Tribulacions sobre un poble desatribuït

Des del gloriós 1 d’octubre hem tingut un president pràcticament desaparegut, incapaç de comunicar, de liderar i de transmetre confiança a la gent. Un president que se sent més còmode enviant tuïts enigmàtics que dirigint-se amb claredat al seu poble. L’estafa de dia 10 (no es pot dir d’altra manera) ja ha quedat prou acreditada que es devia a tensions internes derivades dels cercles més rabiosament autonomistes del seu partit (Mas, Vila, Mas-Colell, Pascal, Bonvehí…) en consonància amb determinats cercles empresarials, i no pas a cap via internacional sobrevinguda a darrera hora. Allò ja va obrir la porta als pitjors presagis, malgrat que molta gent hi va voler veure jugades mestres d’aquestes que, encara avui, algú vol entendre en l’apàtica inacció que el president ha escenificat aquest migdia davant les càmeres.

La incertesa del dia 10 es va anar prorrogant sense que el president donés la cara en cap moment. Tot eren converses secretes a altes hores de la matinada en reunions on no es convidava la CUP (el partit que ha estat essencial per permetre i avançar fins a aquí) i en canvi hi participava l’expresident Mas, no sabem en qualitat de què. Només arribaven rumors de grans tensions, plors i decepcions entre uns pocs que demanaven proclamar la independència i uns altres que demanaven fer marxa enrere per aturar parcialment les represàlies de l’estat.

Dijous al matí 26 saltava la noticia. Puigdemont es preparava per dissoldre el Parament i convocar eleccions autonòmiques. L’acord quedava només pendent de que l’estat acceptés les seves condicions: aturar el 155, alliberament dels Jordis i retirar la policia nacional i la guàrdia civil portada a Catalunya per a l’ocasió. La desconfiança fa finalment que l’estat no accepti les condicions i Puigdemont, ja sense res on agafar-se, es veu obligat a tirar endavant amb la declaració, tot deixant caure el principal valedor d’aquest indigne bescanvi que ja havia acceptat, el conseller Vila.

Finalment amb una evident recança que l’oposició va poder aprofitar per tirar-li en cara (el president un cop més no va intervenir en el ple), ahir 27 d’octubre va arribar la gran alegria de la tan esperada proclamació de la República Catalana. Tot feia pensar que, malgrat les tristes febleses i la traïció que es va gestar sense arribar a consumar-se, el mal moment havia passat, s’havia deixat anar llast i la cosa es tornava a encarrilar.

L’alegria ha durat ben poc. Si ahir ja ens assabentàvem de la destitució acceptada del director general dels mossos, Pere Soler, avui es produïa la del major Josep Lluís Trapero, sense que el govern hi hagi dit ni ase ni bèstia. A aquesta brutal deslegitimació de la sobirania i de demostració acceptada del control de les institucions per part de l’estat només unes hores després de la proclamació de la República, s’hi unien aspectes com la permanència de la bandera espanyola a la Generalitat, la no publicació de la proclamació de la República al DOGC, i la no signatura de cap ni un dels nombrosos decrets que el govern tenia preparats per fer-la efectiva. Mentre tant el govern i el president, que en un moment com aquest haurien d’estar hiperactius vetllant per les institucions, enviant comunicats, demostrant que governa i controla el territori, desautoritzant les decisions de l’estat espanyol, desenvolupant les pròpies lleis, preveient escenaris i preparant-se per l’envit, ha estat novament desaparegut.

I tan de bo hagués continuat així, perquè el pitjor estava per arribar. El curt comunicat del president a les 14:30 d’avui ens ha deixat a molts literalment avergonyits i sense cap argument o acte de fe on agafar-nos. Un discurs breu, buit de contingut, evitant parlar de la República Catalana, de la nova legislació, de quines passes es preveuen, de com es pensen defensar les institucions amb fermesa, de les destitucions hagudes i per venir, tot sol sense el govern al darrera (que és la imatge que calia enviar), amb unes expressions pròpies de qui no es creu president d’un nou estat amb un “no accepto” de subordinat rebel, enlloc d’un “no reconec l’autoritat”, amb sensació d’improvisació, fins i tot pel que fa a l’escenari mancat de solemnitat. Un discurs on només ha repetit un cop i un altre que tots havíem d’actuar de forma pacífica, com si no ho haguéssim fet sempre. I és des d’aquesta perspectiva que més clarament s’entén el discurs. A Puigdemont se l’està intentant imputar un delicte de rebel·lió, però aquest delicte, amb penes molt altes, requereix que hi hagi hagut violència o crides a la violència. I aquí és on s’ha fet evident que el discurs no anava dirigit a la gent ni tenia la república com a objectiu, anava dirigit a l’estat i a la fiscalia. Un missatge que només cercava la seva redempció jurídica personal a través del rebuig explícit a qualsevol crida a la violència. Un missatge que semblava obeir més a una estratègia del seu advocat particular que no pas a una estratègia o necessitat de país.

El president va voler convocar eleccions. Finalment es va fer enrere i ha estat Rajoy qui ho ha fet avançant-les a la data que inicialment les volia fer Puigdemont, al temps que de moment sembla haver renunciat a les accions violentes que calia esperar de forma immediata. Hi ha qui malpensa i creu que potser, malgrat tot, sí que es va arribar a un pacte inconfessable amb l’estat. No apostarem de moment per aquesta teoria, tot i que haurem d’estar amatents a com evolucionen les coses perquè és evident que tant la deixadesa del govern com el gir en les intencions anunciades inicialment per Rajoy són moviments complementàriament molt estranys.

Cadascú arriba fins on pot, i Puigdemont fa setmanes que sembla anar a la deriva amb símptomes preocupants d’improvisar, de desdir-se, de que tot li va gran, d’estar buscant una sortida per la tangent davant un escenari que no sap com afrontar i en el qual sembla no tenir cap confiança de victòria. La gent ha triat un espai de lluita i resistència de forma voluntària, conscient dels riscos i dificultats. La gent està disposada a defensar el president i les institucions. Tanmateix és impossible defensar qui es rendeix i s’abandona a l’enemic. Per tal que la gent pugui defensar hi ha d’haver alguna cosa a defensar. Si Puigdemont deixa les institucions a la seva sort, com ha fet amb els mossos i com sembla disposat a fer amb la resta a partir de dilluns, poca cosa quedarà a defensar. Un ha de saber reconèixer quan ja no pot liderar un moment tan transcendent com aquest, del qual depenen milions de persones, i saber apartar-se. Ara faria un gran servei a la República fent un pas al costat abans de dilluns. I qui diu el president diu tots aquells al govern que avui han estat igualment callats i desapareguts mentre els treien la protecció dels mossos. Un pas al costat a favor de la República sempre serà més digne i d’agrair que un pas al costat per deixar l’entrada lliure a la virreina Soraya.