Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

24 de gener de 2009
2 comentaris

Nastassja Kinski

Avui, Nastassja Kinski fa 50 anys.. o 49 o 48… El cas és que acostumo a tafanejar cada dia la selecció d’aniversaris que fa IMDB i avui asseguren que Nastassja Kinski en fa 50. Remenant pel meu arxiu, he trobat una fitxa publicada on s’assegura que és del 24 de gener del 1960 -i per tant, en faria 49, avui-. He consultat AlloCiné i allà també diuen que és del 1960. Però a CommeAuCinéma expliquen que és del 1959, encara que ella assegura que va nàixer el 1961… i, per tant, segons ella, en faria 48.

Tant se val que no estigui destinada a passar a la Història del Cinema com una grandíssima actriu. Tant se val que la seva carrera s’hagi com esvaït. Nastassja Kinski és la Tess Dubeyfield, a Tess, de Polanski; Leila, la noia de la copa, a One from the heart, de Francis Ford Coppola; la Jane de Paris Texas, de Wim Wenders; Raphaela, a Tan lluny, tan a prop, de Wim Wenders… Ras i curt, un dels meus mites eròtics -i d’alguns bons amics meus-.

Al meu despatx, just a la part dreta del meu camp de visió, m’acompanyen els seus llavis sensuals i una petita part del seu rostre, que estan com mirant-me per entre una cortina roba, al cartell de la pel·lícula Harem, d’Arthur Joffe. I a la part de dalt, del meu camp visual, el seu cos màgic s’estira alegre, dins d’una copa espectacular, bo i presidint la festa musical del reconstruït i lluminós carrer de Las Vegas, al cartell d’ One from the heart. Per mi, Nastassja Kinski encarna es pot dir un ideal de bellesa.

Va durar una bona colla d’anys, que Nastassja Kinski gairebé no es perdia cap Festival de Canes. Si no hi era per una pel·lícula, hi anava per una altra. I recordo com em trasbalsava veure-la a les rodes de premsa del matí, sobretot llavors. Sense el maquillatge de passarel·la que es posava o li engiponaven a la nit, en aquella hora de matí, mig lleganyosa i despentinada… era la bellesa en estat natural. Esclar que el meu embadaliment per la noia no era res al costat d’uns bons companys de fatigues, que encara els recordo corrent fins a perdre l’alè, pels carrers de Canes, seguint la moto on havia pujat Nastassja tot just acabada de sortir del cinema Ambassadeurs -on avui en dia hi ha l’FNAC-. Allò eren festivals!

FOTO Tan lluny, tan a prop, de Wim Wenders

  1. Ai, Vador, quins grans temps! I nosaltres també erem joves! Ningú com la Kinski! Per cert, a la teva llista, jo hi afegiria la Maria d'”Els amants de Maria”, d’Andrei Konxalovski, i aquella dona que va obsessionar Timothy Huton a la seva joventut en aquella pel·lícula de Skolimovski que, seguint amb els títols, en castellà van traduir com “El año de las lluvias torrenciales” quan l’original anglès es correspon amb el “Torrents de primavera” del relat de Turgeniev que s’hi adapta. Ho recordes?  Imma 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!