Vivim sovint amb la por de fer explícites les nostres grans metes, les ambicions que regeixen la nostra vida. Si el món coneguera els nostres somnis, no només es riuria implacablement dels nostres fracassos, sinó que provocaria l?avortament d?eixos projectes encara que foren plausibles, sensats, merescuts. La frustració íntima i silenciosa ens dol, però el judici dels altres ens mata.
Crec que eixes pors, en general, són justificades. Per això no parlaré públicament, en aquestes notes, de quines són ara les meues grans metes. Com a molt, vos diré que no són ni polítiques ni literàries ? les dues formes d?ambició latent més comunes entre els qui escriuen en català a la xarxa. En tot cas, tranquils, no es perdeu gran cosa: no són del tipus de proeses que et fan eixir en la premsa local – i mira que és fàcil, eixir en la premsa local! Com a molt, et feliciten els amics, i et diuen: ?ho has fet molt bé, enhorabona?. Però per a mi són massa importants com per a despullar-me ací, dir al món quines poques coses demane ? i després arriscar-me a no aconseguir-les.
En canvi, vull parlar en aquest espai dels meus xicotets plaers, de les preocupacions secundàries: uns i altres són més fàcils de compartir. M?agradaria, aquests pròxims mesos, llegir una miqueta més. Tornar a escoltar la música que m?ha agradat sempre. Ser de nou com era fa dotze, deu, huit anys. Viure la meua ciutat, la meua gent. No intentar canviar el món ? però fer el possible per canviar el govern autonòmic. No ser tan seriós, greu i avorrit. I escriure de tant en tant ací sobre totes eixes cosetes. Si em voleu llegir, sou benvinguts.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un pot ser el millor arquitecte del món i fer els millors camps de golf urbanitzats del món des de un punt de vista arquitectonic o tecnic.
I després dir que això no és política i que és millor no saber res de política.