Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

4 de setembre de 2005
3 comentaris

Princesas

Ja he entrat més a fons sobre "Princesas".

Inicialment vaig escriure: quina pel·lícula més falsa! Quina impostura! Quanta retòrica embafadora! A penes hi ha algunes coses plausibles: Micaela Nevárez, que dóna vida de manera versemblant, potent, a la coprotagonista, la immigrant Zulema; algun aspecte del treball de càmera, i el so, el paper que fan jugar a la banda sonora, als sorolls… Poca cosa més en salvaria. Candela Peña fa el que pot amb un personatge impossible.  Valga’m Déu, quina impostura de "pijo progre", en León de Aranoa! I pensar que Jaume Roures produeix aquesta mena de coses, així va el (nostre) país! Totes les misèries artístiques de "Los lunes al sol", aquí queden definitivaent en evidència. Quina cosa més falsa!

Si us interessa, podeu comprovar que no he canviat gens d’opinió.

Títol original: Princesas. Director i guionista: Fernando León de Aranoa. Productors: Jaume Roures i Fernando León de Aranoa. Fotografia: Ramiro Civita. Música: Alfonso de Vilallonga, Manu Chao. Repartiment: Candela Peña (Caye), Micaela Nevárez (Zulema), Mariana Cordero (Pilar), Llum Barrera (Gloria), Violeta Pérez (Caren), Mónica van Campen (Ángela), Flora Álvarez (Rosa), Pere Arquillué (Carlos), Enrique Villén (amo del bar). Estrenada: el 2 de setembre de 2005, al País Valencià,.les Illes i el Principat, en versió original espanyola.

Sinopsi: dues putes de carrer breguen per la mateixa clientela en una zona de Madrid.. Una és de la ciutat, l’altra, immigrant dominicana. Passaran de la rivalitat professional a una forta amistat personal.

La portorriquenya Micaela Nevárez destaca a Princesas perquè dóna vida, en el sentit literal de l’expressió, a la prostituta Zulema. No li calen gaires seqüències, ni escenes necessàriament truculentes. Amb discreció i de manera versemblant, traspua una matisada sensibilitat de dona baldada per les condicions amb què li toca sobreviure. La seva presència física, caracteritzada per un cos llarg, prim i encara prou jove, reflecteix la fermesa del resistent i, alhora, la castigada fragilitat femenina que escau al seu personatge.

Candela Peña, que encarna Caye, la protagonista principal de Princesas, es lliura totalment al paper que interpreta, s’hi fon. Li dóna el cos, prou bell i ja un pèl madur, la nuesa subtilment enjoiada i el rostre tristoi badat al fons de la seva ànima. Però, el personatge és impossible. Fernando León de Aranoa, l’autor del film, ha concebut aquesta Caye d’una manera tan poc cinematogràfica i amb tantes indefinicions, que ni aquesta actriu nascuda al Baix Llobregat ni cap altra no  podrien fer gaire cosa més per sortir-se’n.

Zulema, la immigrant dominicana assumeix que fa de puta transitòriament. Ve de la pobresa i necessita enviar calés als de casa seva. Certament, els amaga la realitat, els fa creure que treballa en un bar; però penca per fer diners que donin un xic de felicitat als seus. I les sovintejades trucades al fill ens dónen testimoni de la seva coherència. Però Caye, la prostituta espanyola, per què exerceix l’ofici més antic del món? Sabem que era a l’atur; que té una família de classe mitjana, amb què es va trobant a dinar de tant en tant, i que estalvia els calés per operar-se els pits, fer-se’ls grossos, a la mida que més agrada la clientela. Diu a Zulema que ella també s’hi dedica transitòriament; però, a diferència de la centroamericana, no sabem veure cap indici en aquest sentit. Certament, podria no tenir cap importància el motiu que faci de puta, però el guió de la pel·lícula li posa a la boca una sèrie de reflexions existencials, fatalistes, per a les quals fóra imprescindible conèixer-en les causes, els procés personal, les circumstàncies que han dut a la situació actual.

Sembla que Caye passi un neguit especial pel reconeixement diguem-ne social de la seva feina. D’una banda, ella tampoc no n’ha dit res a la seva família i se sent temptada a fer-los-ho saber amb l’ajuda del mòbil, que deixa que soni quan els clients la truquen durant els àpats amb la mare, la cunyada i el germà. Lògicament, assabentar-se’n fóra tot un impacte per a aquella gent normal i corrent; però, fixem-nos que la pel·lícula insisteix tant en aquest dubte de revelar-los la veritat, com cert és que, en cap dels diversos dinars que comparteixen, inversemblantment mai no parlen de la feina o l’atur d’ella. No fos que quedés al descobert la trampa de León de Aranoa! Per altre cantó, Caye s’adona que l’home amb què ha començat una relació sentimental no se l’agafa al peu de la lletra quan li diu que ella fa de puta i, a partir d’aleshores, manté increïblement l’equívoc. Es pot argumentar que la noia s’enganya, que no vol perdre’l; però no fa res en cap altre sentit, no prova ni de canviar de vida ni de buscar alguna sortida, sabent que ell la pot rebutjar quan en sigui conscient de debò. En canvi, quin neguit no passa per amagar-li la realitat. Una situació falsament plantejada, per crear un dramatisme, l’artifici del qual no passa gens desapercebut, sinó ben al contrari.

