unamilidiferent

A l’instant de sentir els crits faig un salt a terra en roba interior i vaig cap als serveis, després d’agafar sota el coixí: tovallola, sabó i sabatilles. Em rep indiferent -com sempre- una pica allunyada de l’entrada dels lavabos, on just humitejo cara i cabell per aparentar una dutxa. Surto, em vesteixo, faig el llit i deixo el sollado pocs instants després. Avui somrients, perquè serà el darrer dia d’instrucció, plaer exquisit.

Una vegada fora, contemplem els esforços del vent per esbandir l’encara viva i contundent columna de fum: no va ser un mal son. Tots els diaris -no esportius- dediquen els seus titulars a la terrible catàstrofe. Serà pràcticament impossible reconstruir un passat tan preciós i recent, assumint un present d’horrible estampa i tràgiques conseqüències -una vegada més- per a la costa gallega i la naturalesa. Desitjaríem que fos la darrera vegada, però que difícil serà lluitar contra l’obstinació de la raça humana per tornar sempre a repetir els mateixos errors.

Conclòs l’últim assaig a cobert, la incansable pluja intenta tornar a la normalitat la superfície gallega, procurant treure la lúgubre flassada de petroli que tot o cobreix. Liquidem la instrucció amb l’acomiadament als comandaments -militars d’ofici- de la novena. La resta, els anomenem “caporals verds”, senzillament són soldats de reemplaçament -com nosaltres- que, després d’un curset reben una petita insígnia de color verd a la solapa i muten en éssers malhumorats amb un volum de veu excessiu per als timpans de la resta de reclutes.

Un altre motiu d’alegria és poder tornar a disposar dels nostres diners, perquè finalment han arreglat el caixer automàtic de la Caixa Postal que hi ha dins de la base militar. Estàvem sense diners a la darrera setmana. Ara, amb les butxaques plenes anirem a buidar-les comprant tota classe de xorrades, records, postals, fotos, retoladors o llibretes. Aquesta tarda llençarem la casa per la finestra. Jo em penso comprar revistes de bicis, motos i cotxes.

Amb un preu excessiu -igual que les cintes de vídeo- es poden trobar fàcilment fotografies de vaixells, les brigades desfilant i fins a un d’aquells retrats en què la mirada es perd a l’horitzó i et cobreix un fons d’estudi. D’aquestes darreres, jo no en tindré cap. No m’agraden. Això s’acaba, la tarda arriba en llibertat a les 13:30 en punt i ja podem sortir. Però avui quasi tots ens quedem al CIM per passar les darreres hores en increïble companyia. Decorem els immensos petates blancs de mariner, al principi amb recel, més tard descaradament. Els dissenys comencen per simples esbossos per acabar convertint-se en autèntiques obres d’art, cada un al seu gust. Oferim pedaços de petate a companys de veritat per dibuixar o signar. I quan es tracta de dibuixar… Federico somriu i li deixo el millor lloc del meu petate: “Amic meu, dibuixa el que tu vulguis”. Un moment inoblidable, una tarda feliç, tant llunyana era, com ràpida passarà. Perplexos davant els sentiments baixem al darrer sopar al CIM, hi ha tristesa, sembla increïble. Qui ho anava a dir. Parlem amb calma, fins i tot arribem a assaborir el menjar com mai i ens costa acabar-ho, més per nostàlgia que per desgana. De tornada al sollado buidem les taquilles, tornant-li al sollado la freda imatge de fa unes setmanes. Els grans petates a rebentar ocupen el terra i pesen una barbaritat. Els paperets amb noms i adreces recorren les nostres mans amb la dubtosa esperança de ser utilitzats algun dia.

La dutxa un dia més intentarà relaxar-nos abans d’intentar dormir unes hores, avui serà difícil. Són moltes les imatges saltant entre neurones. El llunyà acomiadament civil, l’arribada al CIM, la lamentable transformació en un número, almenys això deien. Els crits de la primera nit i els posteriors matinals. Les interminables desfilades, els caps de setmana en llibertat o la terrorífica imatge del petroler. Amics, companys, experiències, llocs, bromes i jocs. Un intens mes que ens ajudarà per al que arriba a partir de demà: la mili de debò.

PD. Poc abans d’apagar les llums -mentre escric- percebo els inequívocs riures de Vicente, submergit per complet en un còmic de “Mortadelo i Filemón”: com li agraden. I sento de nou la carícia de la nostàlgia, aquesta nit crec que es quedarà. Apaguen les llums, agafem els coixins i per darrera vegada a la nostra vida, ens donem la bona nit amb en Marco.

La cançó del dia: Always the Sun > The Stranglers

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.

Avui esmorzo doble, perquè tinc la suficient gana com per passa dues vegades per la línia. Després també em compro una pasta de rebosteria, per arrodonir el primer àpat del dia. No és avarícia, sinó previsió. Darrerament, conscients de la disminució de les racions per esmorzar, dinar i sopar, preferim sortejar-les amb la panxa plena.

L’alegria es va apoderant del CIM, repleta de bones intencions, desborden els pulmons d’optimisme. Els assajos són un èxit, canviant l’enuig inicial per l’orgull en els comandaments de les brigades.

Les gavines reclamen el pa de cada dia, segurament ignorant que només un parell d’entrepans ens separen dels nostres destins finals. Sense oblidar la constant arribada a la ciutat de familiars i amics, per presenciar l’efemèride de dissabte. Es respira a l’ambient: somriures, optimisme i tot va bé o, si més no, s’aparquen els problemes del dia a dia, fins passada la jura. A més, dilluns, aquí no quedarà ningú.

A mig matí, núvols i pluja s’acomoden en el gèlid cel gallec. Quan una contundent columna de fosc fum comença a aparèixer a l’esquerra del CIM, procedent de La Corunya. Alguna cosa no va bé, quelcom anormal ha succeït. Les cares comencen a canviar i els somriures s’apaguen sota un cel negre carbó fosc. No és pluja, no és un altre dia més de núvols, aigua, vent i fred.

En breus instants “allò” s’instal·la al cel gris natural, reclamant amb arrogància l’atenció de totes les mirades. De moment, res no varia, res no canvia al CIM. Aparentment ningú accepta “allò” com a insolent novetat, però de reüll tots seguim observant. Les mirades cada vegada són més verticals. Ja no està només sobre La Corunya, s’ha estès i també cobreix Ferrol. Primer curiositat, després respecte, finalment por.

L’evidència d’una tragèdia de proporcions contundents és irrefutable. Resulta impressionant veure com núvols i fum es fonen a pocs metres sobre els nostres cossos desprotegits. Ignorància mantinguda i curiositat a preocupació creixent: què està succeint? El cel baixa sobre nostre, potser cansat d’haver de suportar el pes d’aquest tenebrós i pesat fum negre. És realment colpidor. La suau pluja coneguda es va transformant en un estrany, fastigós i oliós líquid negre. Sense recordar escoltar cap explosió precedint el desastre, moltes possibilitats espanten l’abans alegre ambient. Però seguim desfilant i ens preguntem si estem en perill mentre continuem assajant per la jura. L’aire, cada vegada més dens, és fosc, irrespirable i l’inspirem cada vegada amb més dificultats. La pluja que ja no és pluja es torna fosca, cobrint tot amb una opaca i lliscant capa d’espès oli. I rellisquem, alguns inclús cauen a terra, quedant impregnats d’una forta olor de petroli, amb taques repugnants.

És lamentable trobar-se al costat d’un desastre de tals dimensions i veure com la ignorància segueix impertorbable entre nosaltres. És molt difícil informar-se sobre el que ha succeït a uns pocs quilòmetres d’aquí. No estic acostumant a viure desconnectat de l’entorn, però crec que a la mili ho hauré d’aprendre, com tantes altres coses, m’agradi o no.

El sol s’intueix llunyà, oferint una dèbil i tènue llum similar a la d’un eclipsi solar total. El colpidor panorama ens empeny a quedar-nos dins el CIM finalitzades les pràctiques.

Decidim una vegada més que el lloc més adequat per escriure o llegir, serà l’escollit per relaxar-nos, deixant al rellotge córrer a plaer, mentre intentem aïllar-nos. Però la tenebrosa llum traspassa portes, finestres i també ens descobreix amagats a la biblioteca.

Finalment, coneixem el perquè: El petrolier Mar Egeu, d’uns 260×40 metres, s’ha embarrancat de matinada. Poc després s’ha partit per la meitat, abocant al mar milers de tones de petroli. En aquests moments segueix envoltat en flames als peus de la Torre d’Hèrcules. No tinc ganes, força o motivació per escriure, parlar, pensar, somriure o mantenir-me despert. No pot ser veritat.

https://es.wikipedia.org/wiki/Aegean_Sea_(petrolero)

La cançó del dia: Mad World > Gary Jules

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.

I de sobte ja són 2:55 de la matinada quan un dels dos reclutes sortint de guàrdia em desperta. Sense exigir-li res al cervell -no és necessari- automatitzo el procés d’aixecar-se, vestir-me i anar a la porta del sollado. Allà trobo a la parella que acaba la guàrdia, que amb ganes s’acomiaden i tornen al lloc d’on no haurien d’haver sortit. A mesura que s’esvaeixen a la foscor cap als llits, apareix el meu company de guàrdia. Tal com està estipulat, farem torns d’uns 15 minuts. Un es queda a la porta i l’altre volta a l’interior. Així successivament durant dues hores. M’insisteixo a mi mateix: no pensis, no busquis un per què, raonar o entendre res. És així, ho farem i després tornem al llit. La guàrdia transcorre en silenci i la meva substància grisa comença despertar-se, sense pressa, no és necessari. Descobreixo que en aquestes intempestives hores de silenci, foscor i repòs, un cop dins del crani acaben els badalls, les neurones comencen a saltar de contentes, donant-li voltes al diari i a tot el que l’envolta. Sense ni adonar-me la meva mà es deixa portar per l’eufòria i un rastre de tinta comença a prendre forma a la llibreta que amb tant d’encert sempre porto a sobre. La poca llum que m’arriba de la bombeta vermella sobre la porta no fa més que mostrar-me el camí, però el cert és que escric per intuïció, guiat per sensacions i crec que fins i tot a mi em costarà entendre el que escric, però escric.

Considero “matinar” a aixecar-se a partir de les 6:00 del matí. Abans d’aquesta hora, no és matinar. És com el moviment que deixa caure l’esmolat i lluent acer sobre les costelles de xai. I que, d’un cop sec, contundent i salvatge, les divideix per sempre. No hi ha marxa enrere, és una nit partida en dues parts. Poc després, passejant pel sollado, veig a Marco dormint, i quines ganes que m’agafen, però no ho faré, el deixaré dormir, ho penso, però no ho faig. Potser demà li diré que he estat a punt. Nou canvi, ja són les 4:00, estem a la meitat i encara ens queda una hora més. De nou a la porta del sollado, trec la llibreta i segueixo. Però després d’una bona estona, la indignació comença a envair el meu cos quan m’adono que el meu suposat company no apareix.

Jo no puc deixar el meu lloc sense ser substituït i tinc molt clar que no ho faré perquè no es pot.

Així que acabo el punt de nit, sol, en silenci i sota la llum vermella. El cerco mentre fem cua a la línia per esmorzar i li reclamo una explicació. Es manté estàtic, sense pronunciar paraula, per un instant dirigeix la seva mirada als meus ulls, però la deixa caure a terra sense tornar-la a aixecar. Vull intuir un “ho sento”, potser reconeixent la seva falta, però acaba dient: “tenia son”

Abstenir-me de comentar absolutament res sobre les desfilades, només destacaré el punt final a les classes teòriques. Una altra notícia capaç d’alegrar-nos el dia és que a partir de demà dijous i també divendres, estarem lliures a partir de dos quarts de dues, gaudint de dues llargues tardes. A dos dies de la jura, tots compartim el desig de prescindir de precipitacions, com a mínim durant la cerimònia. En cas de ser-hi present, ens mudaríem al pati interior, deixant a les famílies i amics asseguts sota la pluja, a les úniques grades disponibles. Sabem que hi ha coses molt pitjors, però seria una llàstima que passes, especialment per a tots els que vindran.

Una altra notícia que no esperàvem tenint la jura tan a prop és que a la novena hem guanyat tres civils. No conec els motius mèdics per desfer-se’n en aquest cas, però som conscients de la imaginació infinita en el desig de llibertat. La columna desviada, els peus plans i la vista ocupen el podi de les al·legacions mèdiques, encara que acostumen a acabar a la majoria dels casos amb un: “si us plau, posis recte”, “vostè té els peus perfectament” o “la seva vista és magnífica, senyor”. Altres més decidits ho fonamenten en una deficiència mental i, de vegades, amb una mica de sort, la interpretació hauria optat inclús a un Oscar. Però els més ambiciosos de llibertat són aquells capaços d’injectar-se drogues abans de l’anàlisi de sang. Amb total seguretat abandonaran el blau marí militar. D’acord que eludeixen tant servei militar com servei aleatori. Però crec que el cost no compensa, perquè quedaran marcats per sempre i els seus noms emmagatzemats de per vida al disc dur del govern. Quan algú cerqui els seus noms, una llum vermella sempre s’encendrà al seu costat.

La cançó del dia: El Espiritu loco de T. Bailaora > Delafé y las Flores Azules

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.

Felicitats pare! Avui és l’aniversari del meu pare i avui serà la primera vegada en la meva vida que no estaré al seu costat per celebrar-ho. No el veuré, ni riurem junts, tampoc podré fer-li un petó ni abraçar-lo. Maleïda mili.

Aquí, allunyat de la família, poc importa el que succeeixi fora d’aquestes eminents parets de pedra, ciment i ferro, vigilades nit i dia per aïllar-nos del món que segueix girant. Sense cap novetat més destacable que el progressiu increment de nervis per la imminent jura. Les hores de desfilades s’estenen, però ens ocuparan pocs dies més.

Demà dimecres, comunicaran oficialment en una llista alguns destins i encara que tots desitjaríem estar en el paper, pocs abandonarem per ara l’interrogant. El mantindrem a la força fins al darrer instant de dissabte 5 de desembre. Fora de la vida militar, mantinc desperta l’emoció gràcies a la primera carta que m’envien els meus pares. Té temps fins dissabte per arribar i veurem si aconsegueix el seu objectiu d’acabar entre les meves mans.

Passem part de la tarda observant amb resignada incomprensió les finals del campionat esportiu organitzat al CIM. Només hi ha quatre esports: futbol sala, bàsquet, handbol i voleibol, però suficient per sentir un gran desconcert pels preparatius. Tot va començar durant l’inoblidable i aterridor monòleg, gentilesa dels caporals aquell llunyà nou de novembre. Ells van exigir jugadors federats en les quatre especialitats, però només bons jugadors en algun equip d’entitat. No cercaven simples participants desitjosos de passar-ho bé. Evidentment pocs van atrevir-se a aixecar la mà en aquell nefast cap vespre i ara el campionat fa aigües per la baixa participació i el precari interès aixecat entre els molts que ens vam quedar fora per por.

En algunes brigades manquen jugadors de reserva, a d’altres tenen problemes per completar les alienacions, i fins i tot, n’hi ha sense cap representació en tots els esports. I el públic s’avorreix i desespera per estar negat a participar perquè no es va apuntar en el seu moment. En mig d’unes finals faltades d’excessiu interès, marxo en silenci a la cantina, necessitava anar a comprar… pastissets. En tornar al pati, els he compartit amb Vicente, Federico, Marco, Agustin, el Sevilla i el Cadis. En preguntar-me a què es devia, sense dubtar-ho les he dit: “avui és l’aniversari del meu pare i s’ha de celebrar”. No eren res de l’altre mon, però els he gaudit amb els meus companys de brigada. M’agradaria tenir una càmera de fotos per a desar tots aquests moments. Hi ha molts de dolents, perversos, tràgics i fins i tot terrorífics, com abans recordava, però algunes vegades queden compensats en compartir-los amb els companys, les mirades de comprensió i els silencis d’amistat.

Després de sopar, surto un moment per trucar  a casa, entre setmana el meu pare arriba molt tard de treballar i avui, almenys, volia “estar” uns instants amb ell i felicitar-lo. En tornar al sollado veig que avui vaig a dormir tan aviat com sigui possible, intentaré estirar la son abans que s’acabi de sobte. Em toca punt de nit de tres a cinc, novament per vigilar encara no sé el què. Sigui com sigui, potser aquest serà el meu darrer punt de nit al CIM Ferrol. Encara no són les 23:00 h. Hi ha gent voltant, parlant i jo em fico al llit, intentaré dormir tant com pugui fins que em despertin. A punt de deixar-me endur per la inconsciència plaent de la son, rebo un impressionant cop de coixí al ben mig de la cara. La sorpresa i l’espant instantanis deixen pas a un somriure que, sense necessitat d’obrir els ulls, és compartit amb en Marco que rient i armat amb el seu coixí, com cada nit em desitja una bona nit. Sempre ens donem uns bons cops de coixí abans de dormir i avui no podia ser menys.  No protesto, no puc, perquè en el fons, ja els començo a trobar a faltar.

La cançó del dia: Jailhouse Rock > Elvis Presley

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.

Matinar més del compte és sinònim de brigada de guàrdia i, aparentment, també ho és de treballar més de l’acostumat, privats de les habituals estones lliures. Però algunes vegades les coses desproveïdes d’excessiu sentit es tornen agradables fins al punt de gaudir-les. Deixant el que hauria de ser la darrera guàrdia per a la novena brigada, en una complaent jornada amb poques obligacions per preocupar-se.

En primer lloc, dediquem una mirada d’agraïment al cel per oferir-nos uns núvols espessos, densos i carregats d’infinita pluja, deixada caure al llarg de tot el dia sense cap descans. En segon lloc, un somriure de dissimulada malícia als militars als quals avui tot els ha sortit malament pel seu principal enemic a Galícia: la pluja. I en tercer lloc, un gest més que merescut als amics -més que companys- de brigada. Han estat més que generós repartint el menjar amb la resta de la novena, des de l’esmorzar fins al sopar. Tot i que la resta de brigades ho observaven amb poc entusiasme, és d’una lògica aclaparadora per compartir tant amb qui distribueix. I, en definitiva, és habitual en totes les guàrdies.

A cinc banderes de la jura -que poquet ens queda- avui és el dia escollit per començar les principals preparacions: muntar les grades i començar amb els assajos generals.

Després de l’esmorzar, la pluja ens impedeix amb insistència començar el trencaclosques de les grades per al públic que vindrà, i la falta de feina és aprofitada per tornar-nos a tallar els cabells, més per avorriment que per necessitat. Després del dinar, l’assaig de jura iniciat a cel obert acaba a cobert per raons evidents. A continuació, un altre bon ruixat insistint, ens porta a la neteja de les aules, arrasades per una trentena de joves armats d’escombres, recollidors i vells draps, per, en un tancar i obrir d’ulls deixar-les en evidents millors condicions al seu passat més recent. En sortir de nou, gaudeixo davant l’arribada a port d’una fragata, d’impressionant estampa i espectacular envergadura; a cada visió d’elles em pregunto com deuen ser per dins o viatjar en les seves entranyes. Desitjant una vegada més formar part de la seva dotació, les segueixo mirant amb desig i curiositat davant un futur tan incert. Podria acabar en una d’elles o no tornar-les a veure en tota la mili.

L’humit clima gallec, ple de núvols de dilluns a diumenge, sense cap festivitat que serveixi, crea una sensació, agreujada pel vent, d’inferior temperatura a la mostrada pel termòmetre de mercuri. Però al sergent primer de la novena insisteix en el fet que el fred de veritat encara no ha arribat, que el que tenim ara és similar a un fresc dia d’estiu i poc més. No sabem què pensar, per si de cas li seguim el lloc, després de tot no aparenta malícia i per una vegada que es relaxa i diu alguna cosa sense cridar… Només el considerem una mica, bé, una mica bastant presumit. És el que més puja la barbeta i revisa constantment les seves vestimentes, de cap a peus, oferint sempre una imatge impol·luta. Sense deixar de recordar-nos que, si fos per ell, estaria destinat a la seva Andalusia natal. El militar de més alta graduació a la novena és l’alferes de vaixell i comandant de brigada. Un home de veu pausada i acomodats moviments que majoritàriament veu la seva vida en passat, principal motiu per ascendir-lo a oficial poc abans de la seva propera retirada. Per sota d’ell, tenim a un subtinent, el sergent primer i al final un caporal primer, tan aparentment poca cosa que pocs s’atreveixen a descriure’l, i jo no seré l’excepció. Després de vint dies de crits haurem de tenir cura de no encarinyar-nos amb tots ells.

Acceptada la realitat de què no tenim res més a fer ara, ens deixen lliures una estona. Però no a tots, perquè els de la cuina i línia tenen feina amb el sopar. I encara se m’il·lumina la cara cada cop que recordo les llenties de la primera guàrdia. No les oblidaré mai.

En tancar el “Bar de Paco” -quin nom més original- ens envien a netejar-lo. La seva mida no és reduïda, ni de bon tros, i és que al bar de la caserna podem trobar zones per a totes les categories militars, encara que, a menor graduació, major presencia. I que malament que porto les categories militars, crec que mai les aprendré. Però ara l’important és que, al voltant de mitjanit, finalitzem la rentada de cara de l’establiment, quedant disposat per iniciar de nou la seva obertura en una altra de tantes jornades. I com que no estic a la llista dels reclutes de la novena amb guàrdia nocturna, s’ha acabat per avui. Demà saltem a desembre.

La cançó del dia: It’s Raining Again > Supertramp

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.

Ignorar la bandera escalant el seu matinal camí és un diminut, però exquisit plaer quan es presenta a la mili. Despertar a poc a poc, donar-se la volta intentant ocupar tot el matalàs per gran que sigui. Estirar-se, aixecar lleument la parpella i cercar la llum matinal que, burlant cortines, vidres i fins i tot persianes, aspira a trobar el teu rostre. La claredat desvela l’hora aproximada i delata un dia assolellat. Tremenda satisfacció delectada amb humilitat per la seva durada i distanciada presencia. Sense més, ens desprenem de llençols i mantes, passat el migdia, deixant enrere deu hores de repòs ininterromput.

Disposats  a reprendre la nostra visita al destí de tants peregrins, cercarem -a falta de càmera de fotos- recordar la visita amb inevitables records en forma de postals, figures i tantes altres al·lusions a la visita de tan cobejada ubicació per caminants de tot el món.

Superada una hora d’esmorzar poc habitual, com mana l’horari del bon turista mandrós, els núvols apareixen amb força després d’unes poques hores desapareguts, i en un arravatament de poder, una increïble tempesta enfosqueix el dia, inunda els carrers i fa baixar en picat la quasi estiuenca temperatura gaudida fins fa un instant. És un bon moment per posar-nos a cobert i trucar a casa observant les gotes picant amb força contra el terra. Explico que Santiago m’ha agradat, que segueixo sense destí i que només queda una setmana per la jura. “Vols que vinguem per la jura de bandera?”. I jo -per descomptat- els hi dic: “No, no fa falta!”, sabent el que els hi costa sortir de casa.

El cap de setmana comença a ser passat a mesura que la tempesta es dóna per satisfeta i les campanes de la catedral ens recorden el nostre submís retorn a la realitat. Comencem per  canviar-nos de roba i després d’una hora i mitja del trajecte fins a Ferrol, també acabem per canviar de cara.

És tard, el sopar al CIM fa estona que es va servir i decidim menjar alguna cosa en un bar qualsevol. Un d’aquells locals amb poca ventilació, a on rumies si les seves parets algun dia van ser blanques o les van pintar directament de groc ranci. Sense expandir-me més en queixes, arriben els entrepans i es fa el silenci al local. El motiu, dia rere dia, és veure míssils, explosions, destrucció i morts a Europa. Mirem la televisió hipnotitzats per tanta barbàrie sense poder-ho comprendre.

Una vegada al CIM, per arribar als “sollados” no hi ha més remei que creuant la gran sala on trobem la línia  al costat del menjador. A continuació, cinema, teatre i la capella. Ara que ho penso, no ho havia apuntat encara: hi ha una capella sota l’escenari i l’enorme pantalla de cinema. Just on ara mateix Arnold Schwarzenegger  predica la seva pregària als fidels, en una de les seves més reputades històries: Terminator 2. Ens aturem un instant a saludar a diversos companys i ens expliquen la seva gran tarda de cinema, estirats o asseguts a les incòmodes cadires per rebre qualsevol mena d’impuls multimèdia d’una pantalla. Ballant amb llops va ser l’anterior cinta mostrada aquesta tarda al CIM. Que gran pel·lícula, recordo quan la vaig veure, també una tarda de diumenge a casa, estirat -llavors si- al còmode sofà de casa. En va encantar especialment la part més indòmita, plena de silenci, pau, natura i éssers “salvatges” vivint en perfecte equilibri i harmonia… fins que arriba l’autoproclamada civilització, la seva suposada intel·ligència carregada d’armes i ho arrasen tot.

Acabem el dia sabent que  filmaran la jura de bandera i que ja podem fer la precompra de la cinta de vídeo, per un preu de 3.600 pessetes (uns 22 €). Excessiu, sense dubtar-ho, però és el preu. Moltes famílies vindran i segurament totes desitgen tenir el vídeo de la jura, al moble del menjador. Tornant al preu, unes 800 cintes són 2.880.000 pessetes (17.309 €). I per sis reemplaçaments a l’any: 17.280.000 pessetes… més de 100.000 € anuals…

I la música també em va encantar, fins al punt de comprar el CD de la banda sonora de Balland amb Llops.

La cançó del dia: The John Dunbar theme > John Barry

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.

Algú ha oblidat les desfilades? No ho crec, perquè de nou avui ens han tingut quatre hores seguides donant voltes al pati. A una setmana de la jura, la cosa anirà en augment. Fusells en mà, matxet a la cintura, el tronc molt estirat i el cap ben alt, ens fem un fart de donar voltes al so del tambor i davant la despistada mirada de les gavines, que segueixen sense entendre res, però esperant alguna cosa per picar. El cert és que cada dia desfilem millor i exceptuant  algun crit puntual, la cara d’orgull cada vegada és més visible als militars de la novena. No crec que sigui fàcil obligar a desfilar a un centenar de joves desganats durant hores i hores, dia rere dia. Té el seu mèrit, encara que l’únic mètode de motivació existent aquí prové -irremeiablement- dels seus genitals. La resta d’arguments es devaneixen com per art de màgia.

He demanat l’alta a la infermeria, els peus ja no fan mal tot i reclamar encara alguna atenció i el refredat es resisteix a deixar-me tot i que li queda molt poquet a dins meu. Però ara la “nova” és una geniva inflamada dificultant-me enormement mastegar correctament qualsevol mena d’aliment. Reconec que sóc lent, molt lent, extremadament lent a la majoria de les coses que faig, i especialment per menjar. Família i amics coincidien: “a la mili veuràs com t’espaviles”. Contundent afirmació escoltada sense descans que gairebé va arribar a espantar-me, però ara que estic aquí, torno a respirar tranquil.

Del miler mal comptat que som per esmorzar, dinar i sopar, ens divideixen en dos torns.  Acostumo a començar amb el primer grup i quan acaben les postres, m’aixeco amb ells, camino entre taules i persones aprofitant el canvi de torn i en un moviment “ràpid” torno a seure i segueixo menjant al meu ritme. Fins i tot ara que la meva velocitat mitjana s’ha desplomat en picat, a causa de la inflamació bucal, passo completament desapercebut.

La mandra, que avui m’ha vingut a veure, insisteix i no deixar-me sortir per la roba, a la que s’alia un company que, en anar a la bugaderia per la seva, no té cap problema per portar-me la meva. Avui la ganduleria fins i tot per llegir i escriure em porta a voltar entre les tertúlies del “sollado”, fins a arribar a una amb un caporal present; la intenció és passar a través d’ella sense ni tan sols aturar-me, però el tema congela el temps: motos. Després d’una bona estona, oblidat el lloc i fins i tot els galons, recordo a aquest -ara- pacífic motorista pujat a les taquilles i cridant com un possés. Només han passat vint dies i com han canviat les coses.

I a mesura que recuperem el nostre sentit de la realitat, tornem al futur. On Federico segueix dibuixant per esquivar el mar, Vicente ni tan sols el veurà, a Agustín tant li fa i jo trio embarcar-me cada vegada que ho demanen en tests i formularis. A la darrera posició sempre escullo els remolcadors, amb molt mala fama i escasses navegacions. Després hi ha les patrulleres, una mica més amplies, però que rarament surten de Galícia. I finalment queden les fragates com l’única opció amb possibilitats reals de navegar i viatjar. Tenen uns 135 metres de llarg per 15 metres d’amplada, amb una tripulació de 253 persones. De les cinc amb base a Ferrol, la F71-Baleares està en baixa forma, rebent una exhaustiva revisió. La F72-Andalucía està navegant i no tornarà fins a l’any vinent. L’F73-Cataluña diuen que marxarà quan torni  l’Andalusia. De la F74-Astúrias poca cosa sé, però no sembla molt disposada a deixar Ferrol. I finalment la F75-Extremadura, també està desproveïda de rumors favorables a viatjar. No sé on acabaré i tinc moltes ganes de saber-ho. Tinc clar que vull embarcar-me, viatjar i en fragata. No vull una mili a terra, avorrida o monòtona. Quantes coses demano per ser només un número. Però un número amb somnis.

La cançó del dia: Symphathy for the Devil > The Rolling Stones

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.

Realment no deixo els badalls fins que veig les capçaleres dels diaris, on la majoria reflecteixen uns somrients Carlos Sainz i Luis Moya, braços alçats sobre el seu Toyota Celica, celebrant el seu segon Campionat Mundial de Ral·lis. Això sens dubte serà un moment inoblidable tant per a ells com per al seu entorn més proper, han de ser tan feliços… , quin goix. Estic eufòric pel seu títol, tinc ganes de saltar i cridar d’alegria, dono una ullada al meu entorn més proper per compartir la meva felicitat, però no trobo còmplices, frustrant el meu desig d’exterioritzar la passió que sento pel meravellós món de l’automòbil i el que sento per ell.

És increïble com una simple “roda” és capaç de fer-me sentir tanta felicitat. Gran part de les meves passions més viscerals tenen forma circular. Les bicicletes em fascinen. Tu, la bici, l’aire a la cara i el silenci de les pedalades. De carretera, de passeig i la més recent, de muntanya. Aquesta darrera és increïble, enorme plaer seguir pedalant en condicions òptimes, quan el camí es complica i la tècnica i les pedres juguen amb l’equilibri. Les motos, fins i tot sense haver-ne tingut encara cap, és amor a primera vista. Sé que en tindré una i m’encantarà conduir-la. Llibertat en la seva màxima expressió, ha d’engendrar tal plaer que dubto que existeixin paraules per descriure una sensació semblant. Somnio diàriament amb l’esperat moment de tenir-ne una. Només la mili m’hi separa d’ella, i arribarà, no tinc cap mena de dubte, quan torni a ser civil. Finalment, els cotxes, de limitats moviments per les carreteres actuals, sempre amuntegats, cobren la seva màxima expressió a la competició, on veure’ls al límit multiplica per infinit el meu fervor. Frenar al límit, traçar una corba delicadament i instantàniament accelerar a fons amb el motor udolant de plaer. Només de pensar-hi em bull la sang. Però somio a conduir per una solitària carretera de muntanya, simplement per conduir, senzillament per ser feliç, sense presses, sense destí, de dia o de nit, a l’estiu o l’hivern.

A la mili, quasi amb total seguretat no podré gaudir de curses en directe o televisió. I, mira per on, avui serà un d’aquells dies per oblidar, per una raó completament oposada al benestar: disparar. Anem al camp de tir amb l’objectiu de seguir-nos fent uns homes. Per fi podrem disparar, triar un màrtir, prémer el gallet i decidir el seu moment com si fóssim un Déu suprem, satisfent la covardia de repugnant sentit. Quin horror, un cop més, sense oblidar que sempre hi ha la baioneta en cas que la víctima s’oposi al seu destí. L’acció, encara camuflada en un camp de tir, amb una diana com a objectiu, mai ocultarà completament la seva terrible intenció. Deu bales per cadascú, protegits per ulleres i cascos. Amb els trets no acaba tot, ara reclamen cinc voluntaris per llançar bombes de mà; el grup del qual en sóc part, en sentir la demanda, decideix ascendir el turó més allunyat del lloc de llançament. Però sempre hi ha algú disposat a provar. Un d’ells no les té totes amb ell i rellisca en efectuar el llançament, deixant caure la granada, més que tirar-la, a pocs metres d’on es troba ell, els militars i la resta dels voluntaris. Un gruixut mur de pedra i ciment els cobreix, però així i tot  han de llençar-se a terra per la proximitat de l’explosió. Seguim la tensió des de la suposada tranquil·litat d’estar lluny de la detonació. L’espant acaba en tensos somriures de compromís. Res no ha passat, però una vegada més, jugar amb foc és sempre la pitjor de les opcions. Encara al camp de tir, el clima, com de costum i d’acord amb aquest aprenentatge tan trist, ha estat completament gris, obligant-nos a posar a aixopluc mentre que la fam exigeix ser atesa. I obté com a resposta el millor entrepà de pop que cap dels presents havia gaudit en els divuit anys de vida, improvisada delícia i  meravellós plaer magnificat per la seva simplicitat i la seva inesperada sorpresa: BRUTAL!

La cançó del dia: Champion of the World > Coldplay

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.

Falta just un més per Nadal. Segurament el passaré a casa, així que aquesta serà la meva pastanaga. Aquesta nit he estat donant voltes dins el “sollado” entre les tres i les cinc de la matinada. Bàsicament, repartint microscòpiques gotetes carregades de virus. La raó, òbviament, no ha estat una altra que realitzar una guàrdia o punt de nit; la meva missió era controlar l’elevadíssim” trànsit de persones. Una d’aquelles guàrdies sense sentit, com tantes altres coses en l’exèrcit i a la vida. Un parell d’hores que han passat de pressa, i de nou m’he retrobat amb el coixí, encara que ha estat una mala nit a causa del constipat i a la guàrdia. Però ja és passat i com donar-li més voltes no servirà de res, segueixo endavant.

Observo assegut com la resta de la brigada corre durant l’hora de gimnàs; el caporal segueix implacable com sempre, i intenta aixecar la moral -a crits- d’aquells que, sense poder córrer, arrosseguen els peus més que caminen. Parlant de peus, els meus recuperen el seu aspecte original gràcies al repòs i a les cures de la infermeria.

Acabada l’obligació com a reclutes, podríem dir que el dia comença a mitja tarda. Aquesta setmana ja podem sortir de la caserna -vestit de bonic- a fer un tom pel Ferrol. Podem ampliar la nostra rutina descobrint nous i suculents llocs. Tot i l’omnipresent i intermitent pluja: sortim. La primera parada arriba a la bugaderia, just a la sortida de la caserna, pròsper negoci -com a tants d’altres- gràcies a la nostra presència. Continuem el passeig per Ferrol, obrint l’escassa visió que teníem de la ciutat fins avui. L’emoció es desferma, en endevinar un enorme supermercat reclamant la nostra presencia. Ens engoleix per complet i recorrem les seves tripes a la recerca de pastissets, galetes, dolços i d’altres delícies de temps passats, quan el berenar era obligada pausa d’interminables tardes jugant sense aturar-nos. Em decideixo per un pastís de xocolata i panses que sencer passarà a formar part de la meva anatomia. I el gaudeixo com antany: immens plaer.

De tornada a “l’Hotel” i vist l’ambient al “sollado”, decideixo ocupar la part superior de la llitera, per tenir més llum artificial i també tranquil·litat. Desitjo llegir i escriure sense més, però serà complicat si em quedo a la part inferior. El motiu es fonamenta en les baralles que hi ha ara mateix, sense treva ni caserna. En aquests moments hi ha batalla campal dins del “sollado” entre desenes de reclutes. Els dies passen i l’ambient canvia, inicialment la timidesa, recels, silenci i desconfiança ens abraçaven i cohibien. Però ens hem amotinat, això és una revolta en tota regle, hem pres cartes per canviar la situació. Ningú vindrà a fer-ho per nosaltres. Nou mesos de mili no acabaran amb les nostres ganes de divertir-nos, de passar-ho bé, de fer amics i construir un submón dins d’aquest malson. En aquests moments -com abans deia- hi ha una batalla sense raó, tots contra tots, coixins en mà. Una vegada més, Marco l’ha feta grossa amb la seva alegre personalitat, sempre disposat a fer una broma, jugar o riure. Diria més encara: és sense cap mena de dubte el més popular de la novena, per simpatia, agudesa, i cordialitat. Aquest noi de Ferrol fins i tot és capaç d’aconseguir que l’anomenin pel seu nom i no pel seu origen, important detall per confirmar que la gent el coneix per qui és i no per la seva procedència. Sempre disposat a ajudar i amb un somriure com a resposta. Des del meu privilegiat punt de vista situat a la part superior de la llitera, veig desenes d’amics riure, cridar, córrer i gaudir. És evident que assumim amb resignació la nova vida militar, sabem que els problemes ens trobaran, però els rebrem amb un somriure i cercarem solucions. I si no les trobem, les construirem!

La cançó del dia: I’m right here > Theodore Shapiro, Mark Graham

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.

Són extremadament diminuts, es propaguen per l’aire mitjançant microscòpiques gotetes alliberades per persones afectades, quan esternuden, tossen o es moquen el nas. Són una utopia per a l’ull humà, però floten i volen per l’ambient fins que ens atrapen. Tant aparentment fràgils i volàtils com terriblement devastadors, en algunes de les seves variants. Aquesta vegada -estem d’enhorabona- la infecció viral que ha pres gairebé per complet el CIM és en forma de refredat comú, constipats i diversos mal estar general, inundant els “sollados” sense contemplacions. I a mi, que no m’agrada jugar, quasi sempre acaba tocant-me. Així que m’ha anat bé per esquivar algunes classes matineres visitant la Infermeria per partida doble. Antibiòtic, xarop i unes gotes aniran destinades a les entremaliadures del virus.  En canvi, per als peus -que fan molta pena- hauré d’assistir a cures diàries per personal autoritzat. Sembla mentida com unes inofensives sabates poden arribar a ser tan despietades. Tot això equival a estar rebaixat de servei, o dit d’una altra manera, estar de baixa. Els militars ho tenen molt clar: si no pots donar el 100%, vés a la Infermeria i allà decidiran. Davant el dubte, aquí no s’admeten apostes.

Finalment, ja tenim tot el material que rebrem a la nostra mili, així que, amb temps lliure extra per estar rebaixat, decideixo anar de compres sense sortir del CIM. Els meus peus fan tanta llàstima com el meu mas, però ni junts aconseguiran deixar-me planxant llençols i mirant el somier del llit de sobre: d’això res de res. Em deixo portar pel consumisme més despietat dins de les meves humils possibilitats i decideixo adquirir alguns detalls per ampliar la meva comoditat diària i aproximar-me, dins les possibilitats, a l’enyorada vida civil. Senzills detalls aparentment vuits de profit faran del servei militar quelcom més agradable. Com unes sabatilles per la dutxa, sabó corporal, crema pels llavis i altres petits detalls que facilitaran la meva higiene diària, imprescindible per sentir-me millor. De fet, he decidit no escatimar diners en aplacar les meves principals necessitats, obsequiant-me amb supèrflues satisfaccions, com comprar regals a la família o capricis propis. Dues petites llibretes d’espiral i fulls quadriculats també faran les meves delícies per apuntar, per un costat, totes les despeses durant la mili, i per l’altre, molts detalls que escapen al diari. Cada vegada escric més i apunto sense aturar-me. Amb una mica d’ironia -que en tinc a dolls- hi ha vegades que m’entra el pànic quan vull escriure algun detall i no tinc on fer-ho. Ara podré portar sempre a sobre una petita llibreta i un bolígraf per apuntar a l’instant moments, descripcions, sensacions i ocurrències. Serà contingut extra a l’apuntat en el mateix diari.

La petita llibreta blava m’ajudarà a apuntar els ingressos i despeses de la mili. Diuen que a la mili es gasta un munt de diners i vull saber exactament quant. Això em recorda que quan els meus pares tenien una botiga de queviures, un bon dia van comprar un ordinador per portar la comptabilitat. Encara que també era per a mi, perquè em fascinaven i em segueixen fascinant aquests dispositius. També van decidir contractar a un senyor que es dedicava a fer programes per portar la comptabilitat amb l’ordinador. Aquests “programes” eren fulls de càlcul i, mitjançant fórmules, servien per a controlar els ingressos i les despeses. Quan el programador venia a casa a explicar als meus pares com funcionaven els fulls de càlcul del Lotus 123, jo m’asseia entre ells, lleugerament endarrerit en una cadira més petita, i mirava fascinat aquella pantalla de color negre amb números i lletres verdes. Un dia es van girar i van preguntar-me si m’agradava. El somriure va ser tan descomunal que no va fer falta dir absolutament res més.

La cançó del dia: Resfriado > Jordi Porcel

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.

El pitjor de tenir fam és definitivament no poder menjar quan ho tens al davant sabent que és per a tu… ja olorava el croissant, la taronja i companyia, quan un caporal m’ha informat que m’havia de vestir de bonic per anar a l’Hospital Militar. A més a més, no trobo les meves botes i Vicente segueix sense aparèixer. Novament el dilluns s’inicia girant-me l’esquena i quan respiro profundament carregant-me de paciència, apareix Vicente entrant somrient com sempre. Explica que van estar tot el diumenge dormint i fent el vago, sense sortir de A Corunya fins aquest matí ben aviat, els han portat en cotxe fins a la mateixa porta de la Caserna. No m’hauria de preocupar tant dels altres i invertir aquest temps en coses realment útils. I les botes les tenia Marco. Dissabte, amb les preses per marxar a casa (viu a Ferrol), les va ficar sense adonar-se a la seva taquilla. I jo desconfiant dels companys: no ho tornaré a fer. Haver d’anar a l’Hospital Militar tampoc és mala notícia, tot i no poder esmorzar, m’estalviarà un matí donant voltes al pati i els meus peus ho agrairan.

Així, amb el dilluns totalment transformat en un excel·lent començament de setmana, ens vestim de bonic onze reclutes de la mateixa brigada i sense saber exactament perquè, pugem  al bus militar. Al meu costat hi ha el val·lisoletà Federico, més conegut com el dibuixant de la novena. Hem fet amistat amb aquest company de nerviosa personalitat, boca petita, enormes ulls i ros, espès i arrissat. El seu semblant atemorit i un cos força prim es transforma quan es deixa portar per la seva passió. La seva cara desprèn un entusiasme desmesurat i el seu petit cos fins i tot sembla créixer. Els seus dits es mouen a una increïble velocitat mentre van creant del no-res com si portes una petita i lleugera barita màgica. Dibuixos, esbossos o qualsevol superfície a on aproxima la seva mà dreta: tot cobra vida i s’omple de color quan ho toca amb un llapis.

Però hi ha una cosa en la qual mai ens posarem d’acord. I és quan parlem de les preferències sobre el destí a la mili. Jo somio a embarcar-me, ell intenta evitar-ho com sigui. Va al·legar  no saber nedar i, com a tants d’altres, la resposta va ser un curset accelerat de natació, patrocinat per l’Armada. També està dibuixant els retrats de tots els militars que li demanen, I la llista d’espera segueix creixent davant la seva talentosa virtut. Però es manté pessimista.

Després d’una mitja hora de trajecte, arribem a l’Hospital Militar, edifici tancat, vigilat, de grans dimensions i de nova construcció. Les proves es basen a comprovar vista i oïda, a continuació, parlem amb un psicòleg a qui aclivellem a preguntes. Ell, mostrant-se comprensiu, ens explica que tot és per a poder accedir al curset de caporal sondarista, cosa força probable després d’haver superat les proves sense problemes. I penso en les meves ulleres de recanvi. Així que, després de tant de secret, podríem dir que ja tinc destí. Suposant que sigui aquest, estaríem al CIM fins al 20 de desembre, i després ens donarien permís per Nadal. Si faig el curset serà per embarcar, doncs no tindria sentit quedar-se a terra després de fer quelcom específic per a vaixells. El pessimisme augmenta en Federico, està fet pols.

Com a zombis, busquem el bar desesperadament per esmorzar. Deambulant pels passadissos trobem un grup de noies joves que somrients ens diuen: “seguiu-nos.”  I, com a ramat darrere pastor, les seguim sense recordar que buscàvem. Compartim amb elles taula, esmorzar, paraules, mirades, somriures i ens oblidem de tot en el millor moment d’ençà que vam arribar a la mili. Ens expliquen que estudien infermeria, que combinen classes amb pràctiques en aquest Hospital. Són simpàtiques intel·ligents, agradables, guapes… fins i tot Federico deixa a un costat el seu quasi segur futur embarcat i està feliç. Però, en un -poc- inesperat gir de guió, apareix un militar reclamant-nos per a tornar a la realitat.

Tres d’elles ens pregunten: “¿Ens tornarem a veure?” i amb cara de molta pena dic: “malauradament crec que serà molt difícil i no per falta de ganes”. Elles, somrient: “No diguis això Jordi, ja veuràs com no serà tan difícil i quan menys t’ho esperis, ens tornarem a veure”. I mentre ens arrenquen d’aquell paradís, a punt de sortir crido: “El que serà difícil és oblidar-vos”. En silenci, amb la mirada perduda i somrients, tornem al CIM. De la resta del dia, res destacable després d’elles. I jo que deia que els dilluns no m’agradaven…

La cançó del dia: Paradise > Coldplay

NOTA: L’enllaç us portarà a la llista d’UNA MILI DIFERENT a Spotify, per escoltar la cançó.

La son sense cap tipus de rubor, s’estira fins superat el migdia. Finalment deixo el llit amb calma, quan la propietària de la pensió ha cregut convenient despertar-nos. Vestits de civils, ens acostem en tot just cinc minuts a l’estació de tren, on després de l’esmorzar esperen encara un mica més a Vicente i Luis. Finalment no es presenten, obligant-nos a canviar la paciència per resignació. Durant l’espera ens incòmoda veure la PM (policia militar) voltant al carrer i acabem endreçant la nostra estimada roba de civil. Però el sol ens somriu quan partim Agustín i jo cap a la Torre d’Hèrcules, mapa en mà. El meu company, és un autèntic tros de pa. Petit, boca ampla, molt xerraire, ulleres de vidres gruixuts i una facilitat innata per estar sempre al mig sense cercar-ho o saber-ho. Fa uns dies es va afegir per voluntat pròpia al “nostre” grup i aquí continua. Aquest cap de setmana volíem anar a casa de la família de Luis, però només tenien lloc per dos a dormir, així que jo vaig anar a la pensió amb Agustín.

Fa una bona estona que caminem. Estrenem el vestit de bonic en un dia especialment calorós i les sabates noves m’estan començant a fer mal. Tot va sumant i arriba un moment en que assumeixo que em fan nosa tot: també els seus comentaris, les seves rialles, la seva mirada i fins i tot la seva presència. Estic agafant mania a Agustín i m’he ofuscat tant que, en no voler escoltar-lo, hem caminat durant més d’una hora en la direcció oposada. Ell, tot humilitat i paciència infinita -jo, que pensava tenir-ne en abundància.

La llum solar amplifica enormement l’agradable imatge d’aquesta bonica ciutat gallega, d’aparença hospitalària i agradable gent, que sense vacil·lar ens ajuda a corregir els nostres  malentesos amb el mapa. Arribem a la nostra destinació, un lloc privilegiat i exclusiu al mon. La Torre d’Hèrcules és l’únic far romà i el més antic en funcionament del món. Als seus peus, gaudim i contemplem. Sens dubte ha valgut la pena arribar fins aquí per endinsar-nos en aquest espectacle natural. Una autèntica delícia, quina bellesa de paisatge. Potser és la llum d’aquest dia sense núvols. Potser és el far i els seus dominis. O el mar, d’un blau brillant increïblement net, on només petites crestes de roca, son capaces de trencar la seva pau. També hem jugat amb l’horitzó amagant-se entre el cel i el mar. Finalment ha guanyat ell perquè no l’hem trobat.

La situació és propicia per fer quelcom pendent per part meva i li demano disculpes: “Agustín, siento mucho lo sucedido y quiero pedirte perdón, lo siento mucho, de verdad!”. Ell, amb veu pausada i relaxada m’ha respòs: “Tranquilo Jordi, no pasa nada”. Quantes coses per aprendre de qui menys t’ho esperes.

Caminem sense brúixola allunyant-nos de la Torre d’Hèrcules, percebem mirades, caient en la nostra roba militar. Aixecar tan modesta expectació és incòmode o graciós, segons es miri. Els ulls masculins observen despistats mantenint-se invariables, mirades fredes en la seva majoria. Els femenins arriben i et segueixen, de vegades descaradament, són ulls curiosos, d’interès, i, darrere ells sospites neurones treballant dur. Però els més innocents, descarats i simpàtics són, sense cap mena de dubte els infantils, aquells que davant la sorpresa miren sobre una boca oberta fins a rebre un “això no es fa”, normalment de la mare. Qui no haurà celebrat mai aquesta mirada. I finalment les més molestes, sens dubte, aquelles que naveguen entre dues aigües sense pertànyer encara a cap mar. Els adolescents et localitzen després d’un despectiu “mira” i riuen per riure, escandalosament en alguns casos. Són els únics contestats per part nostre, això si: amb un gran somriure que no esperen i els descol·loca.

Arriba el moment de tornar a Ferrol. Durant el viatge, un entrepà serà el sopar, una bona dutxa abans del silenci i dormir. Ara l’única preocupació són els peus: estan pèssimes condicions a causa de caminar tot el dia amb calçat militar, ha estat excessiu, veurem demà. Vicente i Luis segueixen sense aparèixer, però encara tenen unes quantes hores més per tornar a la realitat.

Inevitablement és descobreixen sense cercar la seva presencia i en un càlcul tant imprecís com veloç, dedueixo un nombre proper al miler, batent les seves ales, relaxant les seves parpelles, modelant la seva figura o saciant bàsics instints animals. Potser privades d’intel·ligència, l’inverteixen amb màxima eficiència. Observar pacientment la seva destresa planejant, resulta meravellós enfront de la suposada suprema intel·ligència humana, maldestres amb cames i fusell en mà caminant en cercle sense destí o final. Blanques amb ulls de nit sense lluna, es mantenen expectants, especialment des de l’esmorzar fins al dinar, quan competiran per aconseguir la seva  part. La fam les alliçona després d’anys contemplant desfilades, saben que les tímides mai arribaran al pa llençat per un d’aquests humans, arribats fins aquí per donar voltes, tasca inútil i ridícula esgotada de qualsevol sentit, deuen pensar elles, les gavines.

Avui toca novament brigada de guàrdia. Principal raó gràcies a la qual tafanejo sense atendre altres tasques. Avui sóc part de la guàrdia militar, en torns de dues hores des de la bandera fins al vespre, donarem voltes al pati interior de l’arsenal, vigilant encara no sabem el què, però esquivant amb tan inútil ocupació deures pitjors. Assumint el meu determinant paper davant el possible atac de l’enemic, al més pur estil “Pearl Harbor”, ha estat inevitable descuidar la meva atenció i observar, més que examinar, tot allò susceptible de ser contemplat més enllà de nou-cents reclutes en “mode” hàmster activat. El port i els seus hostes reclamen la meva dispersa atenció, on un trio de fragates, imposen la seva mida a un parell de Corbetes, un tercet de patrulleres i un quartet de remolcadors. Aquí té la seva base la 31 esquadrilla d’escoltes, formada per cinc fragates i en falta una, la F72 -la Fragata Andalusia- que desconec a on pot estar.

Envoltats de ciment i aigua els éssers vius van cadascú a la seva, quan se m’acosta a un petit grup de soldats, que tot i estar format per reclutes com jo, el seu sobrat caminar, gastades robes i fatigada mirada els fa veterans. Em pregunten sobre les gavines, si les escolto bé. Jo no els acabo d’entendre, mentre, amb aparent desinterès, espero l’evident burla que sé que arribarà ineludible. El més agut d’ells -imagino-, en un sàtir intent d’imitar-les: “va-que-ar, vaquear… això és el que diuen, que aquí te vas-a-quedar quan nosaltres marxem, quan jureu, nosaltres serem lliures”. Definitivament trobo més interessants els comentaris de les gavines, sense traducció humana simultània.

Poc abans de l’olla, m’han comunicat el trist final del somni: No aniré a El Cano. S’han basat en tenir-me reservat una altra destinació. I malgrat l’impacient interès mostrat, fins passada la jura, l’ignoraré completament. Així que ja tinc un destí, però tocarà esperar quinze dies més per descobrir-lo. Ja em veia viatjant en vaixell per tot el món, fregant, pintant, marejat i totes aquelles  vicissituds indesitjables d’embarcar que diuen per aquí. Però si he d’estar tancat nou mesos a la mili, que la mili viatgi pel món.

I així ens hem dirigit a la fonda de la caserna a on Michel, Vicente i jo menjarem plegats per darrera vegada. Tot i que dubto tinguin preparat res especial, per a un de nosaltres serà sensacional. Sense presses, hem aprofitat els seus darrers moments militars per intercanviar adreces i fondre’ns per primera i darrera vegada en una sincera, sentida i emocionada abraçada celebrant la seva brillant destinació: la més desitjada per tots. Felicitats Michel!