unamilidiferent

A partir d’avui sempre saludarem la bandera amb les armes “posades”, per si ens ataquen molt aviat, dedueixo. Suposa menys temps per esmorzar, a causa de passar en filera d’un a través del magatzem on les tenen, però l’espera per la canonada, encara que llarga, és més agradable que estar al ras abandonats al fred, la humitat i sovint la pluja.

Les possibilitats de trobar sinònims a la paraula desfilar es multipliquen de manera sorprenent amb el pas de les hores: avorrit, feixuc, amarg, antipàtic, carregós, desagradable, enutjós, incòmode, ingrat, molest, monòton, pesat, trist… Expressions que també podrien definir perfectament les classes teòriques, avui dedicades a les granades, o bombes de mà, i de nou les categories militars. I ric per no plorar: Pel que fa al primer tema, millor no donar-li moltes voltes o ens esclatarà a les mans. I sobre el segon, crec que tots esperàvem més simplicitat, però una vegada més, la complexitat militar evita el pla, ens desborda per complet amb moltes variants segons parlem de terra, de mar o aire, a més de no correspondre sempre la categoria, segons el cos. Encara que -tot s’ha de dir- només donant una ullada a l’alumnat, es fa palesa una manca d’interès total. D’aquí l’emprenyada del suposat mestre. Pobre home, gairebé ens arriba a fer pena. “Puf!, yo esto de las categorías militares creo que no lo aprenderé nunca”, li dic a Vicente. “Bueno, me parece que eso dependerá más de lo que ellos quieran. Y si toca aprenderlas, las aprenderemos”, em contesta resignat.

A una hora del dinar tenim gimnàstica. Córrer una estona, després alguns exercicis i finalment estirament. Alguns companys pateixen molèsties en caminar i els fan córrer. A mi m’agrada córrer, fer “footing” o “running” o com li vulguin anomenar, però les sabatilles que ens han donat són qualsevol cosa, menys ergonòmiques. El resultat és cada cop més visites a la infermeria del CIM: ferides, nafres i altres problemes als peus, causats pel calçat militar.

Li comento a en Michel: “Tengo los pies hechos polvo, ayer con el Sevilla nos venimos arriba corriendo, sin pensar que llevábamos esto en los pies. Cuando nos dimos cuenta estábamos muy lejos del CIM y la lluvia apretó. La vuelta fue larga y los pies nos quedaron de pena”. El Sevilla que era al costat ho corrobora: “Si, si, toda la razón catalán!”. I Michel, tot i que seriós, deixa anar un esbós de somriure i diu: “Quien os mandará ir a correr con la que estaba cayendo”

Dutxa, dinar i ens envien a l’aula quatre. “A ver con que nos sorprenden medio dormidos como estamos. ¿Os imagináis que uno se duerme?”, dic entre nosaltres al moment de seure dins l’aula. “No quiero ni pensar en las consecuencias de descubrir a alguien cabeceando”, diu Federico. “Sería, como dicen aquí, todo un puntazo”, respon el Sevilla. “¿Qué vamos a ver cabo?”, pregunta Vicente, “¡Calla y escucha!”. És curiós com fa uns dies aquesta resposta ens molestava molt. En canvi, ara ens rellisca completament: “Seremos por fin impermeables a sus necias palabras?”, pregunta Federico. “¡Parece que sí!” li contesto. “Esto también lo apuntarás en el diario” diu Michel girant-se cap a mi. “Si te parece bien, ¡sí!”. “Pues bien, me parece muy bien”, confirmant amb el cap i tancant un ull per un instant.

Tornant al vídeo, que és per això que ens han portat, en general no desperta massa interès i dissimuladament un grup es dedica a cercar el primer a marcar-se un cop de cap, molt disputat entre dos o tres aspirants, entre els quals hi ha el corporal simpàtic competint amb manifest entusiasme i resistint estoicament la pressió del seu càrrec: “¡como sea el él primero, como nos vamos a reír!”, em murmura Vicente sense treure-li l’ull de sobre.

Lluny d’una competició tan animada, les imatges dilaten les meves pupil·les extraordinàriament. No és per menys, perquè el Juan Sebastián El Cano -el vaixell escola de l’Armada Espanyola- és un veler realment preciós, i veure’l de viatge per Río de Janeiro, Santo Domingo o Mèxic resulta sincerament molt motivador. Però el millor arriba quan demanen voluntaris per passar la resta de la mili embarcats en ell i  viatjant per Amèrica. En un altre moment m’hauria sentit avergonyit, però no ara, quan la meva mà ja assenyalava el sostre fins i tot abans de finalitzar la demanada de voluntaris. Veig poques més aixecades, ho considero positiu, si som pocs, anirem tots. “Joder Jordi, ¡te apuntas a todo!”, diu Federico mirant la meva ma aixecada. “¡Solo si es para embarcarme!” li assenyalo confirmant amb el cap. “Pues yo ni en pintura quiero embarcarme!, haré lo que sea por no ir a barco” respon convençut. “Pues mira por donde, al final creo que el día se ha arreglado con algo para soñar, aunque contra gustos…” els comento tot sortint a desfilar de nou.

La cançó del dia: Rio por no llorar > Delafé y las Flores Azules

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.