Recha, Mann, Malik i Scorsese podrien ser a Canes 2009

D’entre les especulacions que s’estan fent ara mateix sobre el títols que podrien ser a Canes 2009, hi ha els de quatre autors que no apareixien a les primeres llistes publicades, però que -via “desideratum”, via indicis, via simple rumor- estan corrent de boca en boca. És el cas de Petit indi (C’est ici que je vis), el nou film de Marc Recha, que fóra pas estrany que anés a Quinzena de Realitzadors; això si no el fitxen a la selecció oficial -o a un altre certamen, que Recha coneix molt bé i que aviat passarà a dirigir Olivier Père, precisament l’actual responsable de la Quinzena: Locarno-. Protagonitzada per Sergi López, Eduardo Noriega i Eulàlia Ramon,  està produïda, entre altres, pel mateix Recha i la companyia francesa Noodles Production, ja té distribuïdora a l’hexàgon -Ad Vitam- i, si les meves dades no van errades, a més del suport de TV3 i TVE, té el d’Arte France Cinéma. Dues vegades present a la selecció oficial, Marc Recha és ben conegut a Canes i per la indústria francesa del cinema -com ho demostren totes aquestes dades de coproducció i distribució- i, si hi afegim el carisma que entre el públic del país de dalt té Sergi López i també Noriega, són ben versemblants les millors possibilitats de la pel·lícula. Més informació sobre Petit indi: [TV3&Co] [IMDB] [AllóCiné] [CommeAuCinema]

Per seguir, cliqueu Vull llegir la resta de l’article.

FOTO © Universal  Christian Bale, a Public Enemies, de Michael Mann

Recha, Mann, Malik i Scorsese podrien ser a Canes 2009

***

Des que s’ha enllestit la 81a edició dels Oscar i com és habitual, s’ha començat a pensar “què hi haurà l’any que ve” i, vés per on, de seguida han aparegut tres films l’estat de producció i les característiques dels quals han disparat l’expectativa que es presentin a Canes. Des que l’any passat els germans Coen, amb No és país per a vells, van demostrar que, per endur-se l’Oscar, no calia mantenir congelada una pel·lícula fins a la tardor i que Canes seguia sent una plataforma vàlida perquè el producte anés sumant adeptes, justament gràcies a la magna difusió i al temps que es guanyava presentant-lo el maig, Venècia ha perdut part de la posició privilegiada que havia agafat, cara al cinema nord-americà amb vocació d’arreplegar estatuetes. És així que Michael Mann, amb el film de gàngsters Public Enemies -en què Johnny Depp és John Dillinger; Christian Bale, Melvin Purvis; Billy Crudup, J. Edgar Hoover, i Stephen Graham, Baby Face Nelson-, que s’estrena el mes de juny, podria trobar a Canes, efectivament, una bona plataforma de llançament i, per al certamen, retrobar Mann i comptar amb tot aquest estol de rostres coneguts, és una temptació forta, mal sigui per a una gala fora de competició i cara a la galeria. Gairebé els mateixos arguments serveixen per abonar la candidatura de L’arbre de la vida (The Tree of Life), de Terrence Malik, amb Sean Penn, Brad Pitt, i Fiona Shaw. Guanyador del premi al Millor Director el 1978, amb Dies del cel (Days of Heaven), Malik sembla que estigui en una posició òptima per a retornar al certamen, ara que, després de vint anys d’inactivitat, ha reprès la carrera de director amb tres films de l’alçada de The Rhin Red Line, El nou món i aquesta darrera, L’arbre de la vida.

Per dates d’estrena -l’octubre de 2009- semblaria que la Mostra de Venècia o el Festival de Roma s’haurien d’endur el gat a l’aigua de Shutter Island, de Martin Scorsese, amb un repartiment encapçalat per Leonardo DiCaprio, Mark Ruffalo, Ben Kingsley, Michelle Williams, Emily Mortimer i Max Von Sydow. Tanmateix i amb tot el que ja he comentat, segur que Canes es deleix per tenir-la i, en tot cas, els rumors són tan intensos que fins i tot algun periodista que aquest febrer cobria el Festival de Berlín va arribar a publicar que la cosa estava feta.

Hi cabria tot plegat, a Canes? D’altra banda, aquestes expectatives tan fortes sempre acaben girant-se en contra de la programació que finalment surt anunciada -enguany sembla que el 23 d’abril-, ja que ben fàcilment alguns títols que s’hi esperen no hi aniran i aleshores és quan passa allò que sempre ens queda curta, la programació anunciada. Però forma part del joc. Ara, entre febrer i març, és l’hora d’especular i, mal sigui impossible que tot hi càpiga en cap certamen, resulta un entreteniment agradable, ara com ara.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *