unamilidiferent

Diari de Sensacions d'una mili diferent

921108 – Acomiadament

Diumenge 8 de novembre de 1992, són les set del vespre i vaig al servei… militar.

Pujar el parell d’esglaons del vagó costa una barbaritat, més encara girar-me i veure’ls tots avall, tan a prop però ja, tan lluny. Tristesa i resignació desdibuixen les seves forçades cares, davant, un futur incert que s’esfuma quan el tren Estrella Galícia comença a moure’s. Deixo a l’andana el meu món, per absoluta i desconcertant obligació. “Que et vagi bé”, “Escriu”, “Només són 9 mesos”, “Ja veuràs que bé que t’ho passes”, les frases es repeteixen, deuen ser idèntiques a les de la resta, ho sé, però quan et toca a tu, com avui a mi, és diferent. Mantinc la vista forçada, els cerco a la llunyania, família i amics s’han quedat a l’estació de Sants de Barcelona, com els trobo a faltar.

Sempre endavant i miro al davant, intentant centrar-me en avui i com a molt, demà. Entre gestos de ràbia m’adono que acabo de començar la meva mili. Hauré de viure experiències noves i diferents. I sé que res tornarà a ser com abans. Decideixo no mirar enrere, això ara només em produirà nostàlgia i una desmesurada ansietat per tornar. I no podré. Permisos?, no sé quan o de quant. Així que decideixo no pensar-hi, per si triguen a arribar, o simplement es queden pel camí.

Estic sol, ara i aquí. Al tren 923, cotxe 51, seient 98C, amb una petita bossa de viatge, el meu abric preferit i un diari amb les pàgines encara buides. El diari és un regal poc abans de pujar al tren dels dos millors amics dels meus pares, José Manuel i Blaia, mentre emocionats deien: “Ja veuràs que et passaran coses increïbles i aquí les podràs escriure”. Potser tenen raó, qui ho sap. Per si de cas ho apuntaré tot.

El viatge serà llarg, unes 20 hores. Al meu costat, amb idèntic bitllet, està l’Àngel. M’explica que a més d’amics, família i feina, també deixa parella. El veig força abatut, però li somric i, buscant optimisme, trobem uns entrepans a l’equipatge i amb uns sucs, aigua i galetes, fem un sopar més que decent. Mengem, parlem i ens relaxem entre somriures fins a veure el Pilar il·luminat, que ens hipnotitza per un instant i ens torna a la realitat, mentre entrem a Saragossa.

Pugen un grup d’aragonesos, resignants a acompanyar-nos. Al davant, un noi ros de quasi dos metres d’alçada i amples esquenes. Creuem mirades i un somriure, els seus ulls són diminuts però brillants. Desprèn timidesa, però també seguretat. El seu nom és Jesús i crec que ens portarem bé. Darrere seu també entra al compartiment -on estàvem l’Àngel i jo sols- un altre company de viatge, dient: “Hola, soy Michel, ¿se puede? Sí, claro. Pues bien, aquí nos sentaremos, que el viaje es largo. A ver dónde está la familia y los amigos que les diremos adiós. Adiós, adiós, joder qué suerte tenéis de quedaros aquí…”.

La nit serà llarga, però no deixarem que sigui trista: d’això res. Parlem, expliquem acudits i ja no estem tan malament. Som molts, hem d’estar units i ho aconseguirem. Faig l’esforç de somriure. El primer és el que més costa, però ho aconsegueixo. I quan me’l tornen, tot és més fàcil. És la millor carta de presentació, si és sincera, oberta i autèntica. De matinada, em conquista la son amb facilitat i sense oferir gaire resistència vaig al meu seient -que no llit- on després de les dificultats per acomodar-me, aconsegueixo dormir alguna estona, poc i malament. Tanco els ulls, però al meu rostre es manté despert un somriure, perquè ja no estic sol.

La cançó del dia: L’Or > Mishima

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.