Club 7 Cinema

El temps que queda (The Times that Remains / Le temps qu’il reste)

Director Elia Suleiman. Guió Elia Suleiman. Fotografia Marc-André Batigne. Música XX. Muntatge Véronique Lange. Producció Nazira Films (França), Corniche Pictures (França), France 3 Cinéma (França), Artemis Production (Bèlgica), BIM Distribuzione (Itàlia), Louverture Films (EUA). Durada 1h45.

Repartiment Saleh Bakri (Fuad), Ali Suliman (el xixot d’Eliza), Elia Suleiman (Elis Suleiman), Nati Ravitz (comandament IDF), Lotuf Neusser (Abu Elias), Zuhair Abu Hanna (Elia Suleiman, a 7 anys), Ayman Espanioli (Elia Suleiman, a 17 anys), Bilal Zidani (Jubran), Leila Mouammar (Thoraya), Yasmine Haj (Nadia), Amer Hlehel (Anis), Nina Jarjoura (Rose), Georges Khleifi.

Nota sinòptica Des de la creació de l’estat d’Israel, el 1948, fins a l’actualitat, a través de la història de Fuad, membre de la resistència palestina, es descriu la recerca d’identitat per part del seu fill. La realitat d’aquest trasbals polític du el director Elia Suleiman, actor al seu propi film, a preguntar-se: és ell que tragina Palestina allà on va o és Palestina que s’escampa pertot arreu?

Sinopsi, en paraules del director “Es tracta d’una pel·lícula en part autobiogràfica, en quatre capítols, sobre una família, la meva família, des de 1948 fins a l’actualitat. S’inspira en les notes que el meu pare va escriure quan l’exèrcit d’Israel va envair Nazareth el 1948 i en cartes que la mare va escriure a altres membres de la família que van haver de marxar del país. Barrejant els meus propis records amb els seus, la pel·lícula basteix un retrat de la vida quotidiana d’aquests palestins que es van quedar a la seva terra i als quals van anomenar “arabo-israelians”, vivint com una minoria al seu propi país”

Altres articles en aquest bloc [Director: Elia Suleiman] [Tràilers i talls] [Canes 2009: la selecció oficial]

Webs oficials [x]

Festival de Canes 2009 [Canes 2009 · Competició]

Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Dist. esp. [x] Dist. fr. [LePacte] Dist. It. [BIM] Vendes internacionals [WildBunch]

Crònica des de Canes 2009 [Vull llegir la resta de l’article]

Comentari [Vull llegir la resta de l’article]

FOTO Elia Suleiman, a la seva El temps que queda

Crònica des de Canes 2009

En la competició, s’ha projectat El temps que queda, en què amb ironia i alhora agror, el cineasta palestí -nascut a Natzaret- Elia Suleiman homenatja la lluita del seu pare contra l’ocupació israeliana i es plany per la pèrdua d’identitat de la comunitat àrabo-israeliana.

Comentari sobre ‘El temps que queda’, d’Elia Suleiman

En la seva modèstia, ha estat El temps que queda, d’Elia Suleiman, la millor pel·lícula de Canes? La millor per com, depurat el cinema a elements expressius mínims, aquests hi prenen un gran valor? La millor, perquè el protagonisme del cineasta, no és exhibicionisme ni narcisisme, sinó testimoni i signatura, cinema en primera persona? La millor, perquè encara els gestos íntims reveladors d’emocions pregones, fruit d’afectes i vivències, totalment indeslligables de la història col·lectiva? No; la millor, segurament no; però tots aquests arguments la converteixen en una obra a reivindicar, amb més força i convicció del que alguns ho vam fer des del mateix Festival.

Té dos caires, El temps que queda, que són també dues ànimes del film. D’una banda, un aspecte didàctic sobre la resistència palestina contra la invasió israeliana. Per altre cantó, una mirada als sentiments i al dolor dels palestins ocupats. Certament, tot lliga; però, mentre el relat històric pateix força les mancances de producció i un estil representatiu massa expeditiu, el vessant més intimista resulta molt millor. L’estil d’Elia Suleiman, murri, irònic, afablement agre, voreja un cert to ‘naïf’ en el caire èpic de la pel·lícula i, en canvi, colpeix i esdevé prolífic en el costat més líric. Ras i curt, les escaramusses entre l’exèrcit del Tel Aviv i els àrabs li queden una mica ‘pastorets’ i pel massa il·lustratives; mentre que diverteixi esgarrifa alhora en caricaturitzar l’ocupació, per exemple, en una seqüència en què el canó d’un tanc segueix un xicot àrab que surt de casa per llençar les escombraries, rep una trucada de mòbil i, caminant amunt i avall, el canó impressionant del tanc no pas menys aparatós, el va seguint…; convoca a la transgressió contra la ignomínia, amb una altra seqüència en la qual el mateix Suleiman, davant el mur de la vergonya, el salta amb perxa; evoca records i complicitats afectives amb unes escenes en què la seva mare no parla per la boca, però sí amb la mirada, perplexa davant el Natzaret transformat per Israel, i amb la mà i el braç amb què ‘juga’ amb son fill, ja gran -el cineasta hi homenatja el seu pare, lluitador contra l’ocupació israeliana de Palestina, des de 1948, i la seva mare, bona companya del marit combatent, que després de pedre’l ha vist com, al seu Natzaret, els àrabo-israelians anaven perdent la identitat-.

El temps que queda esmentat al títol ja només pot ser el de la generació del cineasta, amb la qual desapareixerà la possibilitat d’un altre futur, en llibertat i de plena realització nacional. I això ho rebla Elia Suleiman amb una altra magnífica imatge: la d’uns soldats hebreus que, dalt del jeep amb què controlen el toc de queda, es mouen al ritme de la música ‘disco’ -occidental- que surt del local on jovent palestí està ballant a cor què vols, transgredint el toc de queda: una mixtificació d’identitats, tanmateix separades.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!