Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

7 de novembre de 2009
1 comentari

Al César és que del César i a la taquilla, el que és de la taquilla

El Consell d’Administració de l’acadèmia francesa del cinema acaba de decidir per unanimitat que no hi haurà cap nou premi César per a guardonar una “pel·lícula que hagi tingut un gran èxit de taquilla”.

La cosa va començar l’any passat quan l’actor i director Danny Boon es va enfilar per les parets quan va saber que la seva Benvingut al país dels Ch’ti havia estat nominada només en una categoria -la del Guió-, havent estat la producció francesa més taquillera no sé si de la Història, però segur que dels darrers anys. L’home va muntar un guirigall, va anunciar que no aniria a la gala de lliurament dels premis… A l’hora de la veritat hi va ser, per bé que, en qualsevol ocasió que tenia, s’exclamava per la diferència entre “el reconeixement” del públic a la taquilla i el dels “acadèmics”. La cosa quedà més o menys en una reivindicació vehement que els César, si més no, tinguessin un premi per al producte “més taquiller”.

El populisme i la demagògia són capaços de fer passar bou per bèstia grossa. El senyor Danny Boon, amb Benvingut al país dels Ch’ti va fer una pel·liculeta amable, simpàtica, que va anar molt bé a moltíssims espectadors i va obtenir-ne, per tant, la recompensa d’escalf popular i de rendiment econòmic. Però l’ambició no té mesura: també volia el reconeixement “acadèmic”, “artístic” -diguem-ne. I no és pas que l’èxit estigui renyit amb l’art, però no el presuposa -i en el cas de Benvingut al país dels Ch’ti, d’art i creativitat, res de res-.

La tendència a barrejar-ho tot, però, no és patrimoni exclusiu d’aquest còmic francès. Algunes vegades s’han sentit veus i s’han pogut llegir exclamacions de periodistes frívols, reclamant Oscar de millor pel·lícula per a “blockbusters” de les majors. Des de quan els Oscar són per als productes que més rendeixen? Certament, a Hollywood han convertit les estatuetes en reclam d’una mena de pel·lícules “de qualité”, adreçades a públic “adult” -en contraposició a la jovenalla que tenen per “target” de les seves megasuperproduccionstresD- i, per tant, també podem preguntar-nos fins i tot des de quan els Oscar premien realment les “millors” pel·lícules de cineastes nord-americans? Els César tampoc guardonen les “millors” dels autors francesos. Les acadèmies tenen els seus propis criteris -que solen ser barreja d’interessos, defensa d’una certa qualitat estandaritzada, suport a títols que poden arribar a la gent i que gràcies als guardons ho faran més fàcilment, celebració d’una manera d’entendre el cinema, reconeixement “nacional” a una personalitat ja reconeguda, etc-.

Tampoc hauríem de confondre les coses, tots plegats. Els premis acadèmics i els de les associacions de crítics i els dels gremis professionals no són més que el que són. Les acadèmies tenen els seus criteris; els crítics defensen altres línies -a vegades coincidents; a vegades, no-; els actors o els directors cinematogràfics aposten pels col·legues amb més possibilitats, etc. Els espectadors i els cinèfils tenim tot el dret a prendre aquests diversos guardons com a referència o guia a l’hora de triar en l’oferta de la cartellera; però també ens equivoquem quan els donem un cert valor absolut, els prenem per més del que són. I aquí hi juguen un paper important els mitjans de comunicació, amb la seva ontològica tendència a la simplificació, d’una banda, i enllustrar les coses per fer-les més rutilants -i per tant atractives- del que realment són.

I així és que els acadèmics francesos han près una decisió per mi tan encertada com òbvia: deixem als César el que pertoca als César i a la taquilla, el que pertoca a la taquilla. Afortunadament, la realitat del cinema també és diversa. I cal preservar la pluralitat: els festivals fan la seva tasca, el cinema populista té autopistes obertes per arribar al “gran públic, la crítica ha de seguir apostant per la creativitat, els artistes tenen tot el dret al reconeixement de la seva feina…

FOTO Séraphine, de Martin Provost, triomfadora als César de l’edició anterior

  1. N’estic d’acord, Salvador. Del tot.
    L’Acadèmia francesa ha pres una decisió valenta. I més encara amb el desprestigi que alguns volen fer contra la cultura gala i per tant contra el seu cinema, acusant els mitjans públics del país veí de “subvencionar mediocritats”.
    No nomès les majors pressionen als Òscars perquè els en donin. A Itàlia, les dues darreres edicions del Festival de Venècia ha tingut dues coses estranyes, i tothom hi pensa que en Silvio Berlusconi hi és al darrera: la concesió del Lleó d’Or al Millor Actor (Silvio Orlando) per a una pel.lícula produïda per Mediaset, empresa de Don Silvio, i aquest any, l’al.lucinant concesió del Lleó d’Or a Tota una Carrera al… Sylvester Stallone!!!!!!
    Com a cinèfil, em vaig sentir del tot insultat. En Sly homenatjat alhora que en Takeshi Kitano o l’Agnès Varda!!!!!
    Per tant, jo també hi penso el mateix que tu, i el dono l’enhorabona als senyors de l’Acadèmia francesa. En comptes d’americanitzar-se tant el cinema francès (la d’en Dany Boon, vaig veure la seva pel.lícula, també em va semblar simpàtica i entranyable, però res de l’altre mon), té que conservar el seu tarannà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!