unamilidiferent

Iniciem la setmana, vestits de blanc i, encara que ignorem el perquè, comencem a acostumar-nos a tenir la ingenuïtat com a companya. Formem davant del CIM a mitja hora de la bandera, l’única obligació ara mateix és patir un fred particularment sever acompanyat de les blanques vestimentes d’estiu. Naturalment ningú dubta de quin dia és avui. La visita a la sastreria ens revela la raó, a on mesurar, marcar, tallar i cosir tenen la culpa de tot. Abans de tornar a la “faena” blava, ens obliguen a dutxar-nos de nou, només hora i mitja després de la darrera vegada, ignorem novament el perquè. Un altre cop a l’aigua, ells manen.

La rutina diària es recupera, primer desfilar i després classes teòriques per aprendre com funcionen les armes. Saber com funcionen les armes. Estris que serveixen per intimidar, amenaçar, ferir i matar. Aquells inventats per l’ésser humà quan recursos com empatia, comprensió, paraula, intel·ligència o saber estar desapareixen.

Ens fan canviar de roba novament per anar a fer esport i després de mitja hora corrent -podria ser més, però també menys- fem alguns estiraments i novament cap a les dutxes, ara sí, amb total la raó i òbviament sense cap impediment.

Un gran forat ocupa l’estómac quan arriba l’aliment just al millor moment per a la pluja. Després del descans, poques vegades havíem anat a desfilar tan feliços, ja que la pluja segueix gaudint i ocupant l’exterior. Difícilment podrem donar voltes al so del tambor. Així que, mentre ells pensen que hem de fer, nosaltres passem l’estona parlant, xerrant i desitjant, com acostuma a ser habitual, però contents gràcies a la nostra capritxosa i liquida companya.

Una hora més tard, les lleis militars ens ajuden a mantenir-nos sota coberta, però no concentrats, atents o desperts. Uns espectaculars badalls fins i tot amb llàgrimes incloses, estan a punt de dislocar la mandíbula a més d’un, de dos, de tres…

És hora de sopar, i el cinema liquida un altre dia sense història, i ni tan sols la pel·lícula “Mistery” és capaç d’omplir un dilluns tan gris. Però és que així és la mili i així és com passen els dies aquí. Avui, però, ha estat una mica més esgotador a causa dels cinc canvis de roba i les consegüents dutxes, amb més o menys raó, però tampoc ho discutirem ara. Mentalment repasso el dia i trasllado el succeït al diari en forma de paraules. “¿Ja estás escribiendo otra vez?”. És Michel, pocs dies abans de marxar cap a casa per la miopia. Recordo perfectament les seves paraules al pujar al tren a Saragossa, quan va entrar en el departament i amb aquest accent tan “maño” va fer aquell monòleg ple de matisos. Va resultar-me simpàtic des d’aquell mateix moment i potser per això estem fins i tot al mateix ranxo. El trobaré a faltar quan torni a la civilització un dia d’aquests. Però seré feliç quan marxi d’aquí i torni una altra vegada a ser civil.

De vegades em pregunto el perquè d’aquest diari. La mili manca de qualsevol mena d’interès i la seva monotonia és realment desesperat, exasperant, irritant… Potser és el desig de poder recordar en el futur llargs viatges plens de curioses històries que m’anima a insistir en la matèria. Potser és que sóc un somiador. Només el temps ho dirà, però de moment mantindré l’esperança al meu costat, ben a prop. Segurament més per optimisme que per realisme, però es quedarà amb mi!

 

La cançó del dia: I don’t like mondays > The Boomtown Rats

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.