Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

11 de maig de 2009
0 comentaris

Canes 2009 · Competició: “Mapa dels sons de Tòquio”, d’ Isabel Coixet

Mapa dels sons de Tòquio (Map of the sounds of TokyoMapa de los sonidos de Toquio / Carte des sons de Tokyo)

 

Directora Isabel Coixet. Guió Isabel Coixet. Fotografia Jean-Claude Larrieu.  Muntatge Irene Blecua. Producció Mediapro (Catalunya), Versátil Cinema (Catalunya). Durada 1h44.

 

Repartiment Rinko Kikuchi (Ryu), Sergi López (David), Takeo Nakahara (Nagara), Manabu Ooshio (Yoshi), Hideo Sakaki (Ishida), Min Tanaka (narrador)

 

Sinopsi Ryu és una noia solitària. Tot i el seu aspecte delicat, mena una doble vida: de nit, treballa en un mercat de peix de Tòquio i, de tant en tant, fa encàrrecs com a assassina a sou. El poderós empresari Nagara, afligit pel suïcidi de la seva filla Midori, en culpa David, un home d’origen espanyol que mena un comerç de vi a Tòquio. Ishida, treballador del senyor Nagara i que estava secretament enamorat de Midori, contracta Ryu perquè mati David… Un enginyer de so, enderiat per la remor de la capital japonesa i a qui Ryu té fascinat, esdevé el testimoni mut d’aquesta història d’amor que es fica pels racons de l’ànima humana, allà on només el silenci és eloqüent.

Nota de la directora La història em va venir al cap (..)  al mercat de peix de Ysukiji, a Tòquio. Imagino que l’olor de tonyina fresca, algues i ostres, la cridòria dels subalterns (..) hi van tenir molt a veure (..) O el rostre de pedra d’una noia que feina anar amb habilitat una manguera i que enèrgicament, amb una decisió poc habitual al Japó, no deixà que la fotografiés. Recordo que, al metro, ple a vessar, tornant mig adormida cap a l’hotel (..) no deiava de pensar en aquella dona i el motiu de la seva negativa (..) En tancar els ulls (..) vaig saber que explicaria la història d’una dona amb doble vida: una dona dura, solitària, ferida. (..) i la d’un home, enderiat amb els sons, que s’estima en silenci aquesta dona (..). A aquesta idea inicial se li va afegir la trama d’un home que no pot resistir la pèrdua de la filla i que busca cegament una venjança que resultarà tràgica. Així va nàixer Mapa dels sons de Tòquio. I també de la fascinació que tinc per la cultura japonesa contemporània, per l’atmosfera de les novel·les de Haruki Murakami i Banana Yashimoto, per la meva reconeguda addicció al wasabi i per la vibració gairebé material que emet la ciutat de Tòquio de nit: una barreja d’expectació, misteri, ombra i dolçor que deixa una petja indeleble.

Altres articles en aquest bloc [Directora: Isabel Coixet] [Tràilers i talls] [Canes 2009: la selecció oficial]

 

Webs oficials [mapofthesoundsoftokyo (esp/ang)]

 

Festival de Canes 2009 [Canes 2009 · Competició | Premi de la Comissió Superior Tècnica, a Aitor Berenguer, mesclador de so]

 

Més informació [IMDB (ang)] [CatalanFilms (cat)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

 

Dist. esp. [Alta] Dist. fr. [x] Dist. It. [x] Vendes internacionals [Imagina Int.]

Cròniques des de Canes 2009 [Diari de Girona, ds 23 de maig de 2009] [Vull llegir la resta de l’article]

Comentari [Vull llegir la resta de l’article]
 

FOTO © Alta Films Mapa dels sons de Tòquio, d’ Isabel Coixet

Crònica des de Canes 2009

Seria una sorpresa que Mapa dels sons de Tòquio, d’Isabel Coixet, s’endugués algun premi, si tenim en compte la xiulada que li ha etzibat la premsa al final de la projecció: ha estat la cinta pitjor rebuda en aquesta edició del certamen. Coixet ha pagat cara la seva dèria de forçar el relat argumental, amb un guió discutible i escenes tan exòtiques com insubstancials. La història del botiguer de vi a Tòquio (Sergi López), que pivota entre el suïcidi de la sexa enigmàtica xicota i la relació amb la no menys impenetrable i silent noia que ha conegut (Rinko Kikuchi) i que, en realitat, és una assassina a sou, amb doble vida, que té l’encàrrec de matar-lo, frustra les expectatives creades per l’ombra de perversió que traspua del rostre afable de Sergi López, així com de l’angoixa, callada desesperació i desamor que corseca les seves dues noies japoneses. I és que tant de potencial acaba en no res. Els problemes existencials i els dilemes, aquí resulten decebedors pretextos per aparentar profunditat en un film que realment no té altra vocació que explicar una historieta sense suc ni bruc, això sí en un indret que ens resulti exòtic com és Tòquio i a la manera de cineastes importants.

 

Per a cada personatge, Isabel Coixet assumeix un prometedor tractament visual diferent; però la cosa deriva en una mena de confús aiguabarreig d’estètica publicitària, mímesi del cinema rutilant de Wong Kar-wai i aproximacions estilístiques als nipons Naomi Kawase i Hirokazu Kore-eda. Fins i tot el títol de la pel·lícula té a veure amb el personatge d’un enregistrador de sons a Tòquio que ha manllevat del cineasta xinès Hou Hsiao-hsien, convertint-lo en una mena de demiürg que tot ho sap i tot ho veu, per fer-lo servir només de comodí narratiu. Voregen la pretensió i una certa impostura, aquestes ganes d’agafar prestigiosos referents i embolicar la troca, per tot plegat deixar-ho en aparença autoral.

***

Comentari sobre Mapa dels sons de Tòquio, d’Isabel Coixet

La pitjor xiulada de la 62a edició del Festival de Canes se l’ha enduta Mapa dels sons de Tòquio, d’Isabel Coixet, a la sessió de premsa. Fins i tot els cronistes que ho han volgut dissimular, parlant que també havia recollit aplaudiments, han hagut d’admetre que el rebuig s’ha imposat.

 

Coixet ha pagat cara la seva dèria de forçar el relat argumental, amb un guió discutible i escenes tan exòtiques com insubstancials. Explica la història d’un botiguer de vi a Tòquio (Sergi López), que pivota entre el suïcidi de la seva enigmàtica xicota i la relació amb la no menys impenetrable i silent noia que ha conegut (Rinko Kikuchi) i que, en realitat, és una assassina a sou, amb doble vida, que té l’encàrrec de matar-lo. S’ha de reconèixer que la cineasta barcelonina genera expectatives, en el plantejament del film. El rostre afable de Sergi López traspua una ombra de perversió -té mala sort amb les dones? O és que les du a la destrucció? O potser té un iman per atraure xicotes abocades al precipici?-. Les dues noies traginen una angoixa fatal, una desesperació callada i un desamor que les corseca: l’una, en passat; l’altra, en present -de fet, com que tot és narrat, les història d’una i altra són tots dues en passat, i una certa confusió que això crea als primers moments del film, segurament intencionada, resulta prou suggerent-. Ara bé, tant de potencial dramàtic, narratiu i temàtic, acaba es pot dir en no res: frustra les expectatives. Els problemes existencials, les ombres de dubte i els dilemes, aquí, resulten decebedors pretextos, per aparentar profunditat en un film que realment no té altra vocació que explicar una historieta sense suc ni bruc, això sí en un indret que ens resulti exòtic com és Tòquio i a la manera de cineastes importants -com deia una admirable crítica catalana, fulminant tota la retòrica “Tòquio” de Coixet: tot el que passa en aquesta pel·lícula podria haver-se ambientat a Barcelona, la peixatera podria haver-ho estat de La Boqueria o de Mercabarna… però no hauria quedat tan “cool”!-

 

Per a cada personatge, Isabel Coixet assumeix un prometedor tractament visual diferent; però la cosa deriva en una mena de confús aiguabarreig d’estètica publicitària, mímesi del cinema rutilant de Wong Kar-wai i aproximacions estilístiques als nipons Naomi Kawase i Hirokazu Kore-eda. Fins i tot el títol de la pel·lícula té a veure amb el personatge d’un enregistrador de sons a Tòquio que ha manllevat del cineasta xinès Hou Hsiao-hsien, convertint-lo en una mena de demiürg que tot ho sap i tot ho veu, per fer-lo servir només de comodí narratiu. Voregen la pretensió i una certa impostura, aquestes ganes d’agafar prestigiosos referents i embolicar la troca, per tot plegat deixar-ho en aparença autoral.

 

El divendres 22 de maig de 2009, l’equip del film va concedir una roda de premsa a la Platja de l’Hotel Majestic, de Canes. D’entre les declaracions d’Isabel Coixet, remarco ara les que dedicà al paper del so a Mapa dels sons de Tòquio. Des de “La vida secreta de les paraules”, el so és molt important a les meves pel·lícules (..), per a construir atmosferes, digué, tot afegint que Tòquio té un so particular. Tanmateix, em sembla una desmesura, una opció gratuïta, que el títol de la pel·lícula faci precisament referència als “sons de Tòquio”, quan el personatge que ho justificaria -l’enregistrador de sons- esdevé tan instrumental -i això que hi podem veure la projecció de la directora i fins un reflex ‘diví’; però lamentablement queda com a patètic manlleu del de Tadanobu Asano a l’esplèndida Cafe Lumière, de Hou Hsiao-hsien-. Per això m’ha sorprès -ben negativamnet, per cert- que la Comissió Superior Tècnica concedís el seu premi a Aitor Berenguer, mesclador de so del film -i ho dic amb tot el respecte a la seva feina professional, però, alhora, constatant que, si una pel·lícula havia donat una protagonisme real al so al Festival d’enguany, no ha estat la de Coixet, sinó Kinatay, de Brillante Mendoza-

 

Per cert, ran d’aquella roda de premsa, això és el que vaig escriure:

 

“Estem contents de ser al Festival de Canes, que per a nosaltres és una oportunitat de celebrar amb tot l’equip l’aventura d’haver fet aquesta pel·lícula”, ha declarat la directora catalana en una compareixença davant la premsa, acompanyada del productor Jaume Roures i dels actors Sergi López i Rinko Kikuchi. “Ara bé, de les possibilitats de premi, pel fet que als darrers anys n’hagin recollit pel·lícules projectades el darrer dia, seria de falsa humilitat anar de ventafocs, però tampoc hem de comptar que per això en tindrem”, ha comentat Coixet, que ha fet valer la seva experiència com a membre de jurat en altres festivals, per recordar que a l’hora dels veredictes, intervenen consideracions ben diverses: “al capdavall, un jurat són 12 homes sense pietat o amb pietat”, ha reblat.

 

Sergi López hi dóna vida a David, el català propietari d’una botiga de vi a Tòquio, la xicota japonesa del qual s’ha suïcidat. Fent-lo responsable, l’afligit i poderós pare de la noia provoca que un seu acòlit encarregi a una assessina professional, Ryu, que el mati. Ryu mena una doble vida. De nit, treballa en un mercat de peix i de tant en tant fa de criminal a sou. Personatge femení, taciturn i enigmàtic, típic del cinema d’Isabel Coixet, estableix una relació d’alt voltatge eròtic amb qui ha ser la seva víctima, David. “Vam encarar les escenes de sexe de la millor manera que vam poder; amb certa por, però amb respecte”, ha comentat Sergi López, que ha afegit: “A les escenes de sexe has de comunicar-te amb una intimitat que no tens personalment amb l’actriu; però afortunadament en aquesta ocasió, el guió de les escenes eròtiques estava completament escrit, i ens hem entès bé. Ni Rinko (l’actriu que encarna Ryu) parla català, ni jo japonès; però amb el nostre anglès a mitges vam aconseguir comunicar-nos”.

 

És la mateixa Isabel Coixet que n’ha escrit el guió, amb la influència reconeguda de l’obra literària de Patrick Modiano “per com la petja del passat es fa present en la vida de la gent” i de la novel·la “A la platja de Chesil”, d’Ian McEwan; bo i homenatjant l’atmosfera dels llibres de Haruki Murakami. Cinematogràficament, Coixet admet plenament la influència dels cineastes xinesos Wong Kar-wai i Hou Hsiao-hsien i dels japonesos Naomi Kawase i Hirokazu Kore-eda.

 

Rodada en gran part a la capital japonesa, la pel·lícula “s’ambienta a barris com el de Koeinji, una part més secreta i misteriosa que no pas els indrets més tòpics de la capital japonesa: és el Tòquio que m’interessa”, ha explicat Coixet, que ha manifestat una absoluta complicitat amb el director de fotografia dels seus últims 4 films, Jean-Claude Larrieu; aspecte absolutament clau en la seva manera de treballar, ja que la cineasta planifica les escenes en funció dels racons de la ciutat que va descobrint i triant. “A Tòquio em sento japonesa”, ha confessat Isabel Coixet i Sergi López hi troba una explicació: “El Japó enganxa; és un altre món i la diferència enganxa”.

 

“La pel·lícula, que s’estrena el 28 d’agost, s’està venent molt bé, tenint en compte com n’està de deprimit el mercat internacional”, segons el productor Jaume Roures; “n’estem contents”, ha subratllat, per bé que ha reconegut la importància que tindrà l’èxit o fracàs que reculli avui a la sessió oficial del Festival. D’altra banda, el màxim responsable de Madiapro ha comentat que “alguna tendència positiva marca la presència de tres directors espanyols a la selecció oficial de Canes 2009, més la que hi ha en altres seccions. Cada dia es produeix més i millor, i això marca tendència; per bé que d’aquí no s’ha deduir que més espectadors vagin al cinema”. No ha trobat contradictòri que aquests èxits internacionals no s’avinguin al poc interés del públic espanyol cap a les pel·lícules dels cineastes del país. Per Isabel Coixet, és cert que “el cinema ja no és fonamental a la societat, com ho era abans; però no per això hem de deixar de fer-ne”, ha remarcat.

 

Molt independent s’ha mostrat la cineasta, quan se l’ha intentat etiquetar. Així, si ha considerat una casualitat que tres col·legues ‘espanyols’ estiguin a la selecció oficial, igualment s’ha desentès del fet que tres dones directores participin a la competició, rebutjant que els comités de selecció dels festivals hagin d’ajustar-se a quotes de gènere: “En això de la mirada femenina, hi ha molt de ‘cuento'”, ha deixat anar, afegint que “Tarantino, per exemple, és superfeminista. Fill de mare soltera, té una molt bona relació amb la seva mare i a les seves pel·lícules es nota alguna cosa d’això”. Tampoc es considera afavorida pel fet de conèixer personalment la presidenta del Jurat, Isabelle Huppert: “Hem coincidit només dos cops a la vida. En un, vaig demanar-li que posés veu a una meva exposició, va acceptar, la hi vam gravar i ja està”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!