Tribulacions sobre un poble desatribuït

El llarg procés d'una nació en desmembrament identitari

24 d'octubre de 2018
6 comentaris

President Torra, triï: o ERC o Catalunya

La noticia que em fa trencar de forma excepcional el silenci dels darrers mesos és la del conseller Bargalló i el seu pla d’aniquilar la immersió lingüística des del mateix govern dels que havien de defensar i activar la república catalana.

El conseller Bargalló, un personatge obscur que es va atrevir a anar en persona a una institució educativa durant el primer tripartit, quan ja era conseller en cap, a amenaçar aquells que critiquessin les decisions del departament i les destitucions de càrrecs que estaven duent a terme (“els canvis en aquesta institució poden quedar aquí… o no”), afegint-hi: “com hem fet a la UOC”, sobrepassa tot allò imaginable des de l’independentisme més il·lús. La primera pregunta que ningú sembla haver-se fet, encara menys respost, és: per què ressuscitar algú del tripartit de quinze anys enrere, com si a ERC no hi hagués prou planter a les seves sectorials d’educació? El nomenament de Bargalló es deu al càlcul premeditat per establir relacions i pactes amb el PSC. La seva magnífica relació amb el PSC d’ençà la seva col·laboració durant els tripartits faciliten aquesta buscada entesa. Bargalló és una persona que menysté i deixa anar la seva prepotència davant qui considera un subordinat, però només en la mateixa mesura de la seva docilitat i afabilitat davant qui té poder. De Bargalló el PSC en va acabar molt content per la seva absoluta lleialtat als dos presidents socialistes. Si fa o no fa el mateix comentari que els del 155 van fer sobre Aragonès, quan en van destacar la boníssima predisposició amb que havia atès tots els seus requeriments.

Potser algun dia s’entendrà que el problema d’ERC no es deu a cap posició ideològica més o menys legítima, malgrat ser acomodaticiament canviant, ni tampoc al seu llargament covat odi a CiU/PDeCAT/JxCAT/Crida. Es deu a simples ànsies de poder per part d’una sèrie de personatges que ja fa massa anys que es van fer amb les regnes del partit i que es mouen per mera ambició personal.

Hem sortit al carrer per defensar l’escola catalana, per defensar-nos dels atacs a la immersió lingüística i els intents de neutralitzar-la, que sempre hem suposat que arribarien per part de l’estat o de partits fonamentats en la catalanofòbia. Però vés per on, és el mateix govern de la Generalitat qui vol sentenciar la immersió, un govern en mans d’uns partits que, tot i les seves presses per oblidar-ho, van prometre i ‘proclamar’ la república catalana fa tant sols un any.

Bargalló ens diu que la immersió ja no serveix perquè han passat quaranta anys i les coses han canviat, i com un detergent qualsevol, ens anuncia a bombo i plateret que ara ja no hi ha un, sinó tres resultats, que assolirem. Tres llengües pel preu d’una! Passin i vegin. Qui n’ofereix més?

El conseller oblida que la immersió va ser el resultat d’un formidable consens social, no només educatiu, i que substituir aquest consens hauria de requerir alguna cosa més que la interpretació amb biaix ideològic d’un partit o d’un sector.

També s’hauria de plantejar si l’objectiu de la immersió—que tothom a Catalunya sàpiga parlar i escriure en la llengua pròpia del país, i que el català esdevingui la llengua de cohesió social—s’ha assolit. Perquè si no és així potser que fer passes enrere en lloc de trobar la forma d’incidir encara més en aquest objectiu, no és res més que una reculada nacional i lingüística més de tantes com ERC ve protagonitzant des de l’època de la pluja fina de Carod-Rovira el breu.

Jo m’atreveixo a proposar-li una manera de potenciar l’eficàcia de la immersió, conseller. Una que sí que està en les seves mans. Obligui a tants centres com hi ha, que sempre han incomplert la immersió, a aplicar-la com diu la llei.

En lloc d’això el conseller diu que s’ha de garantir el coneixement de la llengua castellana. Un coneixement que ja ens imposa la seva constitució. Imposició a la qual ERC malda per donar-li carta de naturalesa. El document defensa que el castellà pugui ser llengua vehicular en zones no (prou) castellanitzades. Ras i curt, allí on el castellà no hagi penetrat prou com per afeblir i posar en risc el català, ERC hi posarà remei. Bargalló ara pretén emular l’altre revifalla del tripartit, el conseller Ernest Maragall, aleshores part del PSC, quan va ser conseller d’Educació (quina dèria tots dos per renegar del nom d’Ensenyament), que després de visitar una escola d’Olot va dictaminar que calia incrementar les hores de castellà a les escoles. Els temps han canviat, sí, i ara és ERC el que fa el castís paper del PSC del tripartit de Montilla. Conseller, visiti qualsevol pati d’escola i pari l’orella.

També ens diu, seguint preceptes d’aquest altre element d’ERC practicant de l’autoodi contra la pròpia cultura en nom de la pluriculturalitat, Oriol Amorós, que cal incorporar l’àrab i el xinés. Per qui no ho recordi, Amorós és l’artífex d’aquella brillant idea que als nens immigrants se’ls ha d’educar en la seva llengua d’origen a càrrec d’un docent immigrant nadiu en la mateixa llengua i cultura. Ras i curt, posem tots els mitjans i impediment a què els nens immigrants hagin de fer el més mínim esforç d’integració ni lingüística ni cultural, ja que educar-se com si no haguessin sortit del seu país els hi farà tot més fàcil i els seus resultats escolars milloraran, no importa a quin preu.

Cito el comentari d’Anna M. Noguer a la notícia sobre els plans de Bargalló, perquè realment paga la pena llegir-lo: “Garantir el coneixement del castellà? No està prou garantit, en un país on la llengua pròpia es mor de diglòssia? Fem la gara-gara a C’s o als comuns? Si hem d’eixamplar la base a base de matar la llengua, no anem bé.
L’àrab, el xinès com a excusa. Ho heu raonat bé, això? Els nens que tenen l’àrab o el xinès com a llengua materna fins ara es feien catalans a través de la llengua. Això també us fa nosa?
Mireu-vos el model exemplar de Banyoles. Escolarització extensiva. Un 37 % aproximadament de nens catalans fills de pares africans, A CADASCUNA DE LES AULES, repartits per igual a totes les escoles, que parlen un català nadiu i un castellà comparable al de qualsevol altre nen de Banyoles. convivència total i absoluta i igualtat d’oportunitats. Cada cop més universitaris. Fiqueu l’àrab a classe i tot això, la feina de dècades, l’haureu engegada a rodar.
Ho sabeu, no, que la majoria de marroquins no tenen l’àrab com a llengua materna? I amb els subsaharians com ho fem? Perquè en tenen moltíiiisssimes de llengües.
Heu fet això en tres mesos que fa que teniu aquesta àrea?”

Realment resulta simptomàtic que ERC pretengui liquidar la immersió, i en una línia trilingüe i garantista del castellà que recorda massa l’exigència de C’s. Només cal llegir aquest cofoi article a El País: “La Generalitat estudia flexibilitzar el model d’immersió lingüística. El Govern fa seu un document de treball que preveu reforçar les classes de castellà en entorns catalanoparlants i ampliar la presència de l’anglès. La Generalitat ha decidit obrir un meló fins ara intocable: el model d’immersió lingüística…

Ara bé, tot això passa en un govern presidit per JxCat i amb Torra de president. President Torra, no hi té res a dir? Encara no és prou clar que si durant la seva presidència permet la liquidació (adequació o actualització, en diran ells) de la immersió lingüística, aquella llei que tants atacs ha rebut i que tant ha costat defensar des del consens social de país, no hi haurà justificació que l’exoneri?

President, vostè és la màxima autoritat del país, per tant és responsable de tot allò que permeti fer al govern sota la seva presidència. Si no és prou clar que la convocatòria d’eleccions és ja del tot urgent i inaplaçable, que esperar sentències com un xai espera el seu torn a l’escorxador no és estratègia, sinó la més absoluta de les miopies, aleshores és que vostè ha perdut el país de vista tant o més que el president que resta a Bèlgica intuint el país per Internet.

De res servirà crear noves sigles, Crides o el que vulguin. Si vostès permeten que ERC executi allò que demanaven els partits del 155 en contra de la immersió, en seran còmplices i passaran a engreixar aquesta ‘desafecció’ cap a ERC que ara ja s’ha tornat emprenyamenta. Camuflar-se sota un nou paraigües no canviarà la percepció de les coses. Si més no, no pas durant gaire temps. Els fets que permetin ara els perseguiran, igual que els perseguiran els no-fets de l’octubre passat.

Convoqui eleccions ja o uneixin-se a la foguera on l’independentisme reduirà a cendres tot aquest indigne cercle d’interessos, de pactes i col·laboració amb els carcellers de Catalunya, de renúncies nacionals, lingüístiques, de descatalanització, de traïcions als colpejats l’1O per la seva defensa del país. Demostrin que els resta una mica d’orgull i que són dignes de tantes generacions de lluitadors per la nació que ens han precedit. President, ha de triar: o govern amb ERC o Catalunya.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Hola Víctor. Felicitats pel bloc. Però, si ho puc demanar, no oblidis que la guerra és als debats públics que pot llegir la gent, quanta més millor. Necessitem totes les veus.
    Salut!

  2. Sembla mentida, encara no me’n sé avenir de tanta ignomínia. Gràcies pel teu article, gràcies per la claredat i contundència perquè fets com aquest són la gota que fa vessar el got. Tot plegat és una traïció descomunal.

  3. Gracies pel comentari. No se si els d’ERC són uns incompetents o uns traidors. possiblement les dues coses, per que les consequencies de lo primer els portin a lo segon. La meva experiència a la generalitat, on els he vist actuar de ben aprop, demostra que son capaços de carregarse la feina ben feta de molts anys, per tal de fer-ho diferent dels que hi havia abans (els seus odiats convergents). Ho van fer els socialistes amb el tripartit i ho fa ERC amb el govern anterior i actual. A més, molts dels quadres de comandament d’aquest partit, que han posat en llocs de responsabilitat, son professionals de poc nivell i sense cap experiència en la gestió pública.
    Una prova important de que l’objectiu principal és obtenir quotes de poder son les nombroses reorganitzacions que han fet dels departaments per colocar-hi la seva gent. Reorganitzacions innecessàries i entorpidores en un context de provisionalitat com van ser les legislatures passada i actual.
    Per mi ęs la incompetència que els fa traidors, tot i que potser alguns, com en el cas de Bargalló, a més hi ga un pla diabòlic al darrera.

  4. Moltes gràcies, Víctor, per aquest article. M’agradaria dir-vos que és un plaer tornar-vos a llegir, però tenint en compte la motivació que us ha fet decidir compartir les vostres reflexions potser m’estimaria més que no en tinguéssiu motius. És realment lamentable com els “de casa” també ens volen aniquilar. No puc contenir la ràbia que sento. Per mi això ja és una guerra oberta i aquesta colla de desgraciats han triat el bàndol enemic, així que espero que ho paguin ben car.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.