Sotto la Mole

Crestomatia Gramsciana

Antonio Gramsci, Socialistes i feixistes

0
Publicat el 28 de maig de 2020

La posició política del feixisme les determinen aquestes circumstàncies bàsiques:

  1. Els feixistes, durant els sis mesos de la seva activitat militant, han estat protagonistes d’innombrables actes delictius que quedaran impunes fins quan l’organització feixista serà fort i temuda.
  2. Els feixistes han pogut actuar només perquè desenes de milers de funcionaris de l’Estat, especialment dels cossos de seguretat (comissaries, guàrdies reials, ) i de la magistratura, s’han convertit en els seus còmplices morals i materials. Aquests funcionaris saben que la seva impunitat i la seva carrera depenen de l’èxit de l’organització feixista, i per aquesta raó tenen tot l’interés a donar suport a qualsevol intent del feixisme per consolidar la seva posició política.
  3. Els feixistes posseeixen, escampats per tot el territori nacional, dipòsits d’armes i municions en quantitats tan elevades que serien suficients per aplegar un exèrcit de mig milió d’homes.
  4. Els feixistes han organitzat un sistema jeràrquic de caire militar que aconsegueix la seva culminació natural i orgànica en l’Estat major.

Lògicament, els feixistes no volen acabar a la presó i volen, en canvi, fer servir la seva força, tota la força de la qual disposen, per quedar impunes i per assolir la finalitat suprema de tot moviment: el control del govern polític.

Què pensen fer els socialistes i els líders dels sindicats confederats per a impedir que el poble italià caigui sota la tirania de l’Estat major, dels terratinents i dels banquers? Tenen un pla? Tenen un programa? Sembla que no. Els socialistes i els líders dels sindicats confederats podrien haver ideat un pla “clandestí”? En aquest cas seria ineficaç, perquè només una insurrecció de les masses pot aturar un cop de força reaccionari, i les insurreccions de les masses, a més de necessitar una preparació clandestina, també necessiten una propaganda legal, oberta, que plantegi una direcció, que orienti els esperits, que prepari les consciències.

Els socialistes no s’han plantejat mai seriosament la possibilitat d’un cop d’estat i quins mitjans s’haurien de desplegar per defensar-se i passar a l’ofensiva.  Els socialistes, acostumats a remastegar de manera estúpida algunes formuletes pseudomarxistes, rebutgen la revolució “voluntarista”, “miraculista”, etc. etc. Tanmateix, si la insurrecció del proletariat fos imposada per la voluntat dels reaccionaris, qui no poden tenir escrúpols “marxistes”, com s’hauria de comportar el Partit socialista? Deixaria, sense oposar-hi resistència, la victòria a la reacció? I, si la resistència resultés guanyadora, si els proletaris insurgents i armats derrotessin la reacció, quina consigna donaria el Partit socialista? Entregar les armes o continuar la lluita fins al final? Nosaltres creiem que aquestes preguntes, en aquest moment, no són en absolut acadèmiques ni abstractes. Pot ser, és cert, que els feixistes, que són italians, que tenen totes les indecisions i les febleses caracterials de la petita burgesia italiana, imitin la tàctica que van emprar els socialistes durant l’ocupació de les fàbriques: que es facin enrere i que entreguin a la justícia punitiva d’un govern reconstructor de la legalitat els que entre ells hagin comès uns crims i els seus còmplices. Pot ser. Tanmateix, és una tàctica pèssima confiar en els errors dels adversaris, imaginar els adversaris incapaços i ineptes. Qui té la força, la fa servir. Qui adverteix el perill d’acabar a la presó, farà l’impossible per tal de conservar la llibertat. El cop d’estat dels feixistes -és a dir, de l’Estat major, dels terratinents, dels banquers- és el fantasma amenaçador que des del principi pesa sobre aquesta legislatura. El Partit comunista té una linia pròpia: cridar a la insurrecció, conduir el poble armat fins a la llibertat, garantida per l’Estat obrer.

Quina és la consigna del Partit socialista? Com poden les masses continuar a confiar en aquest partit l’activitat del qual es redueix en planys i sols es proposa que els seus diputats pronunciïn discursos “magnífics” al Parlament?

 

L’Ordine Nuovo, 11 de juny de 1921

 

(traducció d’Ursula Bedogni)