Els diàlegs de Princesas fan que les prostitutes deixin anar tot de rèpliques forçades que fan referència a la televisió -del tipus, "això és així, ho van dir per televisió"-. Francament, Pedro Almodóvar hi té molt més la mà trencada amb aquesta mena de xerrameca popular, a què sol récorrer amb una gràcia i una frescor que el pansit de León de Aranoa ni tan sols sap imitar. Per cert, ja que esmentem la petita pantalla, cal retreure molt seriosament al cineasta la manera com ha resolt l’espai cinematogràfic de la perruqueria on es reuneixen les putes. Cal reconèixer-li que l’ha convertit en una mena d’ambit aïllat, refugi i observatori, pels grans vidres del qual les protagonistes miren distanciadament l’exterior, el món de fora, ple de policia, voluntaris anti-SIDA i immigrants que els rebenten el mercat. Però l’arriba a isolar tant, algunes d’aquelles dones les anem trobant només allà en tanta mesura, que l’univers d’aquella perruqueria acaba com desenganxant-se del film, configurant-se’n com un insert reiteratiu. I el pitjor és quan hi fa aparèixer la drogoaddicte que es tracta amb metadona, perquè hi entra i surt, talment com un personatge de show televisiu tipus "Buenafuente", pecat imperdonable en un guionista de cinema.

Hi ha una seqüència de Princesas en què es veuen especialment les males arts de León de Aranoa. De dia, Zulema, la centroamericana, viu i treballa al pis on passen la nit una família d’immigrants, mentre ella feineja pel carrer. El tracte és que ella sigui fora quan els altres hi arriben; però un dia va tard. La situació té força. Especialment, quan el pare d’aquesta família li diu, de part de la seva dona, que no volen que el seu fill la vegi. Zulema també és mare i el "retret" pren una notable volada dramàtica. Però de seguida, cosa de segons, es fa tot malbé, perquè s’hi ha volgut injectar morbositat, peti qui peti. També de part de la dona, l’home li ha demanat que tregui els llençols del llit i Zulema, tocada en l’amor propi, respon amb coratge, fins que l’interlocutor li fa notar que els deixa bruts, després d’atendre una desena de mascles…És a dir, León de Aranoa restringeix la sensibilitat maternal de Zulema al moment dramàtic, per acte seguit convertir la protagonista en una marrana descurada, incapaç de respectar el nen i els pares que jeuen al seu mateix llit.

Tot plegat deixa en evidència la impostura de Fernando León de Aranoa. Com ja passava amb els protagonistes de Los lunes al sol, les seves "princeses" -especialment Caye- són simples portadores de frases "ben escrites", de textos presumpte valor filosòfic i d’una embafadora retòrica, amb què basteix artificiosament un discurs diguem-ne políticament correcte. Pamfletari, és capaç de muntar una escena patètica com la de Caye adreçant-se als policies de l’aeroport; gosa representar la indefensió dels sense papers a través d’un tòpic funcionari pervers; té la barra d’insinuar els lligams d’un alt càrrec del PP amb la prostitució de carrer… D’altra banda, alguna cosa de pudorosament reaccionari es veu en aquest "pijoprogre", en detalls com, per exemple, que a penes ens mostri les seves prostitutes exercint l’activitat -certament, això fóra legítim, però és que, en el temps cinematogràfic del film, gairebé no els deixa estona per treballar!-.

León de Aranoa escanya les seves pel·lícules, en sotmetre-ho tot als textos verbalitzats. Malaguanyades bones idees -literàries, com aquella que "existir és que algú pensi en tu"-, no gens ben aprofitades. Malaguanyats coneixements sobre el guió, que el du a sondejar la poètica de la reiteració temàtica i formal, sense saber gaire què fer-ne. Malaguanyats treballs de càmera -móbil- i so -anticipador, saturador-, que el menen a una prestidigitació formal -dissortadament coherent amb la falsedat del film-.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  1. Disculpeu el titol de la meva resposta però es que llegint el que alguns de vosaltres heu posat aqui no puc per menys que dir-vos QUE NO EN TENIU NI PUTA IDEA. No sé si per on començar perque sembla que aneu al cinema en plan destroyer des de que compreu la entrada i a més a més completament mediatitzats per l´historic del director. "Los lunes.." era una pelicula, "Barrio" era una altra  i aquesta és una altra de diferent. Cadascuna té una visió d´un problema social que és diferent al lloc i al temps on hi ha pasa. Els dialegs, si de veritat voleu ser critics, "brillan por su ausencia". Els silencis, que demostren realment desesperació, no saber on anar ni que fer, demostren que aquesta gent no té moltes sortides. Realment n´hi ha cinc frases filosofiques, però penseu si vosaltres també no filosofeu a aquest foro sense més pretensió ni coherencia…

    Als dinars, que sembla que tanta importancia tenen per aqui.., es posa de manifest la hipocresia que es tenen els diversos membres de la familia tapant el més brut de la seva vida. Igual que fem nosaltres, o no? En canvi el Carlos i la seva dona sembla que viuen a un nuvol.. per cert tampoc en parlem de la feina del Carles, es que també está aturat???

    D´altre banda, i amb mes inteligencia, ens projecta cap a la peruqueria situada estrategicament davant de la plaça a on les putes es busquen la vida. Com si aquest negoci fos un Cercle Mercantil o un Casino del Comerç a on les més distingides d´aquest món baix controlessin tot i dictesin sentencia sobre el que pasa fora. Com a alguns foros..I per cert el persontage de la drogodependent té més intenció que la que de manera ximple has posat a la teva critica: ella va ser la tia mes bona del barri i ara es troba en una situació lamentable, és el "pepito grillo" de la Caye…la realitat que vindrá…

    El director ha montat un món que segurament és més ric en detalls que el que pinta a la peli però més d´un i de dos començarán a pensar si realment és tan facil per una puta sense papers viure a aquest pais. Clar que sempre n´hi haurá qui digui que només vol lluir-se ell, el director…

    Senyors, lo dicho, NI PUTA IDEA.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!