unamilidiferent

L’avorriment i la monotonia sucumbeixen amb repetitiu rigor. Veure’ns desfilar dignament com un grup, és l’única aspiració d’instructors i militars, sense preocupar-se en el més mínim argument que els allunyi del seu homogeni objectiu. Quatre hores seguides i anirà en augment, només faltaria. La cinquena ens l’han reservada novament per a El Cano, oferint-nos per segona vegada la possibilitat d’entrar a formar part de la seva dotació. Però la gran desconfiança inspirada, converteixen en un nou fracàs la recerca de voluntaris. Tot i això, no deixa de sorprendre’m el reduït grup disposat a embarcar-nos, fins i tot ens arriben a mirar estranyament davant la més petita intenció d’explicar-los el perquè. El cert és que l’enteniment és recíproc. Reconec la contundència del seu principal argument: “Tot el dia fregant i marejats, no gràcies”. Però això no fa més que reafirmar la meva sòlida decisió d’embarcar-me: “Fregar marejat si, però viatjant pel món”.

En una jornada difícil de mastegar s’endevina un somriure contagiós. Un motiu d’excepcional alegria capaç de fer-nos veure un raig de sol. Encara que per a ell, el sol brilla per complert. Michel ho ha aconseguit i, tot i ser feliç per reduir el seu servei militar a tan sols deu esmorzars, està trist per deixar-nos, quedant palesa l’autèntica i sincera amistat mostrada en tan curt espai de temps. Amics així s’han de cuidar. Tornarà a ser civil, tornarà a dormir al seu llit, a menjar el seu menjar a la seva taula, a tenir un lavabo, a estar amb els seus i a decidir lliurement el seu demà. Ens mira penedit, com si ens estigués fallant, res més lluny de la realitat: “Tu pots marxar, fes-ho!”, li diem, “gaudeix aquests mesos el que nosaltres no podrem”. Ell en un nou intent d’optimisme li comenta a Vicente el seu proper retorn a Madrid, el seu destí, mentre a mi em convida a somiar fent les Amèriques a El Cano.

I de nou tornem a desfilar i com molts d’altres, ho faig només en cos, a causa de la complexitat de mantenir el pensament allunyat de tan avorrida missió. Avui, el culpable d’aquest fet, de reüll el veig somrient encara al meu costat. L’imagino demà, quan vestit de civil camí de l’estació, torni a ser ell, sense “faena”, sense fusell i sense número.

Han sortit volant, no ho he pogut evitar. Massa coses instantàniament consecutives per a un cap com el meu que, a més a més no era on havia de ser. El resultat a la distracció ha estat la trencadissa de les ulleres, unes no massa agraciades, ho reconec, però especialment còmodes. Un vidre esquerdat i l’altre esmicolat, una patilla retorçada i l’altra ves a saber. Passarem una temporada sense compartir el mateix punt de vista. Ara ho faré amb les de reserva, pensades per si arribava aquest desgraciat moment. Són incòmodes, encara menys agraciades i si no fos pel seu preu, no estarien amb mi, però garanteixen una visió competent. Ha estat realment còmic i encara ressonen les riallades, militars inclosos. Digne de veure: fusell, baioneta, boina, moviments assajats i la posició errònia de braços i cap. Les meves humils i saturades neurones han col·lapsat. I les ulleres s’han allunyat en una lenta, llarga i perfecta paràbola estrepitosament finalitzada en el dur asfalt. Els meus ulls despullats i resignats, juntament als de la resta de la novena -militars inclosos- les han seguit absorts. El cop a estat mortal de necessitat. Reconec que sentir riure tan càlidament a tots ells junts ha estat magnífic, un moment especial que crec que recordaré per sempre més. Avui per primera vegada hem vist la part humana dels militars gràcies al meu incident. La paràbola de les ulleres pels aires anava canviant les seves fins ara, impertorbables cares de mala llet constant i crits sense sentit, per imatge que desconeixíem. S’han relaxat, han rigut y hem compartit uns instants en que finalment ens han demostrat que segueixen sent humans, per molt que ho intentin dissimular. I en mig d’un moment tan únic i especial, les armes han deixat pas per uns segons a la felicitat i les felicitacions a Michel, el protagonista indiscutible d’aquest dia ple de color, en un lloc tan gris. Fins i tot els militars li han felicitat. Trist per les ulleres trencades, però molt content per la llibertat de Michel.

 

La cançó del dia: Cuando un amigo se va > Elements

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.