Club 7 Cinema

Com he fet tots aquests anys, m’agrada tancar el reguitzell d’articles sobre el Festival de Canes amb un parell molt concret de ‘post’: un, en què comento el Palmarès, i l’altre, en què recullo els meus comentaris sobre totes les pel·lícules que hi he vist. Així doncs, enfilant la recta final del que anomeno “el mes de Canes” en aquest bloc, ara és el torn del meu comentari sobre els premis de la competició.

Així com hi ha hagut força ocasions anteriors que he discrepat radicalment del veredicte del Jurat, enguany hi estic força d’acord, sobretot pel que fa als premis importants, i, alhora, em sembla que hi ha hagut algun error ben gran.

Un acte de justícia em sembla que s’hagi atorgat la Palma d’Or a La cinta blanca, de Michael Haneke. Un film superior, dels que juguen a divisió d’honor. I, per tant, que s’hagi deixat el Grand Prinx per a Un profeta, de Jacques Audriard És aquesta una pel·lícula de factura molt compacta, sòlida, amb un argument molt ben portat i un bagatge temàtic interessant; però sense la profunditat i el magisteri artístic de la de Haneke.

El comentari segueix a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Christopher Waltz, premi d’interpretació masculina, per Inglourious Basterds, de Quentin Tarantino

Comentari del Palmarès de Canes 2009

***

El treball de posada en escena que Brillante Mendoza ha realitzat a Kinatay, sobretot a partir que la pel·lícula abandona la descripció de l’ambient diürn del protagonista i passa a seguir-ne l’iniciàtic trajecte nocturn -acompanyant els gàngsters que segresten, torturen, violen i esquateren una dona-, una posada en escena magnífica basada en el punt de vista del protagonista i juga amb el fora de camp acústic i una imatge en clarobscurs, el fa ben mereixedor del premi com a Millor Director. Com ja he comentat anteriorment, més m’estimo que li hagin atorgat aquest reconeixement que no pas cap a la pel·lícula en si; ja que en qüestió especialment el rabeig amb la violència contra les dones. D’altra banda, és cert que s’hauria pogut premiar ben bé altres cineastes; però el Jurat ha de triar i no es pot pas dir que altres dignes candidats -Tsaï Ming-liang, Jane Campion, Elia Suleiman…- les seves obres no tinguin igualment pros i contres a dir-ne i que els seus respectius treballs de direcció no tinguin, per motius diversos, tants mèrits i demèrits com els de Mendoza.

Indiscutible em sembla el premi de Millor Interpretació Masculina a l’actor austríac Christopher Waltz, per Inglourious Basterds. L’únic retret a fer-hi és que potser hauria d’haver estat ‘ex-aequo’ amb Tahar Rahim i Niels Arestrup, protagonistes d’ Un profeta, de Jacques Audriard. Tanmateix, el refinadament pervers coronel nazi Hans Landa, cruel caçador de jueus, que Christopher Waltz compon amb subtil murrieria al film de Tarantino és d’aquells personatges que de sobte passen a la galeria de figures antològiques del cinema i el seu intèrpret n’esdevé una revelació absoluta. A més, Waltz ha tingut la sort que el seu rol esdevingui clau en les dues seqüències salvables -remarcables, esplèndides!- que hi ha a la pel·lícula.  D’altra banda, també és cert que, en premiar-ne l’actor, ha estat una manera que Inglourious Basterds no se n’hagi anat de buit de Canes; éssent com ha estat una producció que s’ha fet a ritme forçat al decurs d’un any, perquè es pogués presentar al Festival.

Inacceptable ho considero, que Anticrist, de Lars Von Trier, hagi pogut rebre cap mena de guardó i Charlotte Gainsbourg s’ha endut el de Millor Interpretació Femenina, pel seu paper de la dona angoixada, primer, i enfollida, després, per la mort accidental del seu fill petit. Certament, l’actriu podria haver fet un treball magnífic en un film detestable, posem per cas, i aleshores, per greu que sabés, escauria que la premiessin. Però aquí només crida, vagareja, hi posa cara de pomes agres i es llança reiteradament al desfici eròtic/violent del seu personatge. Res de matís dramàtic o de fer-hi alguna qualsevol aportació des de la interpretació. Només se m’acut dos motius pels quals l’han premiada. Un, la tirada d’Isabelle Huppert, presidenta del Jurat, per als personatges femenins que pateixen. L’altre, el suport indirecte a la pel·lícula -un xic a la manera com també han fet amb la de Tarantino-, per part del Jurat, que s’hauria mostrat molt independent del que ha opinat la crítica i la premsa especialitzada o potser molt disposat a atendre suggeriments de la direcció del Festival.

Mirant el Palmarès, hi ha motius per pensar tant que el Jurat ha estat de debò independent, com, al contrari, que ha escoltat alguns consells dels responsables del certamen -que participen amb veu, però sense vot, a les deliberacions del Jurat-. Així, he de confessar la sorpresa pel fet que Almodóvar no s’hagi endut cap guardó, quan hi havia hagut indicis objectius que el Festival s’hagués sentit molt còmode amb la Palma o el Grand Prix per a Los abrazos rotos, i la premsa internacional la tenia entre les màximes favorites. És veritat que es pot al·legar que Isabelle Huppert havia treballat amb Michael Haneke i que això feia preveure la Palma d’Or per a La cinta blanca; però tots tenim a la memòria que el mateix argument -idèntic- no va pas funcionar l’any passat amb Sean Penn, president del Jurat 2008 i Clint Eastwood. En canvi, el Premi Extraordinari del Festival de Canes a la carrera d’ Alain Resnais era cantat i reprodueix clònicament just el de l’any passat amb Eastwood: una presència venerable en competició, que molt probablement en serà l’última, és premiada de manera es pot dir honorífica -a Eastwood li van donar el Premi especial del 61è Aniversari, que es van treure tant de la màniga com han fet enguany amb Resnais-. M’ha sorprès, malgrat tot, que el motiu del premi hagi estat “a la carrera” i no específicament “per l’aportació al cinema i com a homenatge als cineastes de la Nouvelle Vague” -que és el que jo havia aventurat des de bon començament-. En qualsevol cas, Les males herbes, de Resnais, amb el seu absurd que deriva a poca-soltada, ni és d’entre les seves millors pel·lícules, ni era premiable; per la qual cosa, ja estic d’acord que el guardó hagi estat “a la carrera”.

Allò que resulta especialment remarcable de Nits d’embriaguesa primaveral és el treball de direcció, com Lou Ye filma el desig, l’amor, la plenitud o incertesa sexual, el sexe com a expressió d’aquests sentiments i maneres de viure l’estimació. El guió, que ha estat premiat com el Millor de tot el certamen, no dóna per gaire més que plantejar un triangle homosexual, contrapuntat amb les relacions d’alguns d’aquests nois amb les respectives parelles femenines i les de tots plegats amb l’ambient social xinès. Funciona com una simple bastida amb la qual el cineasta realitza el seu plausible treball de direcció. No acabo d’entendre com l’han pogut guardonar, el guió. Potser ha estat un reflex de la diversitat del Jurat -s’ha parlat de fortes discussions a les deliveracions durant el Festival, per bé que, a la roda de premsa posterior a fer públic el Palmarès, els seus components ho han negat, tot assegurant que Isabelle Huppert ha permès diàlegs molt oberts i la contraposició d’opinions, per bé que les decisions s’han acabat prenent amb acord-. Potser es tracta d’un altre cas “de suport” a un film -en aquest cas, perquè s’ha rodat clandestinament, ja que Lou Ye té prohibit fer cinema durant cinc anys, des que va presentar a Canes l’anterior Summer Palace-. Vés a saber!

Reforça la hipòtesi de la diversitat / discrepàncies a l’interior del Jurat, el fet que el guardó que du el seu nom “Prix du Jury” s’hagi donat a dues pel·lícules tan diferents com Peixera (Fish Tank), d’ Andrea Arnold, i Set, de Park Chan-wook. Per mi, cap de les dues s’havia d’haver endut res i em pregunto: què els ha dut a premiar-les? Hagués entès, com a molt, un reconeixemnt a l’actriu de Peixera o a la fotografia d’aquest film. Sóc incapaç ni d’intuir què poden haver avaluat positivament a la de Park Chan-wook. Fa tot l’efecte que això són els serrells de l’acord dels altres premis, a canvi d’avenir-se finalment a un veredicte en les categories més rellevants.

Com que aquest any -per primera vegada en 21 anys!- he vist el curtmetratge guanyador de la Palma d’Or del Curtmetratge, permeteu que us en faci cinc. Arena, de Joao Salaviza, se centra en un noi en arrest domiciliari controlat per braçalet, que mata l’aranya fent-se i fent tatuatges. Un marrec espigat i descontent amb el tatuatge que li ha fet, entra a casa seva, l’inutilitza amb espray, l’apallissa i li pren els diners que el protagonista es negava a tornar-li pel tatuatge mal fet i, de passada, li agafa tots els bitllets que li troba. En refer-se’n, el protagonista surt il·legalment del domicili i va a buscar el marrec: quan el troba, els cops de puny que li clava no li retornen els diners robats, per la qual cosa el deixa com tancat al portamaletes d’un cotxe robat i es queda vigilant-lo, prenent el sol; però davant la inutilitat i manca de sentit de tot plegat, li resulta com reconfortant la sensació de prendre el sol… i deixa que el marrec se li escapi. Gairebé he estat més estona escrivint-ho que no pas el que dura el curtmetratge, que resulta coherent i especialment remarcable a les escenes en què hi ha la confrontació marrec-protagonista, però que peca d’un ostensible i gens dissimulat exhibicionisme físic de l’actor Carloto Cotta -que encarna el noi en arrest domiciliari-, de manera que els “temps morts”, la inacció, esdevenen un reguitzell d’imatges de lluïment del cos del xicot, potser massa ben plantat i amb un aspecte de model no prou avinent per a representar un delinqüent de barriada tronada portuguesa. Podeu veure’n alguns fragments -del curt encar en muntatge- enmig de les declaracions del realitzador -en portuguès-, clicant aquí [Joao Salaviza, Arena]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!