Canes 2009 · Competició: “Vincere”, de Marco Bellocchio

Vincere (Vincere)

Director Marco Bellocchio. Guió Marco Bellocchio, Daniella Ceselli. Fotografia Daniele Cipri. Música Carlo Crivelli. Muntatge Francesca Calvelli. Producció RAI Cinema (Itàlia), Offside (x), Celluloid Dreams (França). Durada 2h08.

 

Repartiment Giovanna Mezzogiorno (Ida Dalser), Filippo Timi (Benito Mussolini), Fausto Russo Alesi (Riccardo Paicher), Michela Cescon (Rachele Guidi), Piergiorgio Bellocchio (Pietro Fedele), Corrado Invernizzi (doctor Cappelletti), Paolo Pierobon (Giulio Bernardi), Bruno Cariello (jutge), Francesca Picozza (Adelina), Simona Nobili (mare superiora), Vanessa Scalera (germana Misericordiosa), Giovanna Mori (l’alemanya), Patrizia Bettini (la cantant), Sílvia Ferretti (Sabatetes Vermelles), Corinne Castelli (Llàgrimes), Fabrizio Costella (el menut Benito Albino).

 

Sinopsi Benito Mussolini és a la direcció d’ “Avanti” quan coneix Ida Dalser, a Milà. Antimonàrquic i anticlerical, Mussolini és un fervent agitador socialista decidit a conduir les masses a un futur d’emancipació social. De fet, Ida Dalser ja l’havia vist fugisserament a Trento i l’havia captivada. Ida creu pregonament en les seves idees: en Mussolini és el seu heroi! Per ell, per a finançar-li la creació del “Popolo d’Italia”, el diari que es convertirà el nucli del futur Partito Fascista, s’ho ven tot: el pis, el saló de bellesa, mobles, joies… En esclatar la guerra, Benito Mussolini s’allista i desapareix de la vida d’aquesta dona, que el retrobarà en un hospital militar, immobilitzat i acompanyat per Rachele, amb qui el futur dictador s’ha casat per ritus civil fa ben poc. Furiosa, Ida s’encara amb Rachele, reivindicant-se com la seva autèntica dona i mare d’un seu fill; però, a la força, la separen i l’allunyen. Ida és una dona de reaccions explosives, incapaç d’acceptar acords. Desconeguda i vigilada, no es rendeix, reclamant la seva veritat, escrivint cartes a tothom: a les autoritats, als diaris, al Papa. Reclosa al manicomi durant onze anys, en què va ser sotmesa a tortures i restriccions físiques, no en sortirà mai més, com tampoc mai més no tornarà a veure el seu fill, igualment tancat en un psiquiàtric, la fi del qual serà tan tràgica com la de la seva mare.

Altres articles en aquest bloc [Director: Marco Bellocchio] [Tràilers i talls] [Canes 2009: la Selecció Oficial]
 

Webs oficials [x] 

Festival de Canes
 [Canes 2009 · Competició]
  

Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]


Dist. esp. [x] Dist. fr. [Ad Vitam] Dist. It. [01] Vendes internacionals [Celluloid Dream]

Crònica des de Canes 2009 [Diari de Girona, dc 20 de maig de 2009]

Comentari [Vull llegir la resta de l’article]
 

FOTO © 01 Distribution Vincere, de Marco Bellocchio

Comentari de ‘Vincere’, de Marco Bellocchio

***

Vincere, de Marco Bellocchio. Pàgina amagada de la història d’Itàlia, el cas d’Ida Dalser i el seu fill, Benito Albino Mussolini, impressiona pel que té d’obsessió amorosa d’aquesta dona que s’ho va vendre tot perquè el seu estimat militant socialista fundés el diari que congriaria el futur partit feixista, i acabà rebutjada pel Duce i arraconada en institucions psiquiàtriques fins a la mort, per negar-se a abdicar de la veritat: una veritat que el règim esborrà documentalment, destruint-ne proves i registres, tant del presumpte matrimoni com del reconeixement legal que Mussolini havia fet del fill -noi que passà el mateix calvari de la mare, morint igualment poc abans que Mussolini fos afusellat-.

 

Marco Bellocchio en narra les biografies, però sobretot, ho converteix en mirall de la implicació de la societat italiana en el règim: la complicitat i especulació de l’Església catòlica, el servilisme dels jutges i la classe dirigent, la submissió poruga a la tirania de part d’àmplies capes de la població… La insensata i fatal defensa de la veritat practicada per Ida Dalser la contraposa amb el covard imperi de la mentida i la retòrica del feixisme.

 

Des del punt de vista formal, el cinema que hi practica Bellochio resulta força antiquat, per bé que el sacseja amb imatges treballades digitalment, per a integrar-hi documents gràfics de l’època i altres elements visuals, reforçant el caràcter abstracte de la pel·lícula, en la qual es combina la recreació de fets històrics amb la representació tant de les fantasies de Mussolini com de les afiguracions mentals d’Ida Dalser. Tensions estilístiques que conviuen en un film de tremendisme operístic i crònica gairebé televisiva, amb algunes imatges impressionants i solucions de muntatge a vegades tan discutibles com en d’altres d’una eloqüent força expressiva, com la que lliga el fill embogit que imita son pare.

 

Un dels encerts especialment remarcables de Marco Bellocchio en aquest film és l’opció que pren a l’hora de representar en pantalla Mussolini. Primer li dóna vida l’actor Filippo Timi i un cop arriba al poder, ja no hi ha cap intèrpret que el “suplanti”: és l’autèntic, el real, el que veiem, a través de documentals de l’època. Reblant el clau, Bellocchio fa que sigui el mateix Filippo Timi el que encarni el fill Benito Albino Mussolini en l’etapa adulta -quan el règim ja li ha canviat la identitat-. No cal dir que “la semblança física” amb el pare reforça l’eficàcia del noi a l’hora d’imitar el Duce -amb una traça admirable- i dóna una força impressionant a la magnífica traca final de la pel·lícula, en què les imatges de l’arenga de Benito Mussolini a les esquadres de camises negres es contraposen amb les d’aquest fill embogit que, reclòs en un manicomi, imita el pare fent l’arenga i no saps pas qui està més boig. Un moment de gran expressió artística, en una obra que certament en té alguns altres -com la imatge d’Ida Dalser enfilada en una reixa alta en plena nevada, maldant per saber al món la injustícia que pateix-.

Els documentals, però, no són només un recurs per fer-hi aparèixer la bèstia real, i juguen un altre paper que la simple funció ‘ambientadora’ o ‘il·lustrativa’ de l’època. Belleocchio els emmarca en una reflexió més general sobre el cinema. Vincere esdevé un homenatge al cinema i una evocació de la força del cinema per a moure (i alienar) les masses -documentals de propaganda feixista-, crear models -la iconografia del sacrifici als films religiosos abonats pel Vaticà- i el potencial del setè art per obrir-se a les complexitats humanes, convocar identificacions, desvetllar emocions –El nen (The Kid, Charles Chaplin)-.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *