Club 7 Cinema

Inglourious Basterds (Inglourious Basterds / Malditos bastardos / Bastardi senza gloria)

Director Quentin Tarantino. Guió Quentin Tarantino. Fotografia Bob Richardson. Muntatge Sally Menke. Producció Zehnte Babelsberg Film (Alemanya), A Band Apart Films (EUA), The Weinstein Company (EUA), Universal (EUA), Lawrence Bender Prod (EUA). Durada 2h28.

Repartiment Mélanie Laurent (Shosanna), Brad Pitt (tinent Aldo Raine), Christoph Waltz (coronel nazi Hans Landa), Diane Kruger (Bridget von Hammersmark), Michael Fassbender (tinent Archie Hicox), Eli Roth (sergent Donnie Donowitz), Til Schweiger (sergent Hugo Stiglitz), Gedeon Burkhard (sergent Wilhelm Wicki), B.J. Novak (PFC Utivich), Samm Levine (PFC Hirschberg)Mike Myers (general Ed Fenech), Daniel Brühl (Frederick Zoller), Paul Rust (Andy Kagan), Cloris Leachman (senyora Himmelstein), Julie Dreyfus (Francesca Mondino), Maggie Cheung (Madame Mimieux), Rod Taylor (Winston Churchill), Martin Wuttke (Adolf Hitler), Samuel L. Jackson (narrador)

Sinopsi A la França ocupada de 1940, Shosanna Dreyfus veu com executen la seva família, qua havia caigut a les mans del coronel nazi Hans Landa. Shosanna se n’escapa pels pèls i fuig a París on pren una nova identitat i s’hi dedica a portar una sala de cinema. En alguna part d’Europa, el tinent Aldo Raine forma un escamot de soldats jueus nord-americans per fer accions de càstig punitives i particularment sanguinolentes contra els nazis. ‘Els bastards’, nom amb què l’enemic aprendrà a conèixer-los, s’ajunten amb l’actriu alemanya i agent secret Bridget von Hammersmark amb la idea d’eliminar els més alts dignataris del Tercer Reich. El seu destí passarà per l’entrada del cinema on Shosanna ha decidit executar una venjança molt personal…
 

Altres articles en aquest bloc [Director: Quentin Tarantino] [Canes 2009: la selecció oficial] [Clip] [Cartells] [Tràilers i talls]
 

Webs oficials [inglouriousbasterds-movie (ang)]

Festival de Canes 2009 [Canes 2009 · Competició | Premi Millor Actor (Christoph Waltz)]

Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Dist. esp. [Universal] Dist. fr. [Universal] Dist. It. [Universal] Vendes internacionals [Universal] Producció [The Weinstein Company]

Crònica des de Canes 2009 [Diari de Girona, dj 21 de maig de 2009]

Comentari [Vull llegir la resta de l’article]

FOTO Inglourious Basterds, de Quentin Tarantino

Comentari sobre “Inglourious Basterds”, de Quentin Tarantino

***

Ambientada a la França ocupada de 1940, aquesta fantasia bèl·lica anomenada Inglourious Basterds entrelliga dos relats de venjança jueva contra els nazis. El d’una noia (Mélanie Laurent) que, testimoni de la mort de la seva família en mans de les SS, troba l’oportunitat de passar-los factura quan s’organitza l’estrena d’un film nacionalsocialista al cine que ella mena a París. I paral·lelament, hi ha un escamot guerriller de soldats jueus-americans que, a les ordres d’un tinent d’arrels índies (Brad Pitt), s’ha infiltrat a les línies enemigues i té aterroritzada la tropa alemanya per la violència i salvatgia amb què liquiden els que cauen a les seves mans -tallades de cabellera, estomacades amb bats de bèisbol, etc-.  Encara hi hem d’afegir un parell d’altres fils narratius: el d’uns militars (Michael Fassbender i companyia) que l’alt comandament britànic envia rere les files enemigues i el d’un xicot (Daniel Brühl) que cobeja la noia del cine de París, éssent l’heroi accidental alemany que Goebbels vol convertir en estrella del seu cinema de propaganda.

A la versió de gairebé dues hores i mitja vista a Canes, tot aquest entramat argumental a penes s’aguanta per dues seqüències antològiques, que comentaré de seguida. La resta, certament, té tots els ingredients ‘marca de la casa’: les escenes de sang i violència habituals al cinema de Tarantino, la xerrameca imparable dels seus personatges, el sentit de l’humor, el tractament irònic de les situacions… Fins i tot, es permet un ‘luxe’ com el d’avortar de manera expeditiva i absolutament imprevisible línies narratives que ha obert tot just una estoneta abans, amb bombo i plateret, per a fer-les descarrilar sense que hagin anat a parar ben bé enlloc, xalant de valent amb la ‘dolenteria’. O un altre ‘luxe’, com és estirar, allargassar diabòlicament una escena, que pot acabar de deu mil maneres i l’enllesteix, quan li ve bé i carregant-s’hi fins l’apuntador. Ara bé, de gags n’hi ha pocs: poquets i mig perduts, diluïts, enmig d’un insipid i inacabable reguitzell de diàlegs; la divertida caracterització dels personatges de seguida esgota l’eficàcia còmica -sigui la caricaturització de Hitler, el murri tinent ianqui que incorpora Brad Pitt o el sofisticadament pervers coronel de les SS interpretat per Christoph Waltz-; les bromes revelen les ganes de fer gràcia més que no pas n’acaben fent -se li veu massa el llautó-…

Allà on Tarantino deixa ben clar el seu talent cinematogràfic és a les seqüències inicial i la que fa de final -si n’excloem l’epíleg-: llàstima que la resta de la pel·lícula no n’estigui a l’alçada, perquè aleshores, amics lectors i amigues lectores, hauríem de parlar d’obra mestra. Permeteu que m’aturi en aquest parell de seqüències.

Inglourious Basterds comença a la ruralia de la França ocupada, quan una unitat de les SS s’atança a una casa de pagès, decidits a capturar o eliminar una família jueva d’aquells rodals que sospiten amagats en aquell mas. La seqüència dura una bona estona i consisteix en l’arribada dels nazis, l’interrogatori al pagès, la intervenció armada dels soldats i la fugida de la noia supervivent jueva -que, metratge enllà, acabarem retrobant de responsable de la parisina sala de cine-. Les imatges resulten clara i intencionadament evocadores d’un film com Sense Perdó, de Clint Eastwood, de cintes de la Segona Guerra Mundial, van carregades de suspens i, alhora, estan amarades d’un humor corrosiu, guiat pel cinisme pervers del personatge que interpreta el guardonat Christoph Waltz, el coronel de les SS que du l’interrogatori. Tarantino ho recicla tot al seu estil, pletòricament. Tanmateix, cal reconèixer que aquesta diversitat de referents en la seqüència inicial acaba per resultar premonitòria d’un resultat més aviat galdós: revela la indefinició que s’apodera finalment de tota la pel·lícula. És a dir, a mesura que el metratge avança, anem descobrint que Tarantino no sap ben bé en què vol convertir Inglourious Basterds: film bèl·lic, però no; film-denúncia, però no; comèdia, però no; film de grans dimensions, però no… I així s’arriba al final, en què brolla, vigorosa, una seqüència agosarada i alhora riquíssima, oberta a reflexions prolífiques. Llàstima que, per fer-hi cap, hàgim hagut de passar per un entremig tan i tan magre. I per acabar d’adobar, encara ho enllesteix definitivament amb un epíleg esmolat i de quina manera, que t’acaba empipant més, per com el noi ha estat perdent el temps durant es pot dir dues hores, amb les coses extraordinàries que és capaç de fer!

Deixem l’epíleg per quan veieu la pel·lícula i permeteu que ara entri en la -per mi- millor seqüència vista a Canes 2009. Hitler, Goebbels i la plana major del règim són al cine on té lloc l’estrena de la cinta nazi ‘L’orgull de la nació’ -que protagonitza Daniel Brühl i ha filmat realment Eli Roth-. No cal dir que hi fa cap l’escamot de ‘basterds’ de Brad Pitt i, evidentment, hi ha la noia jueva delerosa de venjar la família. Dels ‘basterds’, ja se’n fa càrrec el coronel de les SS; però la noia s’ha empescat un pla tan recargolat com eficaç: com pot crear una bomba ella, si no disposa més que de velles pel·lícules de nitrat? Doncs… amb aquestes velles pel·lícules de nitrat. I així és que, calant-hi foc, les flames cremen la pantalla en què s’està projectant la pel·lícula de proganada nazi i, quan el forat que en queda, ja és ple del fum espès, sobre aquest fum es projecten unes imatges de la noia -que ha enregistrat prèviament- en què clama la venjança jueva. Mentrestant, els alts dignataris alemanys, tancats a la sala. Es tracta, evidentment, d’una escena aliena a la veritat històrica i de caràcter al·legòric. Aquí, a més d’un fantasiós ajusticiament dels alts mandataris del Tercer Reich, “el vell cinema” serveix si més no de combustible contra l’ús tirànic del cinema com a propaganda i manipulació; en canvi, l’essència del cinema -imatges projectades, mal sigui sobre fum (fum evocador del lligam entre el setè art i el potencial oníric de l’ésser humà)- s’utilitza per a plantar cara -i, de passada, el clam de venjança jueva que fa la noia no el podem deixar de lligar amb el paper que els estudis de Hollywood, controlats per jueus, han tingut d’ençà la Segona Guerra Mundial en tractar el nazisme-. Aquí, Tarantino dispara amb bala, a més de filmar amb el vigor reconegut i és on entrelliga totes les línies narratives del film: llàstima que li costi tant arribar a aquesta reflexió sobre el paper i la responsabilitat del cinema!

Tant a Death Proof (2008) com a Inglourious Basterds (2009), Quentin Tarantino ha apostat per verbalitzar l’acció -amb tots els seus recursos estilístics quant a la narració- i deixa la plenitud cinematogràfica en una única escena -a Death Proff– o en dues -a Inglourious Basterds-. Alguns l’hi troben original, valent; francament, les pel·lícules, com a obres, cal valorar-les també en la seva integritat i si la verbalització acaba per no tenir ni suc ni bruc -perquè ja el coneixem, perquè ja li hem regut anteriorment les gairebé idèntiques gràcies-, l’aposta no reïx, la pel·lícula fracassa i les excepcions, que són les seqüències de plenitud, no fan més que demostrar la mà de talent que s’arriba a malgastar per voler anar de valent, agosarat i original.

Ah, me n’oblidava: a Inglourious Basterds s’evoca les pel·lícules no gens rigoroses que, sobre la Segona Guerra Mundial, feien directors italians als anys setanta, com és el cas d’ Aquel maldito tren blidado, d’Enzo G. Gastellari, que als Estats Units es conegué com Inglorious Bastards, d’on Tarantino ha tret el títol del seu film, a la banda sonora del qual sonen diversos i significatius temes d’Ennio Morricone-.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!