Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

4 de novembre de 2009
0 comentaris

Acadèmies i festivals

Ahir i avui, tenen lloc a Hollywood les anomenades Catalan Movies & Awards in Hollywood., que pretenen promocionar a nivell internacional el cinema en català, i crear una base de diàleg amb l’Acadèmia de Hollywood pel reconeixement de l’Acadèmia del Cinema Català que condueixi a la participació d’una pel·lícula en V.O. catalana als Oscar.  A l’Egyptian Theatre, de Los Angeles, s’hi pòjecten una colla de films, que pel que veiem van des de Petit indi, de Marc Recha, a Tres dies amb la família, de Mar Coll, passant per El brau blau, de Daniel V. Villamediana. És una iniciativa de l’ Acadèmia del Cinema Català.

No seré precisament jo qui critiqui qualsevol iniciativa que busqui la presència del cinema en català als Oscar. Evidentment sóc molt escèptic respecte als possibles resultats; però, per com van les coses avui en dia, no se m’acudiria descartar res. Tanmateix, us he de confessar que tot plegat em fa angúnia: angúnia que actuacions com les que s’estan duent a terme ahir i avui a Hollywood enlloc de fer-nos anar endavant, encara ens perjudiquin. Les peces s’han de moure bé: no n’hi ha prou de fer gestos “rutilants” cara a la galeria catalana, cal passes discretes i eficaces en les estructures del poder de l’acadèmia nord-americana. I potser sí que s’ha treballat bé on, com i quan calia…

El que s’hauria de qüestionar -encara que sembli mentida- és si la internacionalització del cinema en català passa precisament pel que són els “Oscar de parla no-anglesa”. Certament, res no és sobrer i si mai cap pel·lícula en la nostra parla arriba a ser nominada, segur que això comportarà un cert rebombori mediàtic suplementari. Ara bé, feu memòria: de la llarga llista de films que han estat nominats en anys anteriors en la categoria de l’Oscar de parla no-anglesa, quants en recordem? I d’entre aquests, quants que tinguin la versió original en una llengua que no sigui el francès, el castellà, el japonès, l’italià o l’alemany? Res no és sobrer, però ni la nominació ni ben bé la mateixa estatueta, per si mateixes, comporten més que un cert valor afegit a la producció concreta i, de rebot, al coneixement internacional de la cultura d’on emana. Figues d’un altre paner és el paper que aquestes candidatures i guardons tenen al mercat interior de la cultura d’on ha eixit la pel·lícula: l’efecte en clau local és normalment fort, perquè això que a la “metropolis del cinema” et reconeguin, sempre posa contenta la província de l’imperi que ha estat afortunada…

Al cinema produït a casa nostra li cal promoció internacional. Molta. Però el camí a seguir és complex i no passa tant per l’acadèmia catalana del cinema -que també- com per una decidida política governamental i un paper clau, decisiu, de la mateixa “industria” nostrada de l’audiovisual. Deixem-ho clar, no es tracta tant de subvencions -que n’hi ha i n’hi ha d’haver-, com de gestions. Als principals fòrums internacionals s’hi ha de ser, conèixer-los, buscar-hi esquerdes per a entrar-hi, establir complicitats, tenir la informació de per on van les coses. El nostres governs, a través de les persones responsables del tema, han de ser a Canes, a Berlín i a Venècia, han d’anar a mercats com els de Los Angeles. S’ha de ser present als àmbits on es cou i es debat sobre l’audiovisual.

Algú potser trobarà un pèl “marcià” el que estic dient. Ben al contrari, em baso en el coneixement i les percepcions que tinc. Deixeu que us posi un exemple. Fa dos anys, l’opinió publicada espanyola es lamentava de l’absència de “cinema espanyol” a Canes i miraculosament aquest 2009 la cosa ha fet un tomb espectacular. Certament, hi ha hagut Almodóvar en competició i Coixet ha trobat portes ben obertes per allò que Mediapro havia facilitar al Festival tenir Woody Allen el 2008 -les coses van així!-. Però també és cert que a la Setmana de la Crítica hi havia Fresnadillo i Bayona de (prematurs) padrins, amb Hierro, de Gabe Ibáñez, com a pel·lícula avalada per aquests padrins… i, esclar, un altre i molt significativamnet apadrinament de la Setmana: el del govern espanyol, que hi abocà bons calerets, després d’haver fet les gestions. I és que Fernando Lara -a qui ara ha substituït Ignasi Guardans- en sabia i molt: coneix bé, molt bé, el terreny i sabia com s’havia de fer per “recuperar terreny”. I tampoc no hem de descartar que la presència -decidida a darrera hora- d’Àgora, d’ Alejandro Amenábar, a més de respondre a equilibris amb les gran “marques” de cert cinema -Focus, la divisió independent d’Universal Studios-, també s’hagués beneficiat de les “gestions” polítiques del govern de Madrid -les coses van així!-.

Em sembla que la promoció internacional del cinema en català hauria de passar per l’Institut Ramon Llull. Certament, al Principat disposem de Catalan Films; però aquest és un instrument limitat, que cal aprofitar en tot el que pot aportar, en el ben entès que allò imprescindible és menar una “política de promoció internacional”. I l’àmbit més escaient jo diria que és l’Institut Ramon Llull, que, a més, congria tota la nostra producció cultural, sense divisions “autonòmiques”.

La internacionalització del vessant cinematogràfic de la nostra cultura passa i molt pels vincles de productors nostrats amb les estructures industrials i comercials del cinema a Europa -i enllà, esclar-. I tant que és important que una bona pel·lícula vagi a un festival de primera categoria, però n’és també que pugui estrenar-se a França, a Anglaterra, a Alemanya, a Itàlia, que entri a circuits com els dels altres festivals o els especialitzats (universitaris, filmoteques, temàtics…). Alguns dels nostres productors van fent camí i els nostres governs, en la seva política internacionalitzadora, cal que els facin costat i hi estableixin complicitats. Convindria que l’exemple es musculés i s’estengués.

És la presència dels nostres productes competitius en aquest tramat, la via que ens pot obrir la finestra de la internacionalització. Molt més que no pas l’honor d’una cinquena part del rebombori que mou una categoria menor al si de la maquinària dels Oscar, especialment sorollosa amb els productes nord-americans i angloparlants -que, a més, enguany dupliquen el volum de les pel·lícules nominades, que en seran 10-.

Certament, hi ha alguna estratègia de mercat que també s’ha de tenir molt present. Ara mateix, alguns films rodats en català tenen una certa difusió internacional en el terreny del cinema d’autor -Recha, Serra…-. I cal seguir treballant per fer més forat i més ample en aquest àmbit. Les dimensions demogràfiques i econòmiques de la nostra cultura sempre seran més adequades a aquest cinema que no pas a produccions comercialment més ambicioses. La pregunta, ara mateix, podria ser: té cap mercat real -fora del català- El segon origen, amb què Bigas Luna ha d’adaptar “El mecanoscrit del segon origen”, de Pedrolo? Ja està bé que ens obrim a les diverses escales de producció -celebro la notícia que el Pa negre, d’Agustí Villaronga, estigui disposant d’unes millors condicions de producció de les que es podia preveure fa un parell d’anys-; però en termes d’internacionalització no val a badar tampoc: veurem a quin segment de mercat internacional es col·loca la de Bigas Luna… -per cert, parlant de l'”Oscar de parla no anglesa”, habitualment hi triomfen més pel·lícules properes a un cert cinema d’autor que no pas a les fòrmules més “comercials”-.

La feina a fer és ingent i vol tenacitat, idees clares, gosadia, discreció i eficàcia, molta eficàcia. Els camins no es fressen amb un foc d’encenalls, tot i que a vegades, la socarrimada deixa via lliure -ves per on!-.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!