Comentari: “Vicky Cristina Barcelona”

Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen

El que Woody Allen planteja cinematogràficament a Vicky Cristina Barcelona és el conflicte entre la raó i la passió. De les dues turistes americanes de vacances a Barcelona i que donen nom al film, Vicky -esplèndida, Rebecca Hall- incorpora la racionalitat i Cristina -Scarlett Johansson, que segueix sent objecte de desig de la càmera de Woody Allen- encarna la tirada de la passió. No cal dir que la topada amb un mascle ibèric -Javier Bardem- seductor, d’aspecte tan dur com tendre és de cor, farà trontollar de seguida la que viu delerosa d’una vida més aventurera i, al cap de no gaire, desfarà la resistència de la seva cerebral companya. Allen pur i dur, la raó, tan sòlida, no té cap possibilitat de persistir i simplement s’esvaeix, s’esmuny, davant l’avanç implacable de la passió. Però no del tot. Cristina, arrossegada amb delit pel “pendent de la disbauxa” topa amb un cert límit: alguna cosa dintre seu hi posa fre, algun mecanisme cerebral li ho fa deixar. Just al contrari de Vicky, a qui es fa gairebé insuportable la decisió d’haver-se casat i haver optat per la vida ordenada: es deleix per reviure el que va sentir aquella nit asturiana amb Juan Antonio -Bardem-.

Segueix a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen

Comentari: “Vicky Cristina Barcelona” (segueix)

***
La passió desfermada, però, la hi aporta el personatge de Penélope Cruz -en la millor interpretació que li hem vist mai-: una dona fogosa, almodovariana -com han remarcat alguns-, tremendament gelosa, que s’interposa entre el seu exmarit -Bardem- i les seves noves i estrangeres dones. Aquesta follia dels sentiments, Woody Allen la vol explorar, però hi pot fer poca cosa més que mostrar-la, enregistrant com l’actriu es deixa anar. I recargolar-ho amb algun excés de caràcter eròtic. Diria que la perplexitat d’Allen davant aquests dolls d’emocions queda ben reflectida, primer en Doug -Chris Messina-, el marit de Vicky, a cavall entre la mentalitat conservadora d’un jove executiu i els conceptes del pobre Allen que queden sacsejats amb tant de “llibertinantge”. Però sobretot, aquesta perplexitat l’encarna perfectament Vicky, a l’escena de la pistoleta. “Esteu bojos, tots dos!”, els diu a María Elena -Cruz- i Juan Antonio -Bardem-, després que un tret accidental li hagi ferit la mà. De l’abisme al que gairebé s’abocava, es pot dir que l’ha rescatada l’entrada de María Elena pistoleta en mà i, com qui es desperta d’un encanteri que racionalment rebutja, la noia reacciona distanciant-se’n totalment, titllant-los de bojos i reprenent la grisa vida matrimonial.

La ufanor llatina, l’esclat mediterrani, no estan fets per al de Manhattan i s’aferra a la seguretat de l’arquetip “typical spanish”; però el preu que en paga és quedar-se en una mena de recreació folklòrica, en què, francament, tant de bo que hagués tirant endavant la seva idea original que Bardem fos un torero i no pas un pintor artístic de la part alta de la ciutat, perquè li hauria permès jugar més a fons la carta irònica, ara es pot dir esvaïda.

Tot i l’aspersió de les seves característiques gotes d’humor al llarg del metratge, Woody Allen esmerça bona part de l’energia amb anodines anades i vingudes dels personatges, essencialment dedicats a les relacions sentimentals o sexuals. Les passejades pels indrets més turístics de Barcelona es converteixen així en simples pretextos, mancats de suc i de bruc, al servei d’una descarada promoció de la ciutat, sense que els espais concrets marquin, pautin ni ambientin significativament l’estat mateix d’aquestes relacions. Definitivament, el potencial temàtic i genèric de Vicky Cristina Barcelona, Allen l’ha sotmès a la condició de publireportatge. I, per tant, ni ha aprofitat l’oportunitat per encarar bé el tema de la passió amorosa, ni ha fet a Barcelona la pel·lícula que els seus admiradors catalans ens mereixíem.

Permeteu encara un darrer paràgraf sobre la fotografia de Javier Aguirresarobe. Impecable, però d’una tonalitat -sobretot a les seqüències “catalanes”- que a mi em sembla excessivament tirades cap al groc. Per descomptat, es tracta d’un cromatisme atípic en el cinema de Woody Allen i que l’hem de lligar al caire mediterrani que es vol donar a la imatge. El que s’aconsegueix, però, resulta artificiós. Els plans no respiren per això mediterraneïtat, sinó que sovint queden com la representació plàstica d’un concepte ben superficial, prim, d’aquesta mediterraneïtat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *