Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

14 de novembre de 2010
1 comentari

10 anys de Cinema Truffaut (I)

Pot semblar un manlleu fàcil, tòpic, però no ho és: el Cinema Truffaut, de Girona, és més que una sala de cinema. I aquesta setmana se’n celebren els primers 10 anys —en la forma i circumstàncies actuals, perquè aquest projecte no va pas nàixer del no res i havia tingut una fase prèvia, entre altres antecedents—.

A Girona, com a tantes altres ciutats de casa nostra,  no s’estrenava gaire cinema d’autor —per no dir gens— i encara menys se’n projectava en versió original subtitulada. Comercialment, es pot dir que —de tot Catalunya— només n’hi havia a Barcelona. Ni les empreses d’exhibició locals, ni les del Cap i Casal, ni les de colinització espanyola ni feien el pas d’obrir, a Girona, cap sala tipus Verdi —per entendre’ns—. Ni tampoc s’engrescaven a oferir una programació continuada d’aquest altre cinema. N’hi havia, doncs, una clamorosa mancança, oimés tractant-se d’una ciutat amb universitat, dos diaris, diverses ràdios, un bon grapat de sales de cinema —testimoni del potencial de Girona com a plaça cinematogràfica—.

La inquietud cultural, cívica i social de tot una colla de crítics i comentaristes cinematogràfics havia dut a l’organització d’activitats cinematogràfiques al si de les sales que hi havia a la ciutat. Recordo una mena de setmana de la crítica als ja desapareguts Cinemes Catalunya, amb projeccions, presentacions, debats… Em vénen a la memòria presències com les del malaguanyat José Luís Guarner o d’Àlex Gorina, per esmentar dos noms mediàticament prou coneguts i que, alhora, contribuiren a reflexionar, pensar i gaudir amb el cinema. En aquest context, una sala de l’antic Cinema Modern s’acabà reconvertint en Cine-Estudi Truffaut: gestionat per una de les empreses exhibidores locals, tenia una estreta col·laboració amb el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i s’hi anava projectant material d’autor. Però la crisi de les antigues sales va acabar amb el Modern i la gent interessada en aquest altre cinema quedà sense oferta. A l’època, tots vèiem que s’escampava la plaga de les multisales, que es dedicaven a reproduir, multiplicant, l’oferta hegemònica essencialment de les produccions de Hollywood, sotmeses al dictat de les “majors”. S’havia tastat la possibilitat d’una normalització cultural; la inquietud cultural, cívica i social persistia, i poc s’estava disposat a admetre la desertització que s’albirava. Fou així que hi hagué una reacció, que es projectè en alguns articles a la premsa, i la cosa acabà que l’Ajuntament comprà l’antic Cinema Modern i n’habilità l’antiga sala petita.

Nosaltres, que havíem estat agents actius en tot aquest procés, vam constituir-nos formalment en Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona —feia temps que existíem, però aleshores vam legalitzar-nos—, per tal de poder concòrrer al concurs de gestió del nou Cinema Truffaut. I fa 10 anys que el Col·lectiu el gestiona.

Per tant, al llarg d’aquests 10 anys, el Cinema Truffaut ha reflectit públicament molt bé la seva pregona base genètica. Respira la primmigènia inquietud cultural, cívica i social, en la programació, en l’organització d’actes i en el seu tarannà quotidià. S’ha convertit en una peça imprescindible del mapa cultural gironí, amb vincles actius amb entitats i institucions. I gosaria dir que ha aconseguit tot un reconeixement dels gironins i gironines que se l’han fet seu, el veuen com una part del seu propi patrimoni col·lectiu.

Al cap de 10 anys, resulta que algun multicinemes mira d’anar projectant la mena de pel·lícules que escauen al Truffaut. Mai aquesta sala pública, municipal, no s’ha ni pogut plantejar ser competència comercial de les empreses exhibidores. Però ha estat i és competitiva, en el sentit positiu de la paraula: ha estat i és a l’alçada —dins dels recursos de què disposa— i ha contribuït a crear un mercat local per al cinema d’autor. Per tant, en l’interès comercial de les empreses cap a aquesta mena de cinema, el Cinema Truffaut hi té força cosa a veure i això fa evident l’encert de l’Ajuntament de Girona d’apostar per una iniciativa cultural com aquesta que, des de la complementarietat de mercat, ha contribuït a enriquir i diversificar precisament aquest mateix mercat.

No tot han estat ni són flors i violes. El Truffaut, per exemple, topa sovint amb la poca sensibilitat de les distribuïdores —majoritàriament espanyoles—, reàcies a posar Girona al mapa de les versions originals subtitulades. Esclar que, quan es disposi de 2 sales, el diàleg amb aquestes distribuïdores potser donarà resultats més positius. De moment, però, deixeu-me dir que potser el principal mèrit del Truffaut en aquests 10 anys hagi estat la paciència, la tenacitat, saber empassar-se la saliva, en la defensa del cinema d’autor i en versió original, sobretot en el dur combat setmanal amb les distribuïdores. Tampoc no es pot dir que l’actual doble crisi —la del cinema i la general— no afecti aquesta sala. De la mateixa manera que, a nivell organitzatiu, s’ha hagut d’anar passant per diverses etapes, a vegades no precisament plàcides. Però això és vida. El Cinema Truffaut ha arribat fins aquí i segueix perquè està viu, perquè els que el gestionen segueixen vivíssament interessats pel cinema, perquè creuen en l’aportació cultural a la nostra societat, perquè saben que la qualitat de vida passa també pel conreu cultural i el cinema és una bona grana, que val pena sembrar i veure com creix i floreix.

Sens dubte, el Cinema Truffaut és un actiu boníssim cara a la Xarxa de Cinemes que preveu la Llei del Cinema.

Permeteu que acabi explicant la meva posició personal respecte al Truffaut. Em vaig afegir al Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona a l’època de les activitats als Cinemes Catalunya i a hores d’ara encara me’n considero membre; per bé que a penes si participo en una trobada anual amb els companys i companyes. Vaig participar molt activament en la formalització legal del Col·lectiu i, sobretot, en l’arrancada del Truffaut. Fins que, al cap d’uns anys, vaig haver de deixar-ho. Me’n sento molt orgullós i m’admiro de la feina que fan els amics i companys Paco Vilallonga, Guillem Terribas, Imma Merino, Àngel Quintana, Ramon Girona, Jordi Camps i Linnell, Íngrid Guardiola i Marta Sureda, amb la imprescindible aportació dels professionals que treballen a la casa —Carles Ribas, Eudald Camps, Jep Soler—.

El 17 de novembre de 2010, doncs, penso ser a l’acte central de commemoració d’aquest desè aniversari, en què es projectarà La noche que no acaba, d’Isaki Lacuesta. I, a partir d’avui i durant uns quants dies, aniré penjant apunts amb vídeos de pel·lícules projectades al Truffaut en aquests 10 anys.

FOTO © Manel Lladó Paco Vilallonga i Guillem Terribas, amb el cartell dels 10 anys del Truffaut

  1. No t’ho havia dit abans …. aquest apunts de 10 anys de cinema Truffaut m’han agradat moltíssim. El seu cinema em va impactar moltíssim; sempre ha estat un referent. Gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!