Club 7 Cinema

En la dèria d’adaptar famoses sèries de televisió al cinema, li ha tocat el torn a Embruixada

Títol espanyol: Embrujada. Títol original: Bewitched. Títol francès: Ma sorcière bien aimée. Directora: Nora Ephron. Guió: Nora i Delia Ephron, basat en la sèrie de televisió Embruixada, creada per Sol Saks. Fotografia: John Lindley. Música: George Fenton. Muntatge: Tia Nolan. Repartiment: Nicole Kidman (Isabel Bigelow/Samantha), Will Ferrell (Jack Wyatt/Darrin), Shirley MacLaine (Iris Smythson/Endora), Michael Caine (Nigel Bigelow), Jason Schwartzman (Richie). Estrenada: el 2 de setembre de 2005, al Páis Valencià, les Illes i el Principat, només en versió espanyola i original subtitulada en espanyol.

Sinopsi: delerosa de convertir-se en una normal mestressa de casa, la bruixa Isabel topa amb un fracassat actor de Hollywood que vol refer la carrera amb una nova versió de la sèrie Embruixada i veu en Isabel la dona ideal per a encarnar el paper de Samantha. No sap, ni tan sols pot arribar a imaginar-se fins a quin punt l’ha encertat!

En la dèria d’adaptar famoses sèries de televisió al cinema, li ha tocat el torn a Embruixada. El repte era difícil, perquè aquell enfilall de capítols sobre la bruixa delerosa de viure com a autèntica i modèlica mestressa de casa era molt dels anys seixanta. No tan sols perquè es va fer en aquella dècada, sinó perquè s’en fumia força dels tòpics imperants a la societat nord-americana d’aleshores. Els personatges tenien un caire ingenu, amb esquitxos de simpàtica murrieria, que s’avenia -mal fos irònicament- al somni americà de postguerra, especialment de final dels cinquanta i començament del seixanta. La mena de casa on vivien Samantha i Darrin, la imatge de família perfecta que completaven amb la filleta, els maldecaps de Darrin per reeixir professionalment, la mena d’empresa en què treballava ell… tot plegat, confegia un bon retrat – sorneguer- de l’època.

Per tal d’encarar el desafiament, s’hi ha jugat fort. Al repartiment, Nicole Kidman és qui acaba fent de Samantha. Will Ferrell, còmic molt famós als Estats Units, incorpora Darrin i fins el guió li dóna escenes perquè pugui fer les pallassades que deuen haver satisfet les espectatives del públic nord-americà. Per a arrodonir-ho, s’ha comptat amb veterans com Michael Caine i Shirley MacLaine, encara que se n’hagi tret ben poc profit. A més, en la producció, ha tingut un pes important Penny Marshall, coneguda entre nosaltres com a directora de comedietes de la mena de Big, amb Tom Hanks; Jumpin’ Jack Flash, amb Whoopi Goldberg, o Ellas dan el golpe, amb Geena Davis i Madonna. Però, la clau de volta ha estat Nora Ephron, guionista de Quan en Charlie va trobar la Sally i directora d’ Algo para recordar i de Tens un e-mail, que ha assumit el guió i la direcció d’Embruixada, la pel·lícula.

Amb encert, Nora Ephron ha dibolit qualsevol referència o servitud als anys seixanta. Segurament, la transposició era impossible, a més de poc recomanable. La societat ha canviat molt. De la sèrie n’ha conservat els aspectes més superficials i còmics. Ja sigui el carismàtic balanceig del nas; el prodigiós toc d’orella; els "inevitables" i  meravellosos encanteris; les aparicions oportunes o inoportunes de mares, pares, tietes, oncles… bruixots, amb beuratges d’efectes a vegades un pèl massa "eficaços". Tot i que ha esvaït força la comicitat que generava la tensió gendre-sogra("bruixa de la sogra"), cosa que sorprèn perquè les bromes amb aquests tipus de vincles familiars han revifat a les comèdies americanes, en títols com Los padre de él, Adivina quién o La madre del novio.

En mans de Nora Ephron, Embruixada s’ha convertit en un canònic producte postmodern. Recicla el material primmigeni, amb el pretext que la pel·lícula vagi de l’ intent de fer una nova versió d’aquella sèrie. I això li permet repassar esbiaixadament el Hollywood actual. Sobretot, li permet parlar de la pèrdua de la màgia  a la meca de l’audiovisual. En fer que una bruixa "de debò" faci de Samantha li dóna joc per treballar les relacions entre realitat i fantasia. Ho reforça visualment amb alguns plans breus, fugissers, de Nicole Kidman al davant de rerefons meravellosos que de seguida es revelen com a decorats. I no s’està d’evocar Cantant sota la pluja, en fer retornar la parella al món emfàticament fantàstic dels estudis de gravació i viure-hi una estona d’amor. Argumentalment, ens remarca el potencial fabulós del cinema, en rebobinar tota una seqüència "real" i reconduir el "relat" per altres camins. En contraposició a tot això, els professionals d’avui en dia: agents d’actors, directors, actors, tècnics diversos, tan sols interessats per patètiques qüestions materials com els índex d’audiència, els share, la fama, l’estatus…

El problema és que tot plegat va quedant en un "ni tu ni vos". D’una banda, tan sols algunes ràfegues de màgia audiovisual a penes ens permeten tastar la fantasia que reivindica. Per altre cantó, la comicitat epidèrmica té la seva gràcia, t’entreté si t’ho vols passar bé, però s’engruna perquè li falta consistència. I, per acabar d’adobar-ho, Nora Ephron ho va duent tot cap els camins convencionals de la tòpica comèdia romàntica, que li queda definitivament i incurablement pansida.

Permeteu que acabi parlant de Nicole Kidman. Tot i que té al damunt la llosa de la comparació amb la Samantha televisiva -Elizabeth Montgomery-, aquesta fredota i alhora imponent actriu australiana compon un matisat i subtil recital interpretatiu, assumint amb eficàcia tots els papers de l’auca. A més, per l’estatus de què gaudeix, si més no ha d’haver autoritzat la caricatura inclement que es fa de Tom Cruise -el seu exmarit-. A Embruixada, l’actor Jason Schwartzman incorpora el rol d’un agent d’actors -que, per cert, té el costum d’anar tocant el cul del seu client- i mou els cabells i gesticula a la manera de Cruise. I, per si algú no se n’havia adonat, el guió ha reservat a Kidman una ratlla de diàleg gairebé catàrtica amb aquest personatge, en què ella li deixa anar: "I tu, calla, que si no et penjaré un rave!" -mala bava concentrada que insereix en les ombres sobre la sexualitat de Cruise-. Em sembla que aquest costat anecdòtic del film revela no tan sols la compenetració entre l’autora i la protagonista, sinó també els límits reals de la seva diguem-ne mirada crítica al Hollywood actual.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!