que efectivament hi ha un posicionament polític -com no podia ser d’altra manera en una gent intel·ligent i sensible com els del Méliès-:

Benvolguts senyors/es,

Hem rebut el vostre correu electrònic i ens agradaria fer una sèrie de precisions sobre el que ens dieu a la vostra carta:

a) Si per alguna cosa s’han distingit els cinemes Méliès és per el seu suport al cinema en català, per exemple, els quatre documentals nominats als premis Gaudí han estat exhibits a les nostres sales. La llista de pel·lícules projectades o subtitulades en català als Méliès és interminable. Per tant, no tenim cap necessitat de demostrar la nostra catalanitat.

b) Sí que lamentem que la nostra política cultural de clàssics, com l’estrena de més de tres-cents títols, així com la recent continuïtat d’estrenes en versió original subtitulada, no ha tingut mai el suport necessari per part de la Generalitat de Catalunya. Sobretot si tenim en compte que a França existeixen ajudes específiques per a cinemes similars als Méliès.

c) La nostra política de preus populars i abonaments també ha estat totalment ignorada pels respectius organismes; aquest fet no ens ha importat en excés atès que les persones que gestionem els Méliès no hem percebut mai un sou per dur a terme aquesta tasca.

d) Malauradament, iniciatives dutes a terme pels Méliès durant els dos últims anys, com per exemple, fer tres sales digitals dedicades al cinema en català –conjuntament amb uns altres cinemes de la ciutat— han trobat repetidament la incomprensió de l’Ajuntament de Barcelona, sense rebre suport ni de cap mitjà de comunicació ni del públic.

e) També voldria recordar que l’any 2000, quan s’estaven projectant vàries pel·lícules en català al cinemes Méliès –entre elles, Mones com la Becky, de Joaquim Jordà i Núria Villazán— un grup que es deia Nacionalista de Defensa al Cinema Català va fer pintades a la façana del cinema i va fer malbé diverses instal·lacions del mateix. Les nostres protestes no van ser escoltades per ningú i de nou va quedar clara la falta d’informació de les persones que van cometre aquests actes. Méliès va fer front a totes les despeses sense cap ajuda per part de la Generalitat de Catalunya.

f) Pel que fa a la convocatòria de vaga del 1 de febrer de 2010 m’agradaria deixar clar que és una convocatòria conjunta de la patronal i dels sindicats UGT i CGT, sindicat majoritari en el sector del cinema. En cap moment es tracta d’un lockout, tot i que per part de la Generalitat de Catalunya s’ha presentat com una iniciativa de la patronal.

g) La nostra particular oposició a la llei no és la mateixa que la de les multinacionals. Nosaltres, concretament no estem d’acord en que s’apliqui un sistema de sancions tan rigorós i sobretot si tenim en compte la poca sensibilitat que s’ha tingut cap als cinemes Méliès; atès que nosaltres hem demanat moltes vegades que s’apliqués la mateixa normativa que a França als cinemes de la tipologia dels Méliès.

h) Entenem que estem parlant d’una llei purament electoralista feta per uns polítics gens preocupats pel cinemes i que només volen fer del cinema en català una bandera per guanyar vots a les properes eleccions; sobretot sorprèn veure’ls assistint al cinema el dia de la convocatòria de la vaga per tal d’aconseguir “la foto”, quan en quinze anys no els hem vist mai a cap de les sessions dels Méliès. Naturalment els Méliès estem preocupats pel cinema en català i per la nostra llengua en general, però hem de dir que a nosaltres ningú ens ha cridat per parlar dels nostres problemes i de les nostres preocupacions.

Cordialment,

Cinemes Méliès

Fixem-nos que ara ja titllen la llei d'”electoralista”, “feta per polítics gens preocupats pels cinemes”… Home, que el conseller Tresserras té un currículum i, a més, el gran problema d’aquesta Llei és el calendari de legislatura: l’han volgut fer després de la llei espanyola i l’actual equip de Cultura i Mitjans de Comunicació saben que l’únic que poden fer és deixar-la aprovada perquè l’apliqui qui vingui després. Segurament perquè el calendari és el que és, el projecte de Lei és millor del que hauria estat en un altre moment; però no pas per electoralisme, sinó perquè és el fruit positiu de l’experiència i el llegat que es considera millor per al futur immediat. L’argument de l’electoralisme no convindria al soci majoritari del govern tripartit, perquè li aniria en contra i, per tant, com a argument ja es veu que no s’aguanta. Cosa molt diferent és el cas de Joan Puigcercós i el seu maldestre i barroer oportunisme.

Barrejar el perfil seriós i positiu dels redactors del projecte de Llei del Cinema de Catalunya amb la potineria política del dirigent del partit (quan és públic i notori, a més, que ni Tresserras ni Voltas no pertanyen al sector Puigcercós) crec que els Méliès ho fan perquè estan emprenyats (i permeteu-me el terme). Emprenyamenta que els comprenc, atès l’historial que expliquen (i encara que la manera de descriure l’episodi de les pintades i les instal·lacions…) i farien bé els grups parlamentaris d’entrevistar-se amb la gent del Méliès perquè la Llei recollís finalment les aportacions positives que poguessin fer. 

Quant al tema de les sancions… ningú no les voldria les sancions i si s’hi han posat (a l’avantprojecte) és perquè se sap el pa que es gasta. I els Méliès ho saben i, per tant, saben ben bé amb quina realitat topen quan, més enllà de les bones manres d’explicar les coses, hom queda davant la crua veritat que, en aquest nostre país hi ha productors que no deixen fer pel·lícules en català a nous directors (i als Méliès els coneixen bé els productors nostrats), hi ha escoles de cinema que desincentiven els rodatges en versió original catalana, hi ha distribuïdores que no volen saber-ne res del cinema en català i hi ha un munt d’exhibidors que no volen cinema en català a les seves sales.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!