Els franquistes sempre són els altres

Llegeixo l’entrada “El franquista era el seu germà Manuel…” als blocs de Vilaweb. Un bloc que (entre els molts que es publiquen a diari), aquest mitjà ha decidit destacar en portada. No puc estar més en desacord amb l’opinió expressada per l’autor.

Dedicar un carrer a algú, com posar una estàtua, no deixa de ser un enaltiment d’una figura que es considera digna de tenir una presència pública destacada, recordem-ho, sempre en relació al lloc i població concrets on se li dedica aquest reconeixement.

Per les mateixes raons s’hauria de negar (o retirar) aquest reconeixement quan el personatge s’hagi distingit de forma notòriament negativa en relació al lloc i població determinats.

No em consta que aquest sigui el cas d’Antonio Machado, del qual només he pogut copsar la seva posició en contra de l’Estatut del 32: “todavía cabe una reacción a favor de España, que no conceda a Cataluña sino lo justo: una moderada autonomía, y nada más”, i la seva ferma convicció com a nacionalista espanyol, si es vol, amb un clar deix de supremacisme: “De aquellos de quienes se dicen ser gallegos, catalanes, vascos, extremeños, castellanos, etc., antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse”. O aquesta altra citació: “No hace falta preocuparse porque nuestros niños hablen cualquier otra lengua más que la castellana, que es la lengua imperial de su patria”. Tot plegat res que vagi més enllà del que defineix tants unionistes actuals, inclosos els més nostrats.

Antonio Machado es va acabar exiliant i morint, ves per on, a la Catalunya Nord, després de la derrota de les forces republicanes, i va ser proposat per a un expedient de depuració després de mort. El 1941 la Comisión Superior Dictaminadora d’expedients de depuració proposà la «separación definitiva del servicio y baja en el escalafón respectivo» del catedràtic de francès don Antonio Machado, i el mateix any la Comisión Depuradora del Ministerio de Educación proposava altre cop «la separación definitiva del servicio a don Antonio Machado con la pérdida de todos sus derechos pasivos». Aquestes propostes van ser finalment arxivades pel ministre José Ibáñez Martín. Tot i així, el 1981, el ministre Federico Mayor Zaragoza va signar una ordre segons la qual es rehabilitava Machado com a catedràtic d’institut, malgrat que la seva inhabilitació mai no s’havia arribat a produir.

Hotel Quintana

Hotel Quintana (Collioure, Rosselló), on va morir Antonio Machado

Moltes esquerres passades, com actuals, han demostrat que no cal ser franquista per ser declaradament anticatalà. Tanmateix, i pel que fa a la trajectòria del poeta, res m’empeny a discutir la presència del seu nom en els nostres carrers, però sí l’argumentari amb què se l’ha defensat.

Per exemplificar-ho, posem per cas el nom de Quevedo, qui entre altres losantades va escriure frases tan explícites com ara: «En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra.», «Son los catalanes aborto monstruoso de la política.», «Son los catalanes el ladrón de tres manos,…», «El catalán es la criatura más triste y miserable que diós crió.» La seva glorificació amb plaques commemoratives a Catalunya no sembla gaire defensable, amb total independència de les preferències literàries i als mèrits que cadascú vulgui atorgar-li en relació a la “cultura… i a la seva obra”. Dedicar carrers a Catalunya a un personatge declaradament catalanòfob no es pot justificar parapetant-se en la qualitat de la seva obra. No sé si a Israel dediquen carrers a artistes o intel·lectuals antisemites només perquè han destacat en la seva feina. Desconec si allí existeix el carrer Heidegger, o la plaça Wagner.

Canviar noms de carrers no és “molt típic del progressisme mal entès”. Si fos així fa dècades que hagués estat una pràctica habitual del PSC. Canviar noms de carrers ho va fer abans exhaustivament un franquisme gens progressista, “transformant la realitat” i deixant-la a gust de molts dels que ara són refractaris a canviar-la. Un gran nombre de noms de carrer venen d’aquella època. Només un esperit complaent amb la dictadura gosaria defensar que no hi ha res a revisar. En aquest sentit cal destacar la nova vomitada de Coscubiela, acusant de “neteja ètnica” la revisió de plaques imposades precisament durant l’època de veritable “neteja ètnica” (cultural i lingüística) del franquisme, una neteja que ell, com el seu ‘doble’ Rabell, sempre s’obliden de condemnar, mentre corren a fer-ho amb aquells que gosen defensar la restitució de les coses (tant s’hi val si parlem de la llengua catalana o del nomenclàtor) a una situació prèvia a la de la dictadura.

Per tant, la resposta és sí. Evidentment que cal revisar nomenclàtors i treure els noms de franquistes, còmplices i catalanòfobs dels carrers de Catalunya. No pas per cap qüestió de “salut mental del poble”, sinó per simple dignitat. La mateixa dignitat que fa que hi hagi la Comissió de la Dignitat, o organismes vetllant per la memòria històrica, desenterrant ossos i lluitant contra l’oblit que s’amaga sota la coartada que tal cosa no és important o prioritària, que ara no és el moment, o que el nom no fa la cosa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *