921110 – Vull ser lliure
“¡Venga señores, todos fuera de la cama, arriba, RÁPIDO A LAS DUCHAS!”… Són de nou els caporals donant-nos el bon dia, a la seva manera i a les 5 del matí. Una dutxa ràpida, roba, fer el llit, recollir tot i cap al menjador. No sabem el que passa, la resta de la caserna segueix dormint mentre nosaltres deambulem per ella, camí del menjador, on ens ho expliquen: avui som la brigada de guàrdia i ens ocupem d’escombrar, fregar, servir, vigilar per dins i per fora el CIM (Caserna d’Instrucció de Marineria) Ferrol.
Dividits en petits grups de 5 reclutes, ens envien a netejar el pati interior, on carregats d’escombres, escombrarem sense passar fred i fins i tot amb música de fons, procedent de la cantina. Després d’una bona estona, comencem a intercanviar somriures envoltants per les primeres notes d’una cançó que irònicament, descriu perfectament la nostra situació.
Als somriures, els segueixen els nostres tímids, però rítmics moviments ballant amb les escombres. Poc després les primeres paraules entre companys de brigada: “com et dius, d’on ets?” i parlem sobre la primera nit com amics de tota la vida: “Crues que els caporals eren així abans d’arribar aquí?” pregunta Federico, just quan noves ordres ens porten davant una impressionant muntanya de porqueria i un camió buit. Ara sota la pluja, amb un fred intens i sense música ambiental. Estem envoltats d’histèriques gavines barallant-se per un tros de brossa i per rates, moltes rates.
Amb el camió ple arriba l’hora del dinar i hem de mantenir les taules plenes de pa i aigua per a la resta de les brigades. “Jefe, me trae una jarra de agua, por favor”. Volto sobre mi mateix i veig a Jesús, amb un ampli somriure al veure’m entre les taules. M’acosto i li pregunto com va: “Fatal macho, ¡dónde nos hemos metido, Jordi!”. Em pregunta què faig repartint aigua i li explico que la novena brigada està de guardià. “¡Venga, cuídate!”, i segueixo amb el que estava fent.
El dinar acaba amb la neteja general del menjador i, tancat el tema, sortim al pati exterior. Novament escombres en mà, observem com totes les brigades menys la nostra s’inicien en l’art de la instrucció militar. Mentre els caporals criden desmesuradament com posseïts – Federico i jo ens mirem i somriem – tots seguim sense entendre per què criden amb més força quan s’acosten a l’orella d’un recluta. En fi, seran coses de la mili.
Demà una altra brigada estarà de guàrdia i la novena s’estrenarà desfilant per primera vegada a la passarel·la militar. “¡Te has quedado embobado mirándolos!”, em diu Vicente. “Tienes razón. Nunca los había visto tan de cerca. De hecho, nunca los había visto. Solo en las películas”, li contesto. Reconec que em criden poderosament l’atenció la dotzena de vaixells militars carregats d’armament que hi ha davant del CIM. Em resulten molt més terrorífics que a les pantalles. Sento calfreds només de pensar que són màquines pensades, dissenyades i construïdes per intimidar, disparar, destruir i matar. Orgullós, un militar que ens observava s’apropa i destaca la fragata Extremadura (F75), “la que estuvo en la Guerra del Golfo (1990 – 1991) cuando Irak invadió Kuwait”, ens comenta. I sense afegir res més, fa mitja volta i marxa caminant a poc a poc. En aquell conflicte 34 estats sota el comandament de les “Nacions Unides” i liderat per l’exèrcit dels EUA, van iniciar l’operació “Tempesta del desert”. Va finalitzar amb la rendició de l’Iraq i va ser la primera guerra emesa en directe per televisió. Van morir més de 20.000 persones i va costar uns 61.100 milions de dòlars. I jo que pensava que parlant s’entenia la gent… “Nacions Unides” per destruir a una altra que envaeix un país ple de petroli…
Acabat el sopar, netegem de nou el menjador, però quan ja donàvem per finalitzada la guàrdia tenim una nova missió a complir: “vosaltres cinc, a la cuina!”. I la cuina és una gegantesca sala on diàriament alimenten a quasi 1.500 boques, entre militars, civils i joves reclutes. Així que mans a l’obra. Recorrem l’enorme estança de punta a punta baietes en mà. Netejant olles, fogons, campanes, portes i demès. Busquem on aclarir els draps bruts i en obrir una enorme olla descobreixo amb orgull que és el lloc ideal perquè està plena d’aigua, i, encara que una mica tèrbola, crec que servirà. Així que deixo la tapa a terra i davant l’aprovació de la resta, tots anem aclarint els draps bruts, en aquell recipient amb un líquid cada cop més fosc i pestilent.
Tres hores més tard, durant la supervisió de la feina realitzada, ens pregunten: “¿Por qué la olla con las lentejas de mañana tiene la tapa en el suelo?”. Se’ns posen els ulls com a plats mentre Vicente, subtilment i aparentment sense immutar-se, agafa la tapa I la posa al seu lloc. Tocades les onze de la nit, els cinc sortim d’aquell lloc corrent cap a les dutxes, entre rialles de complicitat que des d’avui ens uneixen en aquest secret que mai ningú descobrirà.
La cançó del dia: I want to break free > Queen
NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.