unamilidiferent

Quinze minuts passades les set del matí, ens aixequem. Bon dia, surto del llit central d’una llitera triple. Lavabo, vestir-se o fer el llit amb calma, pausa i silenci, sobretot silenci.  És diumenge, hi ha menys gent i no tenim absolutament res que a fer, motiu subratllat i en negreta pel suau ritme al qual ens sotmetem.

Després d’un breu debat amb els companys de brigada, decidim jugar a l’esport nacional – en aquest país – per excel·lència. Així, canviada la “faena” per la roba esportiva, deixem enrere els vestidors sabent que només una pilota ens separa del nostre objectiu. Hem de trobar algú amb suficient autoritat com per concedir-nos el circular desig. I l’obtenim instantàniament sense pràcticament esforç: el futbol és així.

En el mateix terreny de joc queden definides les alienacions finals, i els porters, com tantes vegades en aquesta situació, es decideixen per sorteig amb l’esfèric ja ubicat al centre del terreny de joc. El partit, a punt de començar entre els “samarreta blanca” i els “jersei blau”, serà sense àrbitre, és a dir: sense cap tipus d’autoritat superior imposant-nos el seu criteri… quin profund plaer. Un parell d’hores més tard, potser ha estat en partit més, com aquells de l’escola, on jugàvem fins a cansar-nos. El resultat ja oblidat, és anecdòtic. La pilota recupera la seva tranquil·litat, la roba suada cap a una bossa i la resta a les dutxes.

Emocionats davant la possibilitat de trobar un saborós menú per la festivitat setmanal, el rebem sense merèixer cap més menció. Aquest és seguit per una sobretaula, ostentació entre setmana, que apareix avui amb aquest relaxament insospitat. Sense sofà, televisió i en un lloc molt llunyà a aquell anomenat casa. Trobem a faltar el poder conferit pel comandament a distància, especialment als darrers dies de civils, en què érem els reis de la casa. Cerquem alternatives que ens distancien de la nostàlgia, confiem en la velocitat del rellotge per intentar emmagatzemar aquestes darreres hores del primer diumenge i -com no- plujós dia de mili a Galícia.

Decideixo anar a trucar per telèfon, me’n vaig a les cabines telefòniques, a on un nombre i unes quantes monedes seran l’únic enllaç en viu i en directe amb la meva família i la meva vida anterior. Més o menys és la mateixa hora que fa una setmana sortíem de casa. La conversa l’inicio, respirant profundament i dient que, evidentment, estic molt bé. Per no haver de parlar massa, segueixo amb la demanda d’informació, si parlen ells no hauré de parlar jo. Aquí la televisió i la radio són records del passat. Pràcticament ignorem fins i tot el dia en què vivim i només coneixem les notícies si baixem a la cantina per veure les portades dels diaris -la majoria esportius- o si pugem al “Bar de Paco” coincidint amb la ràdio o la televisió a ple rendiment si hi ha partit o notícies d’esports. Perdó, he dit “esport?” quan en realitat volia dir: “futbol!”. Quan entres aquí, la vida a l’exterior sembla aturar-se. Podria succeir una catàstrofe aquí al costat sense assabentar-nos. Vivim una situació d’aïllament molt inquietant si la medites pacientment. Durant la conversa mantinc un to tranquil, relaxat i crec que fins i tot creïble quan, al llarg de tota la conversa, sempre responc: “bé!” a la pregunta que repeteixen una i una altra vegada: “Com estàs?”. Arribat el moment ens acomiadem i penjo el telèfon. Respiro profundament i em dic: “Oblida’ls!, no pensis en la teva vida anterior i centrat en ara i aquí”. Finalment deixo enrere la cabina de telèfon amb direcció al CIM, en la foscor d’aquest fred i plujos diumenge gallec. Si vols que surti el sol, primer s’haurà de fer de nit.

La cançó del dia: S’haurà de fer de nit > Mishima

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.