unamilidiferent

El pitjor de tenir fam és definitivament no poder menjar quan ho tens al davant sabent que és per a tu… ja olorava el croissant, la taronja i companyia, quan un caporal m’ha informat que m’havia de vestir de bonic per anar a l’Hospital Militar. A més a més, no trobo les meves botes i Vicente segueix sense aparèixer. Novament el dilluns s’inicia girant-me l’esquena i quan respiro profundament carregant-me de paciència, apareix Vicente entrant somrient com sempre. Explica que van estar tot el diumenge dormint i fent el vago, sense sortir de A Corunya fins aquest matí ben aviat, els han portat en cotxe fins a la mateixa porta de la Caserna. No m’hauria de preocupar tant dels altres i invertir aquest temps en coses realment útils. I les botes les tenia Marco. Dissabte, amb les preses per marxar a casa (viu a Ferrol), les va ficar sense adonar-se a la seva taquilla. I jo desconfiant dels companys: no ho tornaré a fer. Haver d’anar a l’Hospital Militar tampoc és mala notícia, tot i no poder esmorzar, m’estalviarà un matí donant voltes al pati i els meus peus ho agrairan.

Així, amb el dilluns totalment transformat en un excel·lent començament de setmana, ens vestim de bonic onze reclutes de la mateixa brigada i sense saber exactament perquè, pugem  al bus militar. Al meu costat hi ha el val·lisoletà Federico, més conegut com el dibuixant de la novena. Hem fet amistat amb aquest company de nerviosa personalitat, boca petita, enormes ulls i ros, espès i arrissat. El seu semblant atemorit i un cos força prim es transforma quan es deixa portar per la seva passió. La seva cara desprèn un entusiasme desmesurat i el seu petit cos fins i tot sembla créixer. Els seus dits es mouen a una increïble velocitat mentre van creant del no-res com si portes una petita i lleugera barita màgica. Dibuixos, esbossos o qualsevol superfície a on aproxima la seva mà dreta: tot cobra vida i s’omple de color quan ho toca amb un llapis.

Però hi ha una cosa en la qual mai ens posarem d’acord. I és quan parlem de les preferències sobre el destí a la mili. Jo somio a embarcar-me, ell intenta evitar-ho com sigui. Va al·legar  no saber nedar i, com a tants d’altres, la resposta va ser un curset accelerat de natació, patrocinat per l’Armada. També està dibuixant els retrats de tots els militars que li demanen, I la llista d’espera segueix creixent davant la seva talentosa virtut. Però es manté pessimista.

Després d’una mitja hora de trajecte, arribem a l’Hospital Militar, edifici tancat, vigilat, de grans dimensions i de nova construcció. Les proves es basen a comprovar vista i oïda, a continuació, parlem amb un psicòleg a qui aclivellem a preguntes. Ell, mostrant-se comprensiu, ens explica que tot és per a poder accedir al curset de caporal sondarista, cosa força probable després d’haver superat les proves sense problemes. I penso en les meves ulleres de recanvi. Així que, després de tant de secret, podríem dir que ja tinc destí. Suposant que sigui aquest, estaríem al CIM fins al 20 de desembre, i després ens donarien permís per Nadal. Si faig el curset serà per embarcar, doncs no tindria sentit quedar-se a terra després de fer quelcom específic per a vaixells. El pessimisme augmenta en Federico, està fet pols.

Com a zombis, busquem el bar desesperadament per esmorzar. Deambulant pels passadissos trobem un grup de noies joves que somrients ens diuen: “seguiu-nos.”  I, com a ramat darrere pastor, les seguim sense recordar que buscàvem. Compartim amb elles taula, esmorzar, paraules, mirades, somriures i ens oblidem de tot en el millor moment d’ençà que vam arribar a la mili. Ens expliquen que estudien infermeria, que combinen classes amb pràctiques en aquest Hospital. Són simpàtiques intel·ligents, agradables, guapes… fins i tot Federico deixa a un costat el seu quasi segur futur embarcat i està feliç. Però, en un -poc- inesperat gir de guió, apareix un militar reclamant-nos per a tornar a la realitat.

Tres d’elles ens pregunten: “¿Ens tornarem a veure?” i amb cara de molta pena dic: “malauradament crec que serà molt difícil i no per falta de ganes”. Elles, somrient: “No diguis això Jordi, ja veuràs com no serà tan difícil i quan menys t’ho esperis, ens tornarem a veure”. I mentre ens arrenquen d’aquell paradís, a punt de sortir crido: “El que serà difícil és oblidar-vos”. En silenci, amb la mirada perduda i somrients, tornem al CIM. De la resta del dia, res destacable després d’elles. I jo que deia que els dilluns no m’agradaven…

La cançó del dia: Paradise > Coldplay

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.