921109 – A l’Armada
La sortida del sol ens mostra un paisatge poc familiar. Àngel accepta l’arribada del nou dia, però Jesús i Michel estiren la nit tant com poden. Tenim gana, son i un complet desconcert que ens convida a pensar: “què estem fent aquí!”. Així arribem a Betanzos i baixem del tren. Veient allunyar-se a l’Estrella Galícia amb destí a La Corunya, esperem un tren de rodalies en una andana tristament gris. Ens acull un esgarrifós vent, l’únic amfitrió sota un cel que, de blau, en té ben poc.
El silenci se sent descaradament en el nostre trajecte final, i no fem res més que sospirar cada cop que en aturar-nos, llegim qualsevol cosa menys “Ferrol”. Però quan arriba el moment, el desig de mantenir les portes tancades contradiu l’obligació. És aleshores quan apareixen els primers militars, armats d’un grapat d’acudits dolents. Novament tornem a esperar, ara a dos vells i grisos autocars de l’Armada, que ens portaran a la base naval de l’Armada a Ferrol.
Creuem el Ferrol sense fer-hi gaire cas, i només el famós cavall del Caudillo -amb l’anomenat personatge al damunt- atrau la nostra atenció, més per incredulitat que per complaença. Veure’l encara en peus i a les portes de l’exèrcit sembla més una broma de mal gust que una coincidència del destí.
I, finalment, ens endinsem a la Base Militar a les dues tocades. La barrera de l’entrada puja al nostre pas i, quan som just a sota seu, ens arrenca en un instant del món civil al qual orgullosament pertanyíem.
Seguim avançant fins a aturar-nos davant d’un port farcit de vaixells carregats d’armament i un gran edifici de sostres alts i allargades finestres. Tot absolutament tot, és de color gris. Sembla que hem arribat al que serà el nostre “hotel” fins al 5 de desembre, dia del jurament a la bandera. Ens porten dins d’una gran sala per, finalment, saciar els nostres pobres estómacs. A l’hora del cafè ens porten a la perruqueria, on la típica pregunta de: “El Senyor dirà”, se substitueix per un amenaçador “d’on ets?”. Sense mirar-nos al mirall ens porten de compres amb la visa de l’exèrcit, però sense la possibilitat d’escollir i, poc després, ens distribueixen a les mil fotocòpies mal fetes en deu brigades.
Substitueixen noms per nombres amb convincents paraules: “A partir d’ara només sou això: un número”. Hola, el meu nom és 6129, sisè ranxo, número 12, novena Brigada. Després de divuit anys i dos mesos conreant la meva personalitat amb molta cura i la inestimable ajuda de familiars, amics, mestres i tants d’altres, ara, d’una bufada, ens quedem en quatre xifres, i sense ni tan sols preguntar.
Encara amb el sopar a la boca ens porten a les habitacions o sollados, com els anomenen aquí. Seguidament, els caporals de la nostra brigada ens volen dedicar unes paraules de benvinguda, “veus que bé -pensem- que educats que són”. Han pujat a sobre de les taquilles i s’han assegut entre les bigues i travessers del sostre i ens escupen un menyspreable i arrogant monòleg. Miro l’atemorit ramat d’ovelles en què ens han convertit, perquè més perduts, espantats i tremolosos no podem estar. On ens han ficat, semblem pensar tots. I sense descans ara ens ordenen, novament a crits, que ens fiquem cadascú al seu llit. Totalment desorientats, comencem a córrer a buscar-lo encara sense saber molt bé on és. Només el nombre que ara diuen que som ho confirma, així que cadascú cerca la petita placa metàl·lica que ho indica. El sollado de la novena brigada em recorda a una pista d’autos de xoc, però aquí no hi ha motius d’alegria. Ens movem sense sentit ni orientació, atropellant i acceptant les empentes amb resignació. Les mirades de por, estupor i incredulitat es van creuant fins a arribar a les lliteres. Avui hi ha llit, però no trobo cap somriure quan apaguen les llums a dos quarts de dotze. Tinc son i em tapo el cap i tot.
La cançó del dia: You’re in the Army Now > Bolland
NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.