Iran: “Ningú no en sap res dels gats perses”

Mirant al televisor les notícies sobre la revolta d’una part dels iranians, contra el resultat electoral que dóna la victòria a Mahmoud Ahmadinejad, he pensat en Ningú no en sap res dels gats perses (Kasi Az Gorbehayeh Irani Khabar Nadareh / No One Knows About The Persian Cats / Les chats persans), la pel·lícula clandestina que el kurd-irianià Bahman Ghobadí va presentar a l’última edició de Canes, dins de la secció  ‘Un Certain Regard’. Si més no perquè hi parla de jovent que n’està fart i tip del règim dels iatol·làs i que probablement aquests dies estan sortint al carrer, en un irrefrenable esclat contestatari.

El cineasta, amb una càmera digital, es dedica a mostrar-nos la realitat d’un jovent que, malgrat la prohibició, fa la seva i persisteix a les catacumbes d’aquella societat tiranitzada. Els joves protagonistes de la pel·lícula, sense llibertat i obligats a amagar-se per tocar música, jo els comparo als gats perses, explica Ghobadi, que afegeix: no podem sortir al carrer ni amb gats ni amb gossos; però, a casa, tots tenim gats, ens agrada tenir-los i, a més, costen molt i molt car. Efectivament, pel biaix d’aquell univers ‘underground’ de grups musicals, del que ens parla és de la impossibilitat del poder per a controlar-ho tot i com, en l’àmbit privat, en els amagatalls que la gent troba o es fabrica, bull una societat que no està reconeguda, perseguida i castigada, tanmateix certa. Un món que mira a Occident i que, sobretot, no es deixa doblegar, en què tenen protagonisme clau els nois i noies que res en volen saber de la cafrada anomenada ‘revolució islàmica’.

Per seguir, cliqueu si us plau Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Ningú no en sap res dels gats perses, de Bahman Ghobadi

Iran: “Ningú no en sap res dels gats perses”

***

Segons l’Islam, la música (ghéna) és impura perquè provoca alegria i joia. Escoltar el cant d’una dona el consideren pecat perquè provoca emocions... A l’Iran, aquests darrers trenta anys, una mena de música -i en particular la música occidental- ha estat gairebé prohibida per les autoritats. Aquesta música occidental ha d’amagar-se en soterranis, tocar-se en soterranis, escoltar-se en soterranis. Tanmateix oculta, no han pogut fer desaparèixer aquesta música. Dutant tots aquests anys, es pot dir que ningú no n’ha gosat parlar (..) En anar al cor de Teheren i baixar les escales que et duen als soterranis on es toca aquesta música, he descobert un món estrany, diferent i fascinant. Un món certament ocult que ben poca gent de la ciutat coneix. He pogut copsar el seu univers, la vida que de debò duen: les inquietuds artístiques, les perills que corren -tan econòmics com físics-, les dificultats amb els veïns, les detencions que practica la policia, les fuetades… i tot plegat només perquè canten, toquen un instrument, els agrada la música (..) Aquesta pel·lícula dóna la primera imatge autèntica de la realitat d’aquest jovent. (Bahman Ghobadi, dossier de premsa de presentació del film, a Canes 2009)

La pel·lícula ja va nàixer de rebot d’una acció represiva de les autoritats iranianes. També ho explica el mateix cineasta: Vaig preparar un film durant 2 anys i finalment no em van donar permís per a rodar-la; de manera que vaig comprar una càmera digital, per no haver de dependre del govern, ja que el material en 35 mm el té l’Estat en exclusiva i, per a poder llogar-los-en, primer has d’estar autoritzat a rodar. I, amb aquesta flamant càmera digital i en disset dies de rodatge, esquivant la policia, va seguir una colla de joves, músics ‘underground’ de Teheran.

El fil conductor argumental són una parelleta, Negar i Ashkan, que, cansats de no poder-se expressar musicalment en llibretat al seu propi país, miren d’aconseguir papers -falsos- per anar a Europa i col·legues disposats a muntar un grup -per actuar a Londres i altres ciutats- i, per tant, que vulguin fugir com ells. Per acabar de fer els diners que els calen, han d’organitzar un gran concert clandestí. Així doncs, amb el suport del típic espavilat que coneix a tothom i es dedica a editar munts de còpies pirates de discos i pel·lícules prohibides, la parelleta va coneixent tota mena de joves músics i els més impensables indrets on toquen -terrats, vigilant que els veïns no els denunciïn o els pares no els tallin el corrent elèctric per a estalviar-los maldecaps amb la policia; profunds i enrevessats soterranis; granges d’animals als afores de la ciutat…-.

De mica en mica, Ningú no en sap res del gats perses va convertint-se en una mena de catàleg-mostrari de la diversitat de gèneres i estils musicals -rock de diversos tipus, molts en anglès, alguns en persa; rap; melodies tradicionals, etc.-. El fil argumental va quedant ben bé com un simple pretext i, si no esdevé ben bé tediós és perquè precisament la gran quantitat de grups i formes, de llocs i situacions, revelen una magnitud important, que supera l’anècdota. I per tant, aquesta realitat subterrània pren finalment unes dimensions que van més enllà de la simple esfera musical. Efectivament, la revolta d’aquests dies als carrers de Teheran apunta que Ghobadi parla d’una veritat que, vista la pel·lícula, no podem seguir ignorant.

Són, aquests nois i noies, fills de la burgesia de l’època del Xa? O, tant se val, són els plançons de la part benestant de la societat iraniana, que es deleixen per viure els plaers occidentals i el seu interès no és tant la llibertat del seu poble, com el gaudi del seu estatus privilegiat? Pot ser. De fet, un dels personatges té la mare a Alemanya i li fa una transferència milionària al nen -de l’herència paterna-, perquè pugui marxar d’Iran. D’altres protagonistes sembla que són més de classe mitjana. I fins en surt algun -que gasta ‘rap’, precisament- que podríem etiquetar com ‘la veu dels pobres’ -les diferències de classe, no les ha eliminades pas, la ‘revolució islàmica’-. La pel·lícula no ho amaga, però no hi acaba d’entrar: novament queda clar que, per Ghobadi, la música és un pretext metafòric contra el règim. I abans de filar críticament massa prim en aquest sentit, potser valdria la pena reflexionar que, aquí, en les manifestacions i els moviments polítics contra el franquisme, poc importava l’origen social del ‘company de combat’, perquè acabava prioritzant-se la lluita contra la dictadura.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *