unamilidiferent

Avui és el primer dissabte de Mili. No tenim desfilades i podrem parlar, llegir, escriure i el més celebrat: tornar a sortir al món civil després d’una setmana tancats. Ara bé: sempre vestits de “bonito”. Fins a la jura de bandera estem obligats a anar pel carrer, entre civils, vestits de militars i – com a la ventafocs – sempre tornant a una hora concreta, en el nostre cas abans de les 8 del matí de dilluns vinent. Dijous es va iniciar la venda de bitllets d’autobús per anar a La Corunya, Pontedeume, Pontevedra, Santiago de Compostel·la o Vigo. La majoria es decideix per anar a La Corunya i Pontedeume. La qüestió és sortir d’aquí, però sense marxar gaire lluny i sempre disfressats de “bonito”. Alguns de nosaltres decidim inclinar-nos per tastar el CIM durant el cap de setmana, en contrast amb l’estressant ritme de dilluns a divendres, seran dues llargues, plàcides i tranquil·les jornades, quan el CIM pràcticament no té obligacions, civils treballat o militars. Ara és quan s’està millor, sols, sense horaris i sense ningú provocant estrès. L’única cosa dolenta és tenir moltes més possibilitats de ser quarteller, durant el dia o la nit. I per no sortir m’ha tocat, era gairebé impossible d’esquivar-ho i, juntament amb 3 companys més, estarem tot el dia al sollado: “Que bé!” penso, perquè serà durant el dia i a la nit podré dormir sense guàrdies. Estarem aquí dins des de les set a les vint-i-tres hores, principalment “vigilant”, netejant i controlant el trànsit humà al sollado de la novena brigada. En definitiva, sense fer res d’important, però sense la llibertat pe poder fer qualsevol cosa lluny d’aquí.

Amb la tranquil·litat i l’obligació d’estar aquí durant tot el dia, em dedico  a revisar i apuntar amb més pausa al diari, detalls de la primera setmana. De fet, he decidit quedar-me per poder escriure amb més tranquil·litat, temps i reflexió. Potser al final, encara m’agradarà això d’escriure.

A la novena brigada, hi ha joves de Bilbao, Castelló, Ferrol, A Corunya, Madrid, Màlaga, Marbella, Sevilla, Vigo o Saragossa. D’on menys, de Catalunya, només som dos, un de Lleida i jo Blanes, bé, al menys es on vivia des de fa molt poquet. Ens comenten que normalment, els catalans els acostumen a enviar a Cartagena i San Fernando (Cadis), i encara que sé que som molts més entre els 1000 reclutes que van arribar fa una setmana, en general predominen andalusos, aragonesos, gallecs i madrilenys.

L’ambient dins de la novena brigada és molt bo, i hi ha força germanor, però al ser tants i de llocs tan llunyans, la tendència és crear grups, sense que en cap moment es menyspreï a ningú. Destacaria els andalusos. Són una pinya que, amb el seu caràcter obert dibuixen irremeiablement un somriure en el seu camí, fins i tot quan el camí és desconcertant, fosc i complicat. Ells sempre tenen un punt de vista positiu capaç de trobar un somriure on pensaves que mai existiria: Que gran què és Andalusia!

Els gallecs gaudeixen de l’habilitat i mestratge imprescindible per ser uns genials “relacions públiques”. Juguen a casa i això produeix enveja -no sempre sana- per poder passar el cap de setmana a casa seva. Finalment queden els aragonesos, formant un gran trio al costat de madrilenys i catalans, contradient tòpics. Com a cada país, imagino.

Tant lloc d’origen com nivell cultural i/o econòmic no constitueixen cap obstacle per -fins ara- puguem estar orgullosos del bon ambient cultivat, quedant com a única dificultat memoritzar vuitanta-set noms en un temps relativament tan curt. Recorrent a quelcom -aparentment- tan típic a la mili, com anomenar a cadascun pel seu lloc d’origen, sent així més fàcil d’encertar: Bilbo, Cadis, Català o Madriles.

La cançó del dia: Gymnopédie No. 1 > Erik Satie, Reinbert de Leeuw

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.