Tribulacions sobre un poble desatribuït

Des del 2012 he anat advertint des d’un altre bloc que amb CiU (actualitzable a PDeCAT) i Mas i el seu govern dels millors (actualitzable a Vila i altres) mai es proclamaria la independència. Amb ells la traïció estava servida. S’havien apuntat al carro de la independència només perquè no fer-ho els condemnava a l’ostracisme polític, a la insignificança i a la pèrdua de poder i interessos personals, com els ha passat als diputats d’Unió.

Mentre tot ha anat de proclames públiques han pogut amagar les seves veritables intencions. Mas ja va substituir unilateralment el referèndum promès i pactat amb les formacions polítiques, per una consulta no vinculant que va deixar en mans de la societat civil per no sortir-ne escaldat. Que tot i així l’estat hagi fet mans i mànigues per inculpar-lo ha estat quelcom inesperat que escapava als seus càlculs. Recordem com abans del 9N el govern es va ventar que era jurídicament inexpugnable. Ara Mas ha volgut vendre la imatge de màrtir per la inhabilitació i la fiança que se li reclama en una imputació encara pendent de sentència, que probablement podria acabar sent molt menor si aconsegueix aturar la declaració d’independència, com està intentant desesperadament amb l’ajut de consellers, exconsellers, empresaris i mitjans afins, entre els quals l’ARA. Tanmateix, i malgrat no li hagi sortit bé, Mas sempre ha procurat per ell mateix, tant quan va pactar pel seu compte la rebaixa de l’estatut amb ZP, com quan va intentar bescanviar dignitat nacional per un pacte fiscal amb Rajoy, com quan va decidir, també pel seu compte, la rebaixa del 9N, com ara que fa tots els possibles per aturar l’aplicació del referèndum.

És clar que tant ell com alguns dels seus acòlits al govern i al PDeCAT sempre van comptar amb què l’estat aturaria el referèndum i els salvaria la imatge davant l’electorat, permetent-los vendre la idea que ells havien arribat tan lluny com havien pogut i que estaven decidits a seguir treballant amb l’objectiu de la independència in secula seculorum. Els que sempre han estat els primers a renunciar a tot allò que no fossin els seus interessos i han posat el país al servei d’aquests, han viscut sempre del relat que nacionalment no renunciaven a res. Pujolisme en estat pur.

Ahir en una reunió nocturna de cinc hores amb consellers, representants d’entitats i partits sobiranistes, i també l’expresident Mas, es van posar tres escenaris sobre la taula: 1) declaració de la independència i defensa amb el poble, 2) declaració (algú demanava que simbòlica) i convocatòria d’eleccions “constituents”, i 3) convocatòria d’eleccions autonòmiques.

En el moment clau, a un dia de saber què farà finament el president Puigdemont, i ja amb tres irresponsables setmanes de retard que ara ja sabem que només responen a aquesta mena de pressions internes i no pas a inexistent mediacions internacionals, cal tornar a reafirmar-nos en la idea que ja vaig exposar fa uns dies, que Puigdemont no ha de decidir, ha d’obeir. Si com deia allí, la primera trampa ha estat fer-nos creure que hi havia res a decidir tret de la implementació immediata del referèndum vinculant convocat pel mateix govern en aplicació de la seva pròpia llei, la primera traïció esdevé ja el mateix fet que el govern estigui considerant alternatives a l’obediència d’aquest mandat referendat pel poble.

No entra dins de les competències ni la legitimitat de cap govern ni de cap president trair el poble desobeint les lleis acordades i desdient-se de l’aplicació d’un referèndum vinculant en els termes exactament acordats. Així ho va entendre la Gran Bretanya malgrat l’ajustat marge de victòria del Brexit, i que aquesta no era l’opció desitjada pel govern ni per una majoria de l’oposició. Van entendre que amb tot, no hi havia democràticament volta enrere per molt difícil o potencialment contraproduent que ho veiessin. La “democràcia malgrat tot” és el missatge que a hores d’ara no queda clar que el president, com part del seu govern, hagin entès o estiguin disposats a respectar.

Quan han posat “alternatives” a la declaració d’independència sobre la taula no s’han adonat que és la democràcia allò amb què mercadegen, allò que estan qüestionant, allò a què estan cercant alternatives? Qui cregui en la democràcia sap que no hi ha cap alternativa possible a l’obediència estricta del mandat de la gent. Per moltes dificultats que hi pugui haver, per molt que ara alguns irresponsables s’espantin a darrera hora després d’haver arrossegat la gent al referèndum, a defensar-lo amb el cos i amb l’ànima, per molt que algú pugui dubtar ara, la democràcia no permet res més que l’obediència a allò que s’ha decidit a les urnes. No hi ha alternativa legítima, no hi ha alternativa digna que no impliqui una traïció a la gent i a la mateixa idea de democràcia.

Aquells que mai no han estat disposats a fer el pas a la independència, però han contribuït a portar-nos fins al referèndum per electoralisme, han comès un acte imperdonable. Perquè amb la seva irresponsabilitat d’anar donant corda al referèndum per tal de no posar-se l’electorat en contra, ens han portat al punt que ha permès l’estat justificar el desballestament de l’autonomia. I ara, en el moment del tot o res (literalment res) pretenen fer marxa enrere i deixar el poble a mercè d’aquest nou totalitarisme que ells han ajudat a provocar amb les lleis i la convocatòria de referèndum que han empès i aprovat.

Convocar eleccions autonòmiques no aturaria la intervenció de l’estat. L’autonomia s’ha perdut per sempre i tornar a una escenificació d’autonomia totalment intervinguda i controlada només pot satisfer els connivents i servidors dels interessos econòmics i empresarials espanyols.

No cal dir que posar-hi el nom “constituents” al darrera seria igualment una enredada. No es poden fer eleccions constituents sense abans haver demostrat que la independència és real, que és té el control de les institucions i del territori, i que per a aquestes eleccions constituents es podran garantir les condicions de plena llibertat i democràcia que l’estat ha negat al referèndum. Convocar eleccions emparant-se en el parany de que alguns partits en diguin constituents (com les anterior que es van considerar plebiscitàries per alguns), si no tenen aquest caràcter reconegut per tothom i la independència no s’ha pogut aplicar de facto, té exactament el mateix resultat. L’estat i bona part dels partits les consideraran autonòmiques. D’altra banda, sense haver pogut controlar el territori i les institucions, què els impediria il·legalitzar partits o programes? I mentre tant, què? Deixar que es vagin apropiant de les institucions que ens han de permetre fer efectiva la independència?

En definitiva si es convoquen eleccions no importarà l’adjectiu que simbòlicament s’hi posi. Tothom sap que la independència és un xoc de poders i només es guanyarà per via de guanyar aquest xoc mitjançant la resistència i desobediència del poble, fent impossible el control del territori i de les institucions. Si l’alternativa és fer veure que es declara la independència sense defensar-la ni executar-la, per tot seguit dissoldre el govern i convocar eleccions, el resultat no cal ni explicar-lo.

No es pot defensar les institucions sense un govern en actiu que encapçali i legitimi aquesta defensa. No es pot declarar la independència per mig sortir del pas (potser d’aquella forma ambigua a què ens han acostumat) i acte seguit deixar la defensa del país exclusivament en mans de la gent. El govern ha de declarar, ha d’assumir i ha d’encapçalar la defensa del nou estat. Només quan aquest control s’hagi fet efectiu i hagi quedat clar es podrà procedir a unes eleccions constituents. Mentre aquestes condicions no es donin convocar eleccions (les que siguin) no serà més que el capità abandonant el vaixell el primer davant la por a un possible naufragi.

Qualsevol cosa que impliqui no declarar de forma clara i inequívoca la independència per procedir immediatament a la seva defensa i aplicació serà un engany. Dissoldre les principals institucions del Parlament i el govern per una convocatòria d’eleccions impossibilitaria aquesta defensa i aplicació del referèndum. Cercar coartades per no haver de fer front a l’envit no dissimularà la fugida davant la gent que ja ha traspassat la línia de la por i que no està disposada a sotmetre’s a la covardia, ni de l’estat ni de les pròpies institucions.

Qualsevol forma de retirada o d’impossibilitar o dificultar la implementació del resultat del referèndum serà, per molta disfressa constituent que es vulgui posar, una rendició del govern i per tant alta traïció al poble de Catalunya. El preu d’aquest gravíssim engany seria el final de tota carrera política i el menyspreu de per vida dels ciutadans d’aquest país a qui els hagi girat l’esquena en el moment més arriscat d’aquests set anys, al llarg dels qual el poble ha anat construint aquest escenari de llibertat, a remolc i en plena confiança en uns líders que confiem que no hagin de quedar plasmats a la història com un govern de mentiders. Qui no s’hi vegi en cor que deixi el govern avui mateix. Altres més honestos ja ho van fer fa mesos. I demà que triomfi la democràcia i la independència sense matisos, sense condicions ni dilacions, sense subterfugis ni ambigüitats. República catalana a partir de demà, i a totes.