Tomás Ibáñez, provocador i constructor de l’utopia.

20 de maig de 2015

0 comentaris

Tomás Ibáñez, provocador i constructor de l’utopia.

Tomás Ibáñez Gracia, Saragossa 1944, catedràtic jubilat de psicologia social a la Universitat Autònoma de Barcelona fins al 2007. És un intel·lectual rellevant i significatiu del laberint anarquista. En l’exili parisenc va militar a la FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries) organització que va practicar l’acció directa i violenta contra la dictadura de Franco. En el seu llibre Insurrecció llibertària co-escrit amb Salvador Gurucharri expliquen la vida i context d’aquest grup armat, FIJL, que va seguir els passos dels maquis llibertaris.

Tomás a més està a l’origen de la creació del símbol de l’A dins del cercle, que es va propagar a partir del 1964. Segons Tomás, el grafisme va ser una creació eminentment “col·lectiva” i el seu origen està en que fos usat de forma transversal per totes els corrents de l’anarquisme.

Tomás Ibáñez és un analista i teòric de l’anarquisme. És important perquè hi ha un buit d’intel·lectuals anarquistes a casa nostra. En contrapartida, Espanya és la meca de l’activisme anarquista. Tenim en el nostre ADN històric la realització de la revolució social des de baix més important del segle XX, la utopia en construcció,

En el seu últim llibre “Anarquisme és moviment”, Tomes Ibáñez analitza el ressorgiment de l’anarquisme i les seves noves modalitats. Fa especial atenció al post-estructuralisme connectat a l’anarquisme, d’autors anglosaxons, llibres no traduïts a l’espanyol. Llavors no només hi ha un buit d’intel·lectuals anarquistes, sinó també un buit de traduccions i d’edicions. Tomás Ibáñez promou l’obertura i relació amb altres idees, i ens explica que el contagi amb les teories post-estruturalistes, especialment Foucault, reforça l’anarquisme. El revitalitza. Tomás, com el 1964, amb el símbol A, busca mitjans per reforçar i unir les diferents corrents anarquistes obrint-nos a les noves teories i filosofies d’avui.

El llibre Anarquisme és moviment és pot descarregar o llegir a Internet: http://www.viruseditorial.net/pdf/anarquismo_es_movimiento_baja.pdf

L’obertura de l’anarquisme a altres corrents que no es reclamen de l’anarquisme crea conflicte amb els guardians del temple i de la puresa anarquista. Comentes que els has combatut. Com? Pots citar-nos casos concrets.
Per sort, els guardians del temple pertanyen al passat i ja no representen un problema important per al desenvolupament del pensament llibertari. És cert que fins fa pocs anys alguns companys posaven el crit al cel quan els semblava que algú estava atemptant contra les essències eternes de l’anarquisme. La seva intransigència carregava tant contra els que pretenien dialogar amb altres corrents, com contra els que intentaven exercir el pensament crític dirigint-t’ho cap als propis supòsits de l’anarquisme.
Pel que fa al primer aspecte encara recordo les llagues aixecades per l’article “Marxisme contra Anarquisme” que vaig publicar quan tot just tenia 20 anys. El contingut de l’article era dolent i avui no subscriuria pràcticament res del seu contingut, però el que em va sorprendre va ser que els forts atacs que vaig rebre en l’àmbit de l’exili llibertari no es dirigien als meus arguments, sinó al fet mateix que m’interessés pel marxisme en lloc de professar una hostilitat de principi. Més tard, en el si de la Federació Anarquista francesa, el grupet de joves en el qual militava es va topar amb agres desqualificacions i seriosos conflictes per intentar introduir aire nou en un entorn llibertari que demonitzava, per exemple, les idees situacionistes, o les de l’excel·lent revista “Socialisme ou Barbarie”.
L’enfrontament amb les “veus autoritzades” dels comitès de la CNT i de la FAI a l’exili també van ser èpiques, però en aquest cas el propòsit dels que es consideraven dipositaris de les essències no era tant el de preservar la “puresa de l’anarquisme “com el de fer callar unes joventuts llibertàries que qüestionaven la seva autoritat i reprenien una lluita violenta contra el franquisme.
Pel que fa al segon aspecte, és a dir a l’exercici de l’esperit crític aplicat als continguts de l’anarquisme, he de dir que ha estat una constant de la meva tasca militant. Admeto que he sucumbit, de vegades, a una voluntat deliberada de provocar, com, per exemple, quan vaig arremetre contra “la Cultura Llibertària”, o quan vaig escriure, fa 30 anys, el meu “Adéu a la Revolució”, o quan vaig presentar l’anarquisme com “Una idea que es conjuga a l’imperfecte”… He de reconèixer que les meves “provocacions”, recollides en part en el llibre “Fragments dispersos per un anarquisme sense dogmes”, han estat rebudes, en general, amb força benevolència.

