Director: Michael Haneke

Amb La cinta blanca, suma un total de sis ocasions amb què Michael Haneke ha participat al Festival de Canes en la competició per la Palma d’Or. I encara hi hem de sumar tres participacions més, a la  Quinzena dels Realitzadors. és evident, doncs, que l’austríac és absolutament un cineasta de Canes. Fins i tot vist des d’aquesta perspectiva, no resulta gens estrany el fracàs de la seva operació de versionar en clau nord-americana Funny Games l’any 2007, l’únic film seu que no ha passat per la Croisette.

Deixada enrere aquella aventura transatlàntica, Haneke torna al seu món centre-europeu, als ambients reclosos, a les tensions entre personatges ‘retinguts’, amb la violència com a llenguatge terrible, implacable. Fins i tot Haneke deixa el París de la seva exitosa Caché. Amb La cinta blanca sembla que ha congriat els elements necessaris per a una mena de regeneració. El 2005 es va empipar perquè el Jurat de Canes només li va atorgar el premi de Millor Director: comptava amb la Palma -el 2001 ja havia guanyat el Grand Prix, amb La pianista-. Veurem si enguany aconsegueix aquest màxim guardó, que tant i tant se li resisteix. Certament, Isabelle Huppert -precisament, premi a la millor interpretació femenina pel seu treball a La pianista- és ara al capdavant del Jurat; però això no vol dir necessàriament res: recordem que l’any passat Sean Penn tampoc premià Clint Eastwood i igualment havia estat premi a la millor interpretació masculina per un film d’Eastwood –Mystic River-.

Per mi, el millor Haneke és el claustrofòbic, el de 71 fragments d’una cronologia de l’atzar, Benny’s video, Funny Games; m’interessa menys quan es posa massa al·legòric –El temps del llop– o es preocupa excessivament de narrar o tractar coses ja molt bugadejades -com passa a La pianista-. Capítol a part, Caché: obra lliure i alhora de síntesi del seu cinema, digna d’elogi. I li comprenc l’operació  de versionar, en clau americana, Funny Games: no va resistir la temptació de tastar el cinema nord-americà i, conscient, va voler quedar lligat amb la seva pròpia trajectòria mitjançant un salvavides, que alhora li permetia “universalitzar” a l’imaginari occidental -que és el ianqui- les reflexions del seu film primmigeni, de coordinades germàniques.

Anant a Vull llegir la resta de l’article, trobareu el perfil i la filmografia de Haneke, amb notes i reculls de crítiques meves, en el format antic amb què, fins fa no gaire recapitulava el material. Es tracta d’un dossier no prou revisat ni actualitzar al format que ara mateix faig servir.

FOTO © Les films du Losange Michael Haneke

Director: Michael HANEKE

 

 

PERFIL

 

Naixement. 23 de març de 1942,  Múnic (Alemanya)

 

Elements biogràfics. Austríac.

 

Estudis. Filosofia, Psicologia

 

Carrera -director teatral, TV, director i gionista de cinema-

 

Teatre. 

 

TV entre 1969 i 1970.

 

Després, director i guionista independent.

 

Estil

 

Funny Games l’ha feta amb plano seqüències i fora de camps; Benny’s video, amb enquadraments, reenquadraments -càmera de video- i fora de camp; 71 fragments… és un mosaic de fragments de durada variable; Codi desconegut, amb plano seqüències inicial i final i relat fragmentat; La pianista, relat lineal; El temps del llop, amb caos estilitzat -foscor, fragmentació, passar d’uns personatges a altres, sense protagonismes clars…-.

 

Temàtiques la violència, la consciència de l’espectador sobre la violència i sobre la imatge, confusió entre realitat i ficció, la insuportable manca d’exterioritzar sentiments, mancança de comunicació, mancança d’afectes, , el desori terrible amagat sota l’estora llustrosa de la societat benestant, la xenofòbia, l’èxode, l’apocalipsi de la nostra civilització -o espècie-

 

 

FILMOGRAFIA com a DIRECTOR DE CINEMA -amb fitxa breu, recull d’escrits meus, etc-

 

1989    Der Siebente Kontinent / Le Septième continent

 

            Festivals i premis QZ Canes 1989

 

1992    Benny’s Video

 

            Festivals i premis QZ Canes 1992.

