Canes 2009 · Competició: “Enter the Void”, de Gaspar Noé

De sobte, el buit (Soudain le vide / Enter the void)

 

Director Gaspar Noé. Guió Gaspar Noé. Fotografia Benoit Debie. Música Thomas Bangalter. Muntatge Jérôme Pesnel, Marc Boucrot, Gaspar Noé. Producció Fidélité Films (França), Wild Bunch (França), Les Cinémas de la Zone (França),Buf Compagnie (França),  Essential Filmproduktion (Alemanya), BIM Distribuzione (Itàlia), Paranoid Films (França). Durada 2h30.

 

Repartiment Nathaniel Brown (Oscar), Paz De la Huerta (Linda), Jesse Kuhn (Oscar, de petit), Emily Alyn Lind (Linda, de petita), Cyril Roy (Alex)

 

Sinopsi Oscar i la seva germana Linda viuen a Tòquio, de fa poc. Oscar va tirant a base de traficar amb droga a petita escala, mentre que Linda treballa fent striptease en una discoteca. Una nit, ran d’una batuda policial, Oscar queda ferit de bala. Tot agonitzant i fidel a la promesa feta a la seva germana que mai no l’abandonaria, la seva ànima es nega a abandonar el món dels vius. És així com aquesta seva ànima erra per la ciutat i les seves visions esdevenen cada cop més caòtiques i pròpies d’un malson angoixant. Passat, present i futur s’entrelliguen en un remolí al·lucinant.

Altres articles en aquest bloc [Director: Gaspar Noé] [Tràilers i talls] [Canes 2009: la selecció oficial]

 

Webs oficials [soudainlevide (fr)]  [enterthevoid (ang)]

 

Festival de Canes 2009 [Canes 2009 · Competició]

 

Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

 

Dist. esp. [x] Dist. fr. [Wild Bunch] Dist. It. [BIM] Vendes internacionals [Wild Bunch]

 

Crònica des de Canes 2009 [Vull llegir la resta de l’article]

Comentari [Vull llegir la resta de l’article]

FOTO © Wild Bunch Enter the Void, de Gaspar Noé

Crònica des de Canes 2009

En la competició, s’ha projectat El temps que queda, en què amb ironia i alhora agror, el cineasta palestí -nascut a Natzaret- Elia Suleiman homenatja la lluita del seu pare contra l’ocupació israeliana i es plany per la pèrdua d’identitat de la comunitat àrabo-israeliana. I també Enter the Void, pretensiós intent de donar entitat cinematogràfica al suposat viatge fantasmagòric i budista de l’ànima humana des de la mort física fins a la reencarnació, que experimenta -també a Tòquio- un noi drogoaddicte abatut accidentalment per la policia i delerós de seguir protegint la seva germana, ballarina de strip-tease. Gaspar Noé, sense cap sentit del ridícul, s’esforça patèticament i inútilment a provocar l’espectador, a base de sexe, drogues i coves i caus de perdició; tot aparentant una hipermodernitat formal que no aconsegueix amagar la més vulgar de les convencionalitats, amb inacabables trajectes de càmera zenital anant i tornant de tots i cadascun dels diversos personatges del film, de manera tediosa, per tot plegat anar explicant una historieta de res.

***

Comentari sobre Enter the Void, de Gaspar Noé

Quin és l’adjectiu que més li escau, a Enter the Void, de Gaspar Noé? Ridícula? Pretensiosa? Lamentable? Estúpida? Patètica?… Ajuntant-los tots, els qualificatius, no acabo de fer justícia a una ximpleria com aquesta. Ras i curt, no tinc paraules!

Enter the Void
, pretén donar entitat cinematogràfica al suposat viatge fantasmagòric i budista que, pel que es veu, l’ànima humana emprèn des de la mort física de l’individu fins que es reencarna. Deixeu que us ho expliqui. Segons diu un dels personatges, quan morim, l’ànima no vol anar-se’n d’aquest món –perquè hi ha éssers estimats als que no es vol abandonar, etc.–, de manera que, en abandonar el cos del difunt, s’enlaira cap aquell indret on hi ha una mena de cercles luminosos, que són les entrades al Cel. Rebel, l’ànima es resisteix a acceptar el camí cap a més amunt i, mentrestant, va veient el que passa al món, i és així que, si tan es deleix per tornar entre els vius, acaba per reencarnar-se, en lloc d’entrar definitivament al regne celestial. Sí, Déu-n’hi-do l’elucubració; però així ho diu aquell personatge, així s’ho agafa al peu de la lletra Gaspar Noé, i així us ho reprodueixo jo.

Noé s’empesca la història de dos germans que, de petit, són testimonis presencials de la tràgica mort dels seus pares, en un accident de cotxe –en què ells anaven al seient del darrere i se’n salven–. El noi –més grandet– promet a la germaneta que no l’abandonarà i que sempre estaran junts; però arriba el moment que, a ella, se l’enduen a una institució tutelar. Passen els anys, el xicot ja voreja la vintena i és a Tòquio. Traficant una mica, fa quatre calés, que li permeten pagar la vinguda de la germana i, d’alguna manera ser fidel a la promesa que no li havien deixat complir. D’entre els amics del noi, un de molt íntim que n’està secretament enamorat; un altre, el de ‘filosofia budista’ que veu amb molt bons ulls la germana acabada d’arribar, i un tercer, més aviat gens amic, el camell gros, un pederasta que adorm els seus adolescents amb més droga de la que ven. La germana, esponerosa i fresca, atrau de seguida l’amo d’una discoteca, que la fitxa com a ballarina de strip-tease i n’esdevé amant, amb permís d’una altra ballarina, de tendències lèsbiques. Sí, vinga, apa-vinga! Més? Sí, força més… Despitat perquè ha preferit enllitar-se amb sa mare, tant que el desitja, ell, l’amic prepara un parany al noi: el convoca a un bar, a tall de trencament de l’amistat,  perquè li dugui les pastilles que li te i hi ha la policia que l’espera. Valga’m Déu, que fort! I esclar, tiroteig i… per fi, la mort. El cos del noi, sanguinolent, ben cargolat al WC, enmig de tota aquella mugror… I comença el protagonisme de l’ànima. Espereu, espereu, que la cosa…

Des d’aquell water, l’ànima s’enlaira i comença a moure’s en inacabables trajectes de càmera zenital. De la discoteca on la germana té una tòrrida relació sexual amb l’amo i, assabentada de la notícia, esclata en un dolorós desconsol, al bar on l’amic-Judes s’esgarrifa pel que ha fet i al carrer, on l’amic ‘budista’ s’encara amb la policia pel que ha passat i ha de fugir i refugiar-se en una clavaguera urbana –que, se’ns ha dit, és un antre homosexual–. I apa, el que queda de metratge de la pel·lícula, que és moltíssim, la càmera va passant, per vies sempre zenitals, d’un a altre personatge -i tornant-hi, i anant-hi i tornant-hi…–, aprofitant qualsevol element visual rodó i a poder ser lumínic com a forat pel qual avança més ràpidament en l’espai i el temps. I esclar, aquesta forats llampants, així com els records dels trips narcòtics que el noi havia emprès, donen al camí d’aquesta ànima el caire d’un viatge sideral, cos-mo-lò-gic que potser en diria Dalí. Ai, Senyor, quanta pedanteria i pretensió… ridícula!

Què ens aporta la pel·lícula durant aquestes gairebé dues hores d’anades i vingudes de l’ànima? No res que no sigui la tediosa il·lustració d’aquella elucubració budista i la història argumental que es teixeix a partir dels personatges que l’ànima sotja des de dalt. I amb un curtmetratge de cinc minuts hi cap tota la narració del perquè de cada protagonista i de com evolucionen.

Com ja va fer a la detestable Irreversible –i ara deixa sense arguments els que en aquella ocasió van defensar-lo–, Gaspar Noé embolcalla amb una aparent hipermodernitat formal, com si es tractés d’un gran trencament formal, el que no és sinó d’una vulgar convencionalitat, d’una buidor directament proporcional al rebombori estilístic que es munta. I per acabar d’adobar, l’home vol escandalitzar i fa riure, per no plorar. Té com una mena de dèria per les coves del plaer, pels caus pecaminosos i els lligams morbosos… però en aquestes alçades què preten, que tinguem cap mena de sorpresa per una relació lèsbica? Que ens cridi l’atenció el cas d’un adolescent gai enamorat de l’amic heterosexual? Que trobem agosarat que una mare s’enlliti amb un amic del fill? Que un camell sigui un pervers pederasta? Si és que se li veu el llautó: ni tanta acumulació no ens escandalitza, perquè això d’anar a “tant l’unça” acaba traient la força a qualevol efecte que pogués provocar. I és el que el veus a venir. Només de llegir la sinopsis, ja dius: ‘aquest germà, quan sigui fantasma, es tirarà la germana’. Oh! Ui! Ah! Sí, sí, sí… Vés…com gosa? Com que ja s’ho devia notar que n’era, de previsible, en Noé què fa? Doncs s’empèsca a veure com ho pot fer per allò de “fote-li canya”. I mostra com el penis erecte penetra dins de la vagina de la germana… Oh! Ui! Ah! Sí, sí, sí… Vés… com gosa? És així, en Noé. Que el noi hauria pogut caure abatut per lesbales policials en qualsevol lloc? Sí, però en un WC mugrós, això és el que li cal, el que li va bé.

Nota El títol, val més deixar-lo en l’original Enter the Void, que té a veure amb un parell de rètols lumínics que apreixen al film, un dels quals diu literalment “Enter” i l’altre “the Void”.

Afegeix un comentari