Canes 2009 · Competició: “Anticrist”, de Lars Von Trier

Anticrist (Antichrist)

 

Director Lars Von Trier. Guió Lars Von Trier. Fotografia Anthony Dod Mantle.  Muntatge Anders Refn. Producció Zentropa (Dinamarca), Zentropa Int (Alemanya), Zentropa Int (Polònia), Slot Machine (França), Liberator Prod (França), Arte France Cinéma (França), Memfis Film Int (Suècia), Trollhattan Film (Suècia), Lucky Red (Itàlia). Durada 1h44.


Repartiment
Willem Dafoe (ell), Charlotte Gainsbourg (ella)

 

Sinopsi Una parella, de dol, es retira a l’ ‘Eden’, un xalet aïllat enmig del bosc, on malden per refer els seus cors desfets i el seu matrimoni en hores baixes. Però la Natura recupera els seus drets i les coses van de mal en pitjor…
 

Altres articles en aquest bloc [Director: Lars Von Trier] [Tràilers i talls] [Canes 2009: la selecció oficial]

 

Webs oficials [antichristthemovie (ang)]

 

Festival de Canes 2009 [Canes 2009 · Competició | Premi Interpretació Femenina (Charlotte Gainsbourg)]

 

Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

 

Dist. esp. [Golem] Dist. fr. [Les Films du Losange] Dist. It. [Lucky Red] Vendes internacionals [Trustnordisk]

 

Crònica des de Canes 2009 [Diari de Girona, dt 19 de maig de 2009]

 

Comentari [Vull llegir la resta de l’article]

 

FOTO Willem Dafoe i Charlotte Gainsbourg, a Anticrist, de Lars Von Trier

Comentari sobre “Anticrist”, de Lars Von Trier

Anticrist: deliri patològic de Lars Von Trier que, en presentar el film, ja ens convida -amb les seves pròpies paralules- “a mirar l’univers fosc de la meva imaginació: la naturalesa de la meves pors, la naturalesa de l’Anticrist”.

El mateix cineasta explica que fa dos anys va patir una depressió; al decurs de la qual i, com a teràpia, va començar a escriure aquest guió i que l’ha acabat filmant sense estar encara bé. Tant si és cert com si es tracta d’una de les seves habituals estratègies per fer-se notar al mercat cinematogràfic -o totes dues coses alhora-, el cas és que la pel·lícula fa patir per com hi traspua l’abisme interior de qui l’ha feta.

L’anècdota argumental d’Anticrist és que un matrimoni (Willem Dafoe i Charlotte Gainsbourg) es refugia a ‘Edèn’, una cabana endinsada a bosc, per mirar de superar la mort del seu fill petit, que va caure d’una finestra mentre ells feien l’amor. Sí, ja d’entrada, eros i thanatos, sexe i culpa; però la funció tot just comença! Superar el dol és difícil i llarg, especialment per a la mare, que no tan sols pateix per la pèrdua, sinó perquè s’autoinculpa -i Von Trier, en un malaltís recargolament misògin, s’encarrega que el personatge d’aquesta mare tingui motius per fer-se’n responsable!-.

Vés per on, el personatge de Willem Dafoe resulta que és terapeuta i, ajudant la dona, converteix la pel·lícula en una mena d’anodina representació dramàtica de sessions terapèutiques, en les quals -no cal dir-ho- la follia es rebel·la contra l’intent de domesticar-la i les tècniques rehabilitadores de l’esperit fracassen: tenint en compte que això ho ha escrit i posat en escena un malalt que és en mans d’especialistes, jo, si fos dels que el tracten, començaria a patir per la meva pròpia salut!

Von Trier fa passar els protagonistes de l’assèptic món urbà a la natura tenebrosa, els retorna als origens. No en va l’indret on s’aixopluguen es diu ‘Eden’; però esclar, seguint amb la seva misogínia mòrbida, converteix la dona en l’ésser diabòlic que transforma aquell paradís en un infern i fa de la Natura el temple de Satan -com es diu literalment al film-. Dafoe, rondant per aquells verals, topa succesivament amb tres animals misteriosos, que resultaran figures d’alt valor esotèric i astrològic, ja invocades per la seva dona en una estada anterior en aquell indret, quan tingué els primers brots de bogeria… Ras i curt: un desori! Imaginari feèric, lligat amb tot d’escenes malaltisses, carregades de sexualitat salvatge, crits, sadisme…

El talent visual, Von Trier el manté intacte -això no se li pot pas negar- i l’enriqueix amb notables referents pictòrics. Amb la col·laboració de la banda sonora, aconsegueix una atmosfera de debò inquietant. I no queda cap mena de dubte que, mitjançant les “seves pors”, obre la porta a l’abisme de les pors i febleses de la condició humana. És a dir, els materials amb què treballa són ben nobles i les temàtiques que proposa, interessantíssimes. El problema rau en el com ho tracta i sobretot en l’estat amb què ho treballa.

Malalt o barrut, diria que en cap cas tenia cap dret a dedicar una cosa com Anticrist al gran Andrei Tarkovski, fet que ha indignat fins als experts a no deixar-se provocar pel danès.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *