Club 7 Cinema

D’entre les especulacions que s’estan fent ara mateix sobre el títols que podrien ser a Canes 2009, hi ha els de quatre autors que no apareixien a les primeres llistes publicades, però que -via “desideratum”, via indicis, via simple rumor- estan corrent de boca en boca. És el cas de Petit indi (C’est ici que je vis), el nou film de Marc Recha, que fóra pas estrany que anés a Quinzena de Realitzadors; això si no el fitxen a la selecció oficial -o a un altre certamen, que Recha coneix molt bé i que aviat passarà a dirigir Olivier Père, precisament l’actual responsable de la Quinzena: Locarno-. Protagonitzada per Sergi López, Eduardo Noriega i Eulàlia Ramon,  està produïda, entre altres, pel mateix Recha i la companyia francesa Noodles Production, ja té distribuïdora a l’hexàgon -Ad Vitam- i, si les meves dades no van errades, a més del suport de TV3 i TVE, té el d’Arte France Cinéma. Dues vegades present a la selecció oficial, Marc Recha és ben conegut a Canes i per la indústria francesa del cinema -com ho demostren totes aquestes dades de coproducció i distribució- i, si hi afegim el carisma que entre el públic del país de dalt té Sergi López i també Noriega, són ben versemblants les millors possibilitats de la pel·lícula. Més informació sobre Petit indi: [TV3&Co] [IMDB] [AllóCiné] [CommeAuCinema]

Per seguir, cliqueu Vull llegir la resta de l’article.

FOTO © Universal  Christian Bale, a Public Enemies, de Michael Mann

Recha, Mann, Malik i Scorsese podrien ser a Canes 2009

***

Des que s’ha enllestit la 81a edició dels Oscar i com és habitual, s’ha començat a pensar “què hi haurà l’any que ve” i, vés per on, de seguida han aparegut tres films l’estat de producció i les característiques dels quals han disparat l’expectativa que es presentin a Canes. Des que l’any passat els germans Coen, amb No és país per a vells, van demostrar que, per endur-se l’Oscar, no calia mantenir congelada una pel·lícula fins a la tardor i que Canes seguia sent una plataforma vàlida perquè el producte anés sumant adeptes, justament gràcies a la magna difusió i al temps que es guanyava presentant-lo el maig, Venècia ha perdut part de la posició privilegiada que havia agafat, cara al cinema nord-americà amb vocació d’arreplegar estatuetes. És així que Michael Mann, amb el film de gàngsters Public Enemies -en què Johnny Depp és John Dillinger; Christian Bale, Melvin Purvis; Billy Crudup, J. Edgar Hoover, i Stephen Graham, Baby Face Nelson-, que s’estrena el mes de juny, podria trobar a Canes, efectivament, una bona plataforma de llançament i, per al certamen, retrobar Mann i comptar amb tot aquest estol de rostres coneguts, és una temptació forta, mal sigui per a una gala fora de competició i cara a la galeria. Gairebé els mateixos arguments serveixen per abonar la candidatura de L’arbre de la vida (The Tree of Life), de Terrence Malik, amb Sean Penn, Brad Pitt, i Fiona Shaw. Guanyador del premi al Millor Director el 1978, amb Dies del cel (Days of Heaven), Malik sembla que estigui en una posició òptima per a retornar al certamen, ara que, després de vint anys d’inactivitat, ha reprès la carrera de director amb tres films de l’alçada de The Rhin Red Line, El nou món i aquesta darrera, L’arbre de la vida.

Per dates d’estrena -l’octubre de 2009- semblaria que la Mostra de Venècia o el Festival de Roma s’haurien d’endur el gat a l’aigua de Shutter Island, de Martin Scorsese, amb un repartiment encapçalat per Leonardo DiCaprio, Mark Ruffalo, Ben Kingsley, Michelle Williams, Emily Mortimer i Max Von Sydow. Tanmateix i amb tot el que ja he comentat, segur que Canes es deleix per tenir-la i, en tot cas, els rumors són tan intensos que fins i tot algun periodista que aquest febrer cobria el Festival de Berlín va arribar a publicar que la cosa estava feta.

Hi cabria tot plegat, a Canes? D’altra banda, aquestes expectatives tan fortes sempre acaben girant-se en contra de la programació que finalment surt anunciada -enguany sembla que el 23 d’abril-, ja que ben fàcilment alguns títols que s’hi esperen no hi aniran i aleshores és quan passa allò que sempre ens queda curta, la programació anunciada. Però forma part del joc. Ara, entre febrer i març, és l’hora d’especular i, mal sigui impossible que tot hi càpiga en cap certamen, resulta un entreteniment agradable, ara com ara.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!