unamilidiferent

Matinar més del compte és sinònim de brigada de guàrdia i, aparentment, també ho és de treballar més de l’acostumat, privats de les habituals estones lliures. Però algunes vegades les coses desproveïdes d’excessiu sentit es tornen agradables fins al punt de gaudir-les. Deixant el que hauria de ser la darrera guàrdia per a la novena brigada, en una complaent jornada amb poques obligacions per preocupar-se.

En primer lloc, dediquem una mirada d’agraïment al cel per oferir-nos uns núvols espessos, densos i carregats d’infinita pluja, deixada caure al llarg de tot el dia sense cap descans. En segon lloc, un somriure de dissimulada malícia als militars als quals avui tot els ha sortit malament pel seu principal enemic a Galícia: la pluja. I en tercer lloc, un gest més que merescut als amics -més que companys- de brigada. Han estat més que generós repartint el menjar amb la resta de la novena, des de l’esmorzar fins al sopar. Tot i que la resta de brigades ho observaven amb poc entusiasme, és d’una lògica aclaparadora per compartir tant amb qui distribueix. I, en definitiva, és habitual en totes les guàrdies.

A cinc banderes de la jura -que poquet ens queda- avui és el dia escollit per començar les principals preparacions: muntar les grades i començar amb els assajos generals.

Després de l’esmorzar, la pluja ens impedeix amb insistència començar el trencaclosques de les grades per al públic que vindrà, i la falta de feina és aprofitada per tornar-nos a tallar els cabells, més per avorriment que per necessitat. Després del dinar, l’assaig de jura iniciat a cel obert acaba a cobert per raons evidents. A continuació, un altre bon ruixat insistint, ens porta a la neteja de les aules, arrasades per una trentena de joves armats d’escombres, recollidors i vells draps, per, en un tancar i obrir d’ulls deixar-les en evidents millors condicions al seu passat més recent. En sortir de nou, gaudeixo davant l’arribada a port d’una fragata, d’impressionant estampa i espectacular envergadura; a cada visió d’elles em pregunto com deuen ser per dins o viatjar en les seves entranyes. Desitjant una vegada més formar part de la seva dotació, les segueixo mirant amb desig i curiositat davant un futur tan incert. Podria acabar en una d’elles o no tornar-les a veure en tota la mili.

L’humit clima gallec, ple de núvols de dilluns a diumenge, sense cap festivitat que serveixi, crea una sensació, agreujada pel vent, d’inferior temperatura a la mostrada pel termòmetre de mercuri. Però al sergent primer de la novena insisteix en el fet que el fred de veritat encara no ha arribat, que el que tenim ara és similar a un fresc dia d’estiu i poc més. No sabem què pensar, per si de cas li seguim el lloc, després de tot no aparenta malícia i per una vegada que es relaxa i diu alguna cosa sense cridar… Només el considerem una mica, bé, una mica bastant presumit. És el que més puja la barbeta i revisa constantment les seves vestimentes, de cap a peus, oferint sempre una imatge impol·luta. Sense deixar de recordar-nos que, si fos per ell, estaria destinat a la seva Andalusia natal. El militar de més alta graduació a la novena és l’alferes de vaixell i comandant de brigada. Un home de veu pausada i acomodats moviments que majoritàriament veu la seva vida en passat, principal motiu per ascendir-lo a oficial poc abans de la seva propera retirada. Per sota d’ell, tenim a un subtinent, el sergent primer i al final un caporal primer, tan aparentment poca cosa que pocs s’atreveixen a descriure’l, i jo no seré l’excepció. Després de vint dies de crits haurem de tenir cura de no encarinyar-nos amb tots ells.

Acceptada la realitat de què no tenim res més a fer ara, ens deixen lliures una estona. Però no a tots, perquè els de la cuina i línia tenen feina amb el sopar. I encara se m’il·lumina la cara cada cop que recordo les llenties de la primera guàrdia. No les oblidaré mai.

En tancar el “Bar de Paco” -quin nom més original- ens envien a netejar-lo. La seva mida no és reduïda, ni de bon tros, i és que al bar de la caserna podem trobar zones per a totes les categories militars, encara que, a menor graduació, major presencia. I que malament que porto les categories militars, crec que mai les aprendré. Però ara l’important és que, al voltant de mitjanit, finalitzem la rentada de cara de l’establiment, quedant disposat per iniciar de nou la seva obertura en una altra de tantes jornades. I com que no estic a la llista dels reclutes de la novena amb guàrdia nocturna, s’ha acabat per avui. Demà saltem a desembre.

La cançó del dia: It’s Raining Again > Supertramp

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.