Explica’ns la teva evolució personal com anarquista en aquestes variants: anarquista, anarquista clàssic, anarcosindicalista, neoanarquista, post-anarquista. Evolució i diferències.
En realitat mai vaig ser “anarquista clàssic”, i, a més, sempre vaig mantenir certa distància crítica amb el “anarcosindicalisme”. Més que “neo anarquista” el qualificatiu que prefereixo és el de “anarquista crític”, en el sentit que mai he estat un “veritable creient”, tal com s’utilitza aquesta expressió per designar els que s’identifiquen sense reserves amb una determinada ideologia, creença, o opció política. Ara bé, el terme “neo anarquista”, també em satisfà ja que remet a una renovació de l’anarquisme gràcies a la incorporació de certes aportacions del pensament contemporani, com ara les de Foucault, i gràcies a la influència de noves pràctiques de lluita, com per exemple, les de certs sectors anarco-feministes. Pel que fa al “post anarquisme” considero que no és una realitat del moment present, i que encara no ha arribat el seu temps. Així i tot, reivindico la utilitat d’aquest concepte perquè expressa la convicció que l’anarquisme no és etern, i que deixarà pas, de mica en mica però necessàriament, a noves formulacions que el substituiran.

Has publicat el llibre “L’anarquisme és moviment”. Què aportes en aquest llibre?
Possiblement, una concepció de l’anarquisme una mica més oberta, i més crítica, que les concepcions a l’ús. També, potser, una concepció més socio-històrica que relaciona l’aparició de l’anarquisme amb un determinat context de les lluites contra la dominació, i que vincula la seva evolució amb la dels dispositius de poder als quals s’enfronta.

Quina ha estat la teva motivació personal al escriure’l?
Ajudar als que exploren formes d’actualitzar l’anarquisme perquè segueixi sent un instrument políticament útil en els temps presents. Parodiant el títol d’un dels meus llibres, diria que he pretès aportar algunes “Municions per …” als que senten la necessitat d’actualitzar el pensament i les pràctiques anarquistes.

Apuntes la necessitat de la crítica i atribueixes a l’anarquisme la manca d’auto-crítica. Causes i origen de la manca de crítica i auto-critica?
Es diu que l’ull no es pot veure veient, i resulta, efectivament, molt difícil qüestionar allò mateix que utilitzem per elaborar els nostres qüestionaments i per construir les nostres claus de sentit. Això indica que la manca d’autocrítica no és pròpia de l’anarquisme, sinó de qualsevol sistema d’idees que s’assumeix com a marc d’interpretació del món i com a guia d’actuació en el món. Aquesta falta d’auto-crítica resulta encara més cridanera en l’anarquisme perquè el seu peculiar accent sobre el “lliure exercici del pensament”, l’obliga, en principi, a no donar res per fet, ni tan sols els seus propis postulats. No obstant això, en no ser una entitat extraterrestre, l’anarquisme no pot evitar ser portador de totes les imperfeccions i les fragilitats que acompanyen les pràctiques “simplement humanes”, incloses les que dificulten l’auto-crítica, per molt que la reivindiqui com a indispensable.

Puc ser crític amb el teu llibre?
Si us plau, t’incito a que ho siguis, i de forma tan radical com vulguis.

1. Els “ismes” són la institucionalització de doctrines i moviments. Anarquisme és la institucionalització del pensament i praxi anarquista, de la ideologia. Per molt que vesteixis la mona amb “neoanarquisme”, “post-anarquisme”, segueix sent “anarquisme”, un isme.
És clar, però el propi llenguatge és una “institució”, i resulta que les paraules substantivizen, i exerceixen un efecte homogeneïtzador que elimina les singularitats. En aquest sentit la paraula “anarquia”, o “anarquista”, ja constitueix una reificació d’alguna cosa que perd certes característiques i adquireix altres quan es deixa tancar en la forma d’una paraula. Per això la diferència entre pensar en termes d'”anarquia” o d'”anarquisme” em sembla tant més lleu com que, a més, no hi ha anarquia