 

Sinopsi Benny és un adolescent que es passa el dia filmant i mirant videos. Als 14 anys d’edat, el seu món és el de la pantalla de televisió. Els pares no els té gairebé mai a casa i ell aprofita una d’aquestes absències habituals per dur-hi una noia. Llavors, Benny provarà de convertir-la en protagonista d’una de les seves gravacions.

 

Crítica “Quan vaig veure-la (…) em va interessar molt, però em costava d’admetre la versemblança del que fa el noiet protagonista amb la xicota que s’endú a l’habitació. Amb ben pocs mesos he pogut comprovar esfereïdorament que la realitat supera la ficció i Benny’s video em queda com una peça valuosíssima per reflexionar sobre la mena de societat en què vivim. Haneke retrata el que ell mateix anomena la glaciació emocional de la gent. Benny pertany a una família culta, benestant i moderna, però amb una gravíssima mancança de comunicació entre els pares i ell, el fill. Justament perquè tenen diners, el noi pot tenir els aparells d’imatge i so que vol. I, perquè els pares tenen molta vida fora de casa, gairebé mai no comparteixen res amb el fill. No es parlen mirant-se la cara i l’oportunitat de dir-se coses la tenen quan tots són davant  del televisor. Benny cometrà el crim i, acte seguit, no podrà exterioritzar cap sentiment. Certament, la resposta emotiva hi serà, però passarà pels canvis en el xicot -el cabell, l’actitud…-. I de res no li serviran al pare els rudimentaris coneixements de psicoanàlisi que té gràcies al seu nivell cultural: podria interpretar la rebel•lió del noi, però no connectar-hi. D’entrada, Benny és un individu aparentment normal, fins i tot per a l’espectador. Des del primer moment, sabem que sent una gran atracció per les imatges d’un video sobre la matança del porc. I veiem com va repassant-ne l’instant de la mort de l’animal. De manera que, quan situa la noia davant la càmera, contemplem un acte experimental del noi, en què ell vol reconstruir aquella “realitat” que ha vist i l’ha atret. D’aquesta manera, Haneke ens situa davant d’un cas de confusió entre realitat i ficció, protagonitzat per un individu que ha substituït les finestres de l’habitació per imatges preses per càmeres de TV. A partir d’aquesta escena, el director sotmet els personatges i els espectadors -nosaltres- a un interessant joc entre el que ha passat en realitat, el que ha captat la càmera, el que ha quedat fora de camp i el que mostra un video format d’imatges editades a partir del que s’ha captat. Així, es fa una reflexió sobre el valor relatiu de la imatge com a testimoni i es reivindica l’existència d’allò que no veiem, però és, passa. Nosaltres compartim amb la mare i en Benny l’espera que el pare acabi la macabra tasca de desfer-se del cadàver: una acció que no veiem, però passa. I no ser-ne testimonis no ens estalvia les conseqüències ètiques del fet, que sabem que ha tingut lloc.” -per al Full de mà del Cinema Truffaut, 12.07.1994-.

 

1994    71 Fragmente einer Chronologie des Zufalls / 71 Fragments
            d’une  chronologie du hasard

            Festivals i premis QZ Canes 1994.

 

Sinopsi La Nit de Nadal, un estudiant de 18 anys mata, sense cap motiu aparent, diverses persones que no coneixia de res, abans de suïcidar-se.

 

1997    Funny Games

 

            Festivals i premis SO Canes 1997.

 

CrònicaFunny Games és un obra dura i contundent contra el cinema que converteix la violència en espectacle: Haneke no es delecta en l’impacte de la bala sino que mostra el dolor que genera el crim. No en te prou i ens demostra també que nosaltres, espectadors, ens convertim en còmplices dels Tarantinos i companyia quan, des del pati de butaques som arrossegats a l’aplaudiment per un acte violent. Funny Games és una pel.lícula de plano-seqüències i fora-de-camps, que relata la història del segrest d’una família burgesa el seu primer dia de vacances per un parell de nois ben educats i d’alta posició social que actúen com en un joc de rol.” –Som-hi! juliol-agost 1997-.

 

2000    Code Inconnu / Código desconocido / Codi desconegut

 

            Festivals i premis  SO Canes 2000 

 

Sinopsi Paris. Un bulevard ben animat. Algú llença un tros de paper rebregat a les mans d’una pidolaire. És el nus que lliga per un moment la trajectòria de personatges ben diferents: Anna, actriu jove, és a punt de debutar al cinema; el seu amic, George, fotògraf de guerra, rarament és ni a casa ni tan sols a França; el pare de George és pagès i el seu germà petit, Jean, no vol seguir amb el negoci familiar; Amadou és educador musical en un institut per a sordomuts; el seu pare, originari de l’Àfrica, treballa de taxista i la seva germana petita és sorda, motiu pel qual Amadou s’ha dedicat a l’ofici que té. Maria, emigrant romanesa, envia al seu país els diners que guanya pidolant; l’expulsen i passa una temporada amb la seva família, abans de fer un nou viatge humiliant cap a França. Què tenen en comú, aquests personatges i els que van trobant pel camí?

 

Crònica El Festival de Canes, plataforma habitual del cinema que defensa els drets humans, ha acollit la producció francesa antixenòfoba Codi desconegut, dirigida per Michael Haneke; portaveu dels cineastes austríacs contra l’actual govern del seu país. Rebuda amb divisió d’opinions, Codi desconegut retrata de manera fragmentada les condicions de vida dels immigrants de qualsevol gran ciutat europea. Se centra en les actituds diverses que els immigrants  adopten davant la xenofòbia, el delit que alguns experimenten per tornar a la seva terra, les màfies de què són víctimes, el tràfic de permisos, les expulsions reiterades que pateixen… Una punyent realitat humana, que forma part del nostre paisatge urbà contemporani i que la representa acuradament, amb tot el que té d’autèntic tapís de races, d’ètnies i de llengües. Haneke no es queda en un fals documental, sinó que implica l’espectador amb una estratègia doble i simultània. D’una banda, en busca la identificació a través d’una sèrie de personatges -blancs- que arrosseguen problemes propis de la nostra societat occidental, com les dificultats de comunicació, la desorientació dels joves o la dificultat d’assumir els canvis vertiginosos a què estem sotmesos. Per altre costat, ens fa participar dels sentiments reals dels immigrants, a base de neutralitzar els artificis emocionals del cinema. Se’n surt, en bona mesura, gràcies a la interpretació generosa de Juliette Binoche, que dóna vida a una actriu que està començant la carrera. Codi desconegut és un film intel.ligent, fet amb un gran domini del llenguatge cinematogràfic, però té alguns desequilibris interns que en perjudiquen la valoració final. Algun fragment el podríem trobar en manta reportatges televisius convencionals i tampoc no va més enllà dels tòpics en tractar un tema com la incomunicació a la nostra societat -temàtica que ell mateix havia treballat amb més vigor als seus films anteriors-” -som-hi! juliol-agost de 2000-

 

 

2001    La pianiste / La pianista / La professora de piano

 

            Festivals i premis SO Canes 2001, Grand Prix,  Prix d’interprétation féminine –   Isabelle Huppert-, Prix d’interprétation masculine -Benoît Magimel-

 

Nota Basat en el llibre ‘La professora de piano’, d’ Elfriede Jelinek

 

Repartiment Isabelle Huppert (Erika Kohut), Benoît Magimel (Walter Klemmer), Annie Girardot (mare d’Erika).

 

Sinopsi Erika Hount, d’uns quaranta anys, professora de piano al Conservatori de Viena. Per fugir de l’ofec de la mare, amb qui viu de manera asfixiant, sovinteja els cinemes porno i les “peep shows”. La seva vida sexual queda reduïda a una “voyeurisme” mòrbid i a les humilians masoquistes que s’infligeix. No viu la vida. Fins que un dels seus alumnes es posa el cap de seduir-la

 

Notes

 

La monstruositat que pot generar en una persona culta, la repressió sexual  per una educació materna asfixiant, per una mentalitat rigorosa -contra un mateix i contra els altres- i per una desviació de la realització sexual per camins de pura objectualització, merament virtuals, en què el sexe és domini i desfogament, sense espai per a l’amor.

 

Si aquest film no el protagonitzés Isabelle Huppert -extraordinària- i no l’haguessin venuda com a escandalosa -perquè té una imatge “porno” i tot ple de situacions eròtiques, tanmateix sense exhibicionisme d’aparells sexuals-, estaríem davant d’un Haneke molt lineal -narrativament parlant-, especialment il·lustratiu d’una problemàtica psicològica i dramàticament menys contundent -tot i el patetisme de la Huppert en l’escena que el noi s’hi acaba desfogant (de fet, la viola)-. Ara bé, com que hi ha la Huppert, l’han venuda com l’han venuda i és un Haneke cinematogràficament “relaxat”, la pel·lícula la percebo més com un producte força pensat més en termes de rendiment econòmic que de creativitat artística.

 

Passa a Viena i parlen en francès (sic) Hi ha algun actor que l’han hagut de doblar al francès.

 

Temàticament, reincideix en el món pervers que hi ha sota l’estora llustrosa de la societat.

 

Reforça el discurs amb tot de notícies que sentim pel televisor del personatge de la mare. Ara bé, tant aquest aspecte, com determinats diàlegs els deixo en quarantena, perquè he vist la pel•lícula en francès i subtitulada en anglès i algun matís se’m pot haver escapat.

 

Crònica “Mentre L’habitació del fill només va endur-se la Palma d’Or, resulta que la gran triomfadora fou La professora de piano, de l’austríac Michael Haneke, que va rebre el Gran Premi -considerat el segon guardó del Festival per ordre d’importància- i els premis d’interpretació masculina i femenina. Un desgavell! I el pitjor és que, segons ha trascendit, Liv Ullmann fou la gran defensora d’aquesta rònega i morbosa crònica dels desoris eròtics d’una professora de piano elitista i sexualment frustrada. Ja no te’n pots fiar ni de les actrius de Bergman! Val a dir que, abans de la projecció de La professora de piano, ja hi havia una expectació morbosa, perquè -cosa inèdita en un festival- s’havia advertit que algunes escenes podien ferir la sensibilitat de l’espectador i el reclam va funcionar. La sala s’omplí de gom a gom per veure la història d’aquesta dona soltera i asfixiada tant per sa mare com per la fredor sentimental amb què du la pròpia vida, mentre canalitza la insatisfacció sexual cap a establiments pornogràfics, que visita sovint, o anant a espiar parelles que es rebreguen a l’interior dels cotxes en un cinema a l’aire lliure. El resultat no va decebre gens les expectatives, perquè de seqüències malaltisses n’hi ha moltes. La professora de piano, però, no és precisament la millor obra de Haneke. No té la contundència dramàtica ni el rigor de la posada en escena que el caracteritzaven fins ara. És com si hagués sacrificat bona part del seu estil per anar a trobar millors rendiments comercials. Certament, manté algunes temàtiques habituals en ell. No en va, la protagonista és una dona culta, exigent i admirada en mitjans refinats que, tanmateix, amaga una monstruositat esgarrifosa, a causa de l’educació rebuda, de la tirania afectiva de sa mare i de la pròpia incapacitat de tirar endavant una vida sexualment sana. Ella mateixa induirà un alumne brillant i enamorat cap a pràctiques eròtiques malaltisses, tancant-se així el cercle que Haneke construeix sobra la patologia individual i finalment col·lectiva que generen les mancances afectives, fins i tot en la part més privilegiada de la societat. Ara bé, un cas psicològic com el que planteja ja l’havien tractat una munió de films als anys setanta, sense aportar-hi res de nou. A més a més, es limita a il·lustrar-lo i li queda a penes com un pretext en un producte de decidida vocació morbosa.  Isabelle Huppert hi fa una gran interpretació, en el paper agosarat d’aquesta dona frustrada, i no seré jo qui en critiqui el fet que l’hagin considerada com la millor de totes les que hem vist al Festival. Ara bé, cal reconèixer que aquest personatge no és sinó una altra de les dones aturmentades i perverses que està incorporant en els seus últims treballs. Al seu costat, l’emergent actor francès Benoît Magimel aporta una presència intel·ligent i un lliurament matisat al personatge de l’alumne jove i fatídicament enamorat, digne de menció; però, de cap manera, mereixedor del premi a la millor interpretació masculina. No tan sols no n’hi ha per tant, sinó que tenia competidors molt més destacats, entre els quals un esplèndid Michel Piccoli a Me’n vaig a casa, de Manoel De Oliveira.”-Som-hi! juliol-agost de 2001

 

2002    Le Temps du Loup / El tiempo del lobo / El temps del llop

 

            Festivals i premis SOHC Canes 2003.

 

Sinopsi Annai la seva família, en arribar a la casa que tenen a pagès, descobreixen que hi tenen gent desconeguda a dins. Aquesta confrontació no és sinó el començament d’un aprenentatge dolorós…: res ja no pot tornar a ser com abans… Som en un món mut. El que comença com una història de família esdevé aviat un drama col·lectiu. Però també és un conte, el relat d’un sacrifici, la història d’un sant, potser…

 

Notes

 

Film apocalíptic, de just abans de l’ Apocalipsi. Deixa una porta oberta, tot just al final i a tall de conte, per tanquil·litzar el menut que ha intentat immolar-se -hi haurà un demà on les coses aniran bé, serà com passar de mort a vida (el travelling lateral del final, des d’un tren, que efectivament ha passat, mostra un paisatge natural, però desert de persones) -.

 

L’èxode humà com a tema i l’estil Haneke; però tema i estil no fan necessàriament una bona pel·lícula.

 

L’estil. Pel·lícula fosca, al límiti de la foscor. I amb crits, gent que crida en la foscor! Al plaseqüència de l’enterrament només veiem una creu a la pantalla i, a dalt de tot, les torxes… -dolor… i crits!-. El neguit, els crits (!) en la desesperació nocturna del nen. Tot plegat, dut al límit, amb excés de crits i amb una foscor que cansa, perquè li falta contingut. I això ens du a parlar de l’èxoda.

 

L’èxode. Els emigrants i els desposseïts comparteixen les restes d’un món que el van aniquilant. Unes restes que les administra qui en garanteix l’ordre i en treu profit. Tenim: els marginals -el noi que es queda al bosci no vol aixoplugar-se a l’estació, amb el grup-, els rebels resignats -Patrice Chéreau, Béatrice Dalle-, els gestos solidaris -la llet d’una àvia…-, el futur magre dels joves -el suïcidi de la noia, l’intent de matar-se del marrec…-, els funambulistes -explica la història de la immolació…-.

 

Tothom es refugia de no se sap què. Barreja tot de personatges en l’espai indefinit d’una estació de tren abandonada. Emigrats i desposseïts. Joves i vells, en un marasme caòtic d’angúnies personals, abusos de poder per part de qui ho administra, episodis xenòfobs, aventures de supervivència salvatge…

 

Crònica “La gran decepció d’enguany ha estat Le temps du loup (El temps del llop), l’últim treball de l’austríac Michael Haneke. Posat a compondre un fresc apocalíptic, perd la brúixola i estimba la pel·lícula en un marasme caòtic, ple de personatges que fugen vés a saber de què, extorquits per no saps ben be qui, perduts enmig d’una imatge volgudament fosca, en què sovint criden com a esperitats” –Som-hi! juliol-agost de 2003

 

2005    Caché

 

            Festivals i premis Canes 2005  SO

 

Director i guionista Michael Haneke. Repartiment Juliette Binoche (Anne), Daniel Auteuil (Georges), Maurice Bénichou (Majid), Annie Girardot (la mare de Georges), Bernard Le Coq (el cap de redacció). Productores de  França, Àustria, Alemanya, Itlàlia. Dist. Fr Les Films du Losange. Dist. esp. Golem. Durada 1h57

 

Sinopsi Georges, periodista literari, rep uns videos -filmats d’amagat des del carrer- en què se’l veu amb la família, així com també uns dibuixos inquietants i difícilsd’interpretar. No en té ni idea de qui les hi pot estar enviant. Cada cop més, el contingut de les gravacions esdevé més personal, cosa que fa pensar que el coneix de fa temps, qui les hi envia. Georges ho percep com una amenaça no tan sols per a ell, sinó per a tota la família, però com que no és explícita, l’amenaça, la policia es nega a intervenir-hi…

 

Nota sinòptica Fidel a les seves obsessions, Haneke torna a treballar amb Binoche en aquest thriller en què explica la baixada a l’infern d’un home atrapat pel seu propi passat. Daniel Auteuil  encarna el presentador de televisió que rep videos anònims de la seva família, filmats sense que ells se n’adonin -facilitada per GOLEM-.

 

Notes -escrites al Festival de Canes 2005-

 

Bon reciclatge de la seva filmografia -Benny’s video, Funny Games, Codi desconegut, La pianista…-. Ara, amb l’objectiu Haneke enfoca els pares i indirectament els fills.

 

Condueix el suspens amb el McGuffin de les gravacions. Això no li ofega la reflexió. En la resolució, ho deixa obert, però assenyala els fills -de George i del magrebí-, després que ha insertat el pla-seqüència de quan van endur-se el nen argelí: el mal fet, les conseqüències de la “tirania” de classe, s’imposen al McGuffin.

 

Els pares estan per la seva pròpia carrera professional i pels amics. El fill, se l’estimen, en celebren l’èxit; però, a la pel•lícula es fa present sobretot quan esdevé un problema.

 

No hi ha responsabilitat moral en l’acte d’una criatura gelosa de 6 anys d’edat. Ara bé, quan tots dos ja són grans i George amenaça Majid -l’argelí-, aquest li contesta que ja hi torna, que no s’està de fer-li mal per a sortir-se’n amb la seva. Dissecció agosarada de la tirania de classe (social) exercida per homes cultes i de prestigi cultural (intel•lectual). La feblesa dels fevles socials, desemparats.

 

El fill de l’argelí, al lavabo dels estudis de TV: perill que la cosa agafi el caire militant a la Loach, però Haneke no hi cau, perquè el noi vol parlar amb George, no el deixa, està agressiu, i el xicot conclou: “al capdevall només volia saber com pots viure amb aquesta consciència”

 

La mà de Haneke es fa evident en els inserts del nen argelí amb sang (enmig del video). Són necessaris per anar introduint el passat, però Haneke els ha posat en mig dels videos gravats i això és una falca no diegètica que té a veure amb l’estratègia de Haneke, més que no pas amb la coherència. S’ho permet perquè hi ha fragmentació, percepció d’imatges “decalés” del present i de les gravacions, etc.

 

El personatge de l’argelí gran i la seqüència en què el rep a casa per primer cop: clau. Molt bo, el personatge i molt prolífics, el diàleg i la situació.

 

El passat colonialista francès, la repressió francesa -policíaca- als argelins. El racisme arrelat en forma de prepotència social, del fort envers el feble. La presència de Juliette Binoche evoca Codi desconegut .

 

La matança del gall, fa pensar en Benny’s video -la matança del porc-. El•lípticament, ressona aquí aquell film, en el personatge del fill de George i la hipòtesi que sigui ell qui grava els videos.

 

Final obert respecte al cas dels videos. Videos = McGuffin. Però la trobada dels dos fills, el de l’argelí i el de George, diria que assenyala un possible muntatge entre ells dos, pel que fa a la gravació de les cintes; alguna cosa com que el fill de George ho ha fet, amb la col•laboració de l’argelí. Tanmateix, queden fils per lligar. Caldria revisar-ho detalladament, però queden preguntes per resoldre: qui va filmar des del cotxe allò del carrer Lenin? Certament, podria ser el fill de l’argelí. Qui tocava el timbre quan els duien el paquet amb les cintes, tenint en compte que el fill era a casa…? Segurament tot pot encaixar, perquè Haneke no ho tanca i, per tant, tot és prou obert com perquè ho admetem. Pot haver-hi parany de guió i/o artifici; però, al capdavall, el cas és un McGuffin ben plantejat per a despullar el protagonista.

 

George es despulla físicament -per posar-se al llit-, just abans del plaseqüència de quan s’enduen el nen argelí i del pla final dels dos fills a les escales de l’institut. Aquesta estructura reforça el discurs, decanta la qüestió del McGuffin i el recondueix a l’obertura final.

 

Crònica de Canes, per a Diari de Girona de diumenge 15.05.2005

 

Michael Haneke ha causat impacte a Canes, amb Caché, que ha estat fortament ovacionada. Caché se centra en el presentador d’un prestigios programa de televisio dedicat a la literatura (Daniel Auteuil). De sobte, comença a rebre videos filmats d’amagat, des del carrer, en què es veu casa seva, i no té cap idea de qui n’és l’autor. Aviat, s’hi afegeixen uns dibuixos gairebé infantils, el contingut de les gravacions passa a evocar el passat del periodista i aixo el fa pensar que el responsable el coneix de fa temps. Ho posa en mans de la policia, pero no hi veuen cap amenaça explicita i es neguen a actuar. Aleshores, ell pren la iniciativa, d’esquena a la seva dona (Juliette Binoche), que no comprèn per què es nega a confessar-li l’episodi del passat que ha rebrotat i està acabant amb el seu matrimoni.

 

Els videos que assalten la intimitat del protagonista esdevenen un pretext eficaç per a despullar-lo de l’aparença d’home culte i civilitzat.  Es posa al descobert una dolenteria comesa en la infantesa, sense cap responsabilitat imputable, pero de conseqüències terribles. Aixo si, un acte fet amb consciència de prepotència social, que es reproduirà al decurs de la seva investigacio particular. I és que, per l’esbiaix d’aquest personatge, Haneke assenyala les profundes contradiccions classistes de la classe inte.lectual dirigent i la hipocresia en què estan instal.lats.

 

Caché ens retroba força amb el cinema sec, contundent i rigoros que va donar a conèixer internacionalment l’austriac Michael Haneke. Recicla les temàtiques i les propostes formals anteriors de l’autor de Benny’s video  i Codi desconegut. I ho projecta sota la forma d’un thriller, per parlar del racisme arrelat, de la incomunicacio familiar, de la soledat afectiva dels fills, de la mentida i l’egoisme instal.lats a la nostra societat.

 

 

Escrit -publicitari- que he escrit per al catàleg del segon quatrimestre de la temporada 2005-2006 del Cineclub Garbí, de Malgrat

 

George, presentador d’un prestigiós programa de televisió dedicat als llibres, comença a rebre videos filmats d’amagat, des del carrer, en què es veu casa seva, i no té cap idea de qui en pot ser l’autor. Aviat, s’hi afegeixen uns dibuixos gairebé infantls, inquietants, estranys. I va rebent més gravacions, el contingut de les quals esdevé cada cop més personal, fins al punt que George acaba pensant que el responsable ha de ser algú que el conegui de fa temps. Neguitós, ho posa en mans de la policia; però no hi veuen cap amenaça explícita i es neguen a actuar. Aleshores, ell pren la iniciativa…

 

El títol, Caché, fa referència a algú amagat, però… qui és el que està amagat, el filmador o el filmat? De mica en mica, aquest captivador films de suspens ens endinsa en la cara oculta de la nostra realitat noble, lliure, culta, feliç. I va deixant en evidència la hipocresia i l’egoisme instal•lats a la nostra societat, la incomunicació i la soledat afectiva en la família contemporània…

 

Sens dubte, Caché és l’obra més assequible de Michael Haneke. Fidel a les temàtiques que li caracteritzen la filmografia, feliçment ha trobat la manera d’alleugerir el seu millor estil, d’antuvi sec i contundent, sense perdre rigor. I el resultat: Caché ha estat de seguida aclamada i premiada arreu, convertint-se en un dels títols emblemàtics de l’actual temporada.

 

Comentaris meus al Club 7 Cinema

 

[Comentari: Caché] [Comentari: Caché (ampliació)

 

2007    Funny Games

 

Remake del seu film homònim, ara en clau nord-americana, amb Naomi Watts i Tim Roth, com el matrimoni agredit i Michael Pitt i Brady Corbet, en el paper dels nois agressors.

2009    La cinta blanca

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *