Director: Gaspar Noé

Programar una pel·lícula de Gaspar Noé és garantir l’expectació. No pas perquè raonablement se’n pugui esperar cap mena d’obra d’art, sinó perquè és com anunciar als quatre vents “escàndol assegurat”. Encara me’n recordo quan, el 2002, vaig tenir la paciència de quedar-me fins al final de la projecció d’ Irreversible, per a esbroncar-la, xiular-hi en contra, cridar-hi ben fort. I, lluny de ser l’únic, va resultar que tota la sala dempeus van participar en aquella mena de linxament col·lectiu de la pel·lícula i d’acte de protesta perquè una cosa blasmable com aquella s’hagués incorporat a la competició. Esclar, hi vam caure de quatre potes, li vam fer el joc; justament és el que Noé busca amb les seves pel·lícules: provocar, escandalitzar. I per aconseguir-ho no s’està de res: violència, sexe, travessar la ratlla de l’ètica… I impactar, impactar, impactar… Certament, amb només tres llargmetratges té fans arreu. Encara et parlen del carnisser de l migmetratge Carne i de la continuació de la seva història a l’òpera prima de Noé, Seul contre tous. Que què més ha fet, aquest argentí, fill de prestigiós pintor i resident a París des de la primera adolescència? A part d’alguns altres curtmetratges, ha dirigit sengles episodis de films col·lectius: un sobre la SIDA (sic) en un documental promogut per l’OMD, i un anomenat de manera eloqüent We fuck alone, a Destricted. Amb aquestes credencials, els responsables del Festival de Canes li han seleccionat De sobte, el buit. Per la qualitat? Veurem… però ho dubto. Perquè els garanteix l’escàndol i això mediàticament va bé al certamen, doncs… ben probablement!

Anant a Vull llegir la resta de l’article, un breu perfil i la simple llista de la seva -per sort!- magra filmografia.

FOTO Gaspar Noé

Director: Gaspar NOÉ

 

PERFIL

 

Naixement. 27 de desembre de 1963, Buenos Aires, Argentina.

 

Elements biogràfics.  Passa la infantesa entre Buenos Aires i Nova York. Als 12 anys ja va a viure a França.

 

Estudis. Estudia cinema a l’ escola Louis Lumière, de París.

 

Carrera. -director, productor-

 

Enllestits els estudis de cinema, dirigeix els curtmetratges  Tintarella di luna (1985), Pulpe amère (1987) i el migmetratge Carne (1991), història d’un carnisser que té cura de la seva filla, discapacitada psíquica, pel·lícula-cop-de-puny-a-l’estomac amb la qual guanya el Premi del Millor Curtmetratge a la Setmana de la Crítica de Canes, el Premi Molt Especial i el Premi Georges Sadoul.

 

Aquell mateix 1991 havia creat la seva pròpia productora, Les Cinémas de la Zone, amb la seva companya Lucile Hadzihalilovic, de qui en ferà possible el film La bouche de Jean-Pierre (1996), mentre ell bregarà per fer realitat la versió llarga de Carne. Gràcies al suport financer de l’estilista Agnès B. el que aconsegueix és enllestir Seul contre tous (1998), continuació de la història d’aquell carnisser que ara ha perdut la feina i es refugia en l’odi i la violència. És a la 37a  Setmana de la Crítica de Canes que presenta aquesta ‘opera prima’, on provoca l’escàndol pel que es considera una greu ‘ambigüitat ideològica’. Noé va més enllà de l’Scorsese de ‘Taxi driver’ (..) El seu cinema pot impactar, escandalitzar, però ell apreta allà on fa mal (..) salvatge. Aquesta pel·lícula és un càctus -escriu Caroline Vié, tot presentant la pel·lícula a la Setmana de la Crítica.

 

Noé ha fet també clips musicals, espots publicitaris.

 

El 2002 prova un nou escàndol a Canes, amb Irreversible, ara en competició oficial, de la qual vaig escriure: reaccionària i buida crònica d’una violació i la seva venjança, signada per Gaspar Noë, la immoralitat del qual no és tant en l’escàndol que vol provocar com amb la frivolitat que gasta i la carcància que amaga rera una pretesa postmodernitat de manual -Crònica de Canes 2002, Som-hi! juliol 2002-

 

Temàtiques.

 

Violència.

 

Odi.

 

Venjança

 

Estil.

 

Delit per la violència i la provocació.

 

Juga a l’impacte visual i efectes de muntatge, aparentant una (post)modernitat que a penes aconsegueix amagar la seva pregona carcància.

 

FILMOGRAFIA com a DIRECTOR DE CINEMA

 

2009    De sobte, el buit (Enter the void / Soudain le vide)

 

2007    Destricted -episodi We fuck alone d’aquest film col·lectiu sobre art i
            sexe-

 

2006    8 -episodi SIDA dins d’aquest documental promogut per l’OMD-

 

2002    Irréversible

 

1999    Seul contre tousopera prima

 

1991    Carne

 

1987    Pulpe amère

 

1985    Tintarella di luna

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *