unamilidiferent

Realment no deixo els badalls fins que veig les capçaleres dels diaris, on la majoria reflecteixen uns somrients Carlos Sainz i Luis Moya, braços alçats sobre el seu Toyota Celica, celebrant el seu segon Campionat Mundial de Ral·lis. Això sens dubte serà un moment inoblidable tant per a ells com per al seu entorn més proper, han de ser tan feliços… , quin goix. Estic eufòric pel seu títol, tinc ganes de saltar i cridar d’alegria, dono una ullada al meu entorn més proper per compartir la meva felicitat, però no trobo còmplices, frustrant el meu desig d’exterioritzar la passió que sento pel meravellós món de l’automòbil i el que sento per ell.

És increïble com una simple “roda” és capaç de fer-me sentir tanta felicitat. Gran part de les meves passions més viscerals tenen forma circular. Les bicicletes em fascinen. Tu, la bici, l’aire a la cara i el silenci de les pedalades. De carretera, de passeig i la més recent, de muntanya. Aquesta darrera és increïble, enorme plaer seguir pedalant en condicions òptimes, quan el camí es complica i la tècnica i les pedres juguen amb l’equilibri. Les motos, fins i tot sense haver-ne tingut encara cap, és amor a primera vista. Sé que en tindré una i m’encantarà conduir-la. Llibertat en la seva màxima expressió, ha d’engendrar tal plaer que dubto que existeixin paraules per descriure una sensació semblant. Somnio diàriament amb l’esperat moment de tenir-ne una. Només la mili m’hi separa d’ella, i arribarà, no tinc cap mena de dubte, quan torni a ser civil. Finalment, els cotxes, de limitats moviments per les carreteres actuals, sempre amuntegats, cobren la seva màxima expressió a la competició, on veure’ls al límit multiplica per infinit el meu fervor. Frenar al límit, traçar una corba delicadament i instantàniament accelerar a fons amb el motor udolant de plaer. Només de pensar-hi em bull la sang. Però somio a conduir per una solitària carretera de muntanya, simplement per conduir, senzillament per ser feliç, sense presses, sense destí, de dia o de nit, a l’estiu o l’hivern.

A la mili, quasi amb total seguretat no podré gaudir de curses en directe o televisió. I, mira per on, avui serà un d’aquells dies per oblidar, per una raó completament oposada al benestar: disparar. Anem al camp de tir amb l’objectiu de seguir-nos fent uns homes. Per fi podrem disparar, triar un màrtir, prémer el gallet i decidir el seu moment com si fóssim un Déu suprem, satisfent la covardia de repugnant sentit. Quin horror, un cop més, sense oblidar que sempre hi ha la baioneta en cas que la víctima s’oposi al seu destí. L’acció, encara camuflada en un camp de tir, amb una diana com a objectiu, mai ocultarà completament la seva terrible intenció. Deu bales per cadascú, protegits per ulleres i cascos. Amb els trets no acaba tot, ara reclamen cinc voluntaris per llançar bombes de mà; el grup del qual en sóc part, en sentir la demanda, decideix ascendir el turó més allunyat del lloc de llançament. Però sempre hi ha algú disposat a provar. Un d’ells no les té totes amb ell i rellisca en efectuar el llançament, deixant caure la granada, més que tirar-la, a pocs metres d’on es troba ell, els militars i la resta dels voluntaris. Un gruixut mur de pedra i ciment els cobreix, però així i tot  han de llençar-se a terra per la proximitat de l’explosió. Seguim la tensió des de la suposada tranquil·litat d’estar lluny de la detonació. L’espant acaba en tensos somriures de compromís. Res no ha passat, però una vegada més, jugar amb foc és sempre la pitjor de les opcions. Encara al camp de tir, el clima, com de costum i d’acord amb aquest aprenentatge tan trist, ha estat completament gris, obligant-nos a posar a aixopluc mentre que la fam exigeix ser atesa. I obté com a resposta el millor entrepà de pop que cap dels presents havia gaudit en els divuit anys de vida, improvisada delícia i  meravellós plaer magnificat per la seva simplicitat i la seva inesperada sorpresa: BRUTAL!

La cançó del dia: Champion of the World > Coldplay

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.