Club 7 Cinema

Kinatay (Kinatay)

Director Brillante Mendoza. Guió Armando Lao. Fotografia Odyssey Flores. Música Teresa Barrozo. Muntatge Kats Serraon. Producció Centerstage Prod (Filipines). Durada 1h45.

Repartiment Mercedes Cabral (Cecille), María Isabel López (Madonna), Coco Martin (Peping), John Regala (Sarge); Julio Diaz (Kap), Jhong Hilario (Abyong), Lauren Novero (Boy Chico)

Sinopsi Un noi mira de fer calés per poder casar-se amb la seva xicota. Troba una feina prou ben pagada, però descobreix que aquesta feina comporta matar una dona.

Altres articles en aquest bloc [Director: Brillante Mendoza] [Tràilers i talls] [Canes 2009: la selecció oficial]

Webs oficials [x]

Festival de Canes 2009 [Canes 2009 · Competició | Premi Millor Director]

Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Dist. esp. [x] Dist. fr. [Equation] Dist. It. [x] Vendes internacionals [The Match Factory]

Crònica des de Canes 2009 [Vull llegir la resta de l’article]

Comentari [Vull llegir la resta de l’article]
 

FOTO Coco Martin, a Kinatay, de Brillante Mendoza

Crònica des de Canes 2009
 

El cinema de gènere ha estat el protagonista de la jornada, al Festival de Canes. Si Ágora s’hi ha projectat fora de concurs, el thriller Venjança, de Johnnie To, i la negra Kinatay (Massacre), de Brillante Mendoza són els títols presentats en competició. Johnny Hallyday, el granat cantant i actor francès és, a Venjança, un antic assassí professional que arriba a Macao per trobar i executar els que han mort els fills i el marit de la seva filla. Un pretext argumental per encadenar reguitzells imparables de seqüències amb gent disparant-se trets i més trets. Virtuós coreògraf de la violència armada a la gran pantalla, Johnnie To desferma a pleret el vigor visual i la simfonia d’impactes de bala i sorolls d’armes habitual del seu cinema; però res no justifica que, en aquesta ocasió, l’hagin seleccionat per aspirar a la Palma d’Or. Ben diferent és el cas de Kinatay (Massacre), per bé que discutible i polèmica. Brillante Mendoza ens hi mostra breument el tarannà naïf d’un xicot filipí, estudiant de criminologia, que guanya alguns calés per tirar endavant la seva família amb algunes feines menors per a un gàngster. De seguida, però, la cosa fa un tomb. Al noi l’embarquen en el segrest, tortura i execució d’una ballarina enganxada a la droga i carregada de deutes amb el clan. I la pel·lícula deixa el retrat hiperrealista de la classe social baixa de Manila, per convertir-se en la crònica abstracta i inquietant del trajecte del protagonista cap a l’abisme en què s’ha llançat, embolicant-se amb criminals. Mendoza redueix la narració dels fets a la mínima expressió, dilata el temps de l’acció i passa a ‘mostrar-ho’ tot des del que a penes veu el noi i, sobretot, pel que sent, amb un gran treball del so fílmic. Magnífic treball de direcció que, tanmateix, passa a ser una manera perversament refinada de posar en escena seqüències d’una brutalitat salvatge contra la dona, objecte de pallisses, abusos sexuals i tota mena d’excessos, fins a l’hora de matar-la.

***

Comentari sobre Kinatay, de Brillante Mendoza

A Kinatay –traducció literal: ‘Massacre’–, Brillante Mendoza ens mostra breument el tarannà naïf d’un xicot filipí, estudiant de criminologia, que guanya quatre calés per tirar endavant la família amb algunes feines menors per a un gàngster. De seguida, però, la cosa fa un tomb. Al noi l’embarquen en el segrest, tortura i execució d’una ballarina enganxada a la droga i carregada de deutes amb el clan. I la pel·lícula deixa el retrat hiperrealista de la classe social baixa de Manila, per convertir-se en la crònica abstracta i inquietant del trajecte del protagonista cap a l’abisme en què s’ha llançat, embolicant-se amb criminals. Mendoza redueix la narració dels fets a la mínima expressió, dilata el temps de l’acció i passa a ‘mostrar-ho’ tot des del que a penes veu el noi –amb la imatge en clarobscurs– i, sobretot, pel que sent, amb un gran treball del so fílmic.

Magnífic, el treball de posada en escena de Brillante Mendoza –justament reconegut, en premiar-lo el jurat com a Millor Director–, sobretot a partir que la pel·lícula abandona la descripció de l’ambient diürn del protagonista i passa a seguir-ne l’iniciàtic trajecte nocturn. Ara bé, les pallisses, violacions i esquarterament de la dona que se segresta en aquesta pel·lícula, de debò les ha deixades ‘en off’, Mendoza? Certament, en gran mesura tot queda fora de camp visual –com si no volés ‘mostrar-ho’– i és pel só que ens n’assabentem del que va passant. La pregunta és: en un film com aquest, en què la banda acústica té un paper molt rellevant, fins al punt que bona part de la seva acció passa pel só, allò que ‘sentim’ per les orelles no ens ho estan mostrant? No és aquesta manera perversament refinada de posar en escena seqüències d’una brutalitat salvatge contra la dona, objecte de pallisses, abusos sexuals i tota mena d’excessos, fins a l’hora de matar-la? Pitjor, encara, no s’hi rabeja Mendoza? Sí. Encara que ensenyi només d’esquitllantes com, de viu en viu, obren en canal l’ostatge, ho ensenya, en el clímax de violència. No ho amaga, com no es pot estar de posar en pantalla com la tallen a troços: dissimula, però s’hi rabeja, sí. I és per tots aquests aspectes que la considero una pel·lícula discutible, si més no, i finalment blasmable, oimés com millor està feta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!