Perquè he deixat de militar a ERC i treballaré per la Solidaritat Catalana per la Independència

Sóc independentista des que tinc ús de raó. Vaig entrar a militar a les JERC amb 16 anys i, des de llavors, he treballat incansablement per la independència. He procurat estar sempre al peu del canó i intento prendre les decisions importants després de rumiar-hi molt. Per això, la decisió d’avui, de deixar la meva militància a ERC, no ha estat gens fàcil per a mi, ara bé, l’he pres de forma molt reflexiva i conscient.

 

He discrepat de l’estratègia d’ERC aquests darrers anys i he intentat canviar-la des de dins amb tots els companys d’Esquerra Independentista, primer en la Conferència Nacional de l’any 2007 i, després, al Congrés Nacional del 2008. No ha estat possible. La majoria de la militància va optar per continuar amb l’actual estratègia i direcció, i l’opinió de la majoria sempre s’ha de respectar. Arribats en aquest punt, era perfectament conscient que, o bé l’estratègia canviava o la meva militància a ERC perdria el sentit.

 

Fets recents m’han permès constatar que l’estratègia d’ERC ni ha canviat ni canviarà i, mentre, la direcció s’ha anat tancant més i més en ella mateixa sense escoltar la veu del poble:

 

En primer lloc, la decisió de la direcció d’ERC de votar en contra la Iniciativa Legislativa Popular per la Consulta sobre la Independència. La primera Iniciativa Popular, a partir de la Llei de Consultes, estava morta perquè depenia de la Junta Electoral Espanyola i l’únic camí que ens quedava era la ILP per poder votar la independència, el Pla B que havíem presentat López Tena i jo mateix. ERC  sabia que aquesta era la única opció i, tot i això, va votar en contra.  A l’hora de la veritat el compromís de condicionar el proper Govern a la convocatòria d’un referèndum d’independència s’ha demostrat paper mullat. ERC vol entrar al Govern com sigui, amb tripartit o CiU, i no posarà condicions dures per aconseguir-ho.

 

En segon lloc, la renúncia d’ERC a incorporar-se a la gran coalició que vam proposar de la Solidaritat Catalana per la Independència, és un símptoma del mateix procés. ERC no vol posar com a condició per formar Govern la proclamació de la independència la propera legislatura. En uns moments de pèrdua de credibilitat de la classe política i dels partits parlamentaris, només condicions dures i clares per governar poden alterar el pensament de la gran majoria que els polítics només busquen el seu profit personal. I ERC no està disposada a jugar el paper de revulsiu de la política catalana que tant necessita el país.

 

En tercer lloc, la darrera enquesta de La Vanguardia, diari gens sospitós d’independentista, publicava que un 47% de la població estava disposada a votar sí en un referèndum d’independència. I, alhora, la mateixa enquesta publicava que ERC baixava del 14% al 8% i que era castigada per l’estratègia d’aquests darrers anys. És clar que la majoria d’independentistes no saben a qui votar! I cal, doncs, que puguem configurar, entre totes i tots, una opció creïble que permeti que l’independentisme es pugui expressar i es vegi reflectit al Parlament.

 

Joan Ridao i la direcció d’ERC ara diuen que he deixat ERC per la rebequeria de no estar conforme amb el lloc que m’han posat a les llistes. Tothom que em coneix sap que això no és cert. Ho deuen dir perquè donen moltes possibilitats a Solidaritat Catalana de treure uns grans resultats! De fet,  van utilitzar  la mateixa mentida quan vaig criticar que ERC no votés la ILP a la Mesa del Parlament, i, a manca d’arguments, la utilitzaran cada vegada que vulguin fer mal i atacar l’opció política que defenso. Amb aquest tipus de crítica barroera, però,  la direcció d’ERC, a més de mostrar les baixes expectatives  electorals (de facto renuncien a treure 14 diputats per Barcelona?),  evidencien  que fan ús de les  pràctiques socialistes que s’han d’eliminar de la política, com la intoxicació permanent i la difusió de rumors per atacar el rival polític. Diguem de què acuses i et diré de què t’acuses.

 

Solidaritat Catalana per la Independència es presentarà a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, i ho farà a pit descobert i amb credibilitat. Sense matisos i sense enganys.

 

Els nostres compromisos no són interpretables. Són el que són i punt:

 

1) Només entrarem al Govern de la Generalitat, en solitari o en coalició, amb les forces polítiques que tinguin com a objectiu proclamar la independència i sotmetre-la a referèndum en la propera legislatura 2010-2014, per, des del Govern, organitzar el procés cap a la creació de l’Estat Català en el si de la Unió Europea.

 

 2) Impedirem que sumi i es formi un tercer tripartit a Catalunya, i no donarem suport a un Govern on hi participin partits d’obediència espanyola.

 

He posat l’escó de diputat a disposició d’ERC i, des d’aquest moment, dedicaré totes les meves energies perquè aquests compromisos, essencials per al futur immediat de la nostra nació, puguin entrar com una gran onada i inundar el proper Parlament de Catalunya de diputats i diputades independentistes.

 

Deixo la militància a ERC sense cap ressentiment, ans al contrari, amb un afecte immens cap a la seva bona gent i amb el convenciment que durant molts anys ha estat el millor instrument per fer avançar el país. Ara però, tinc la convicció que cal posar més llenya al foc de la independència, i crec que la meva militància s’ha d’orientar cap a intentar construir una gran moviment independentista de base, creïble i sense ambigüitats.  

 

Visca Catalunya Lliure!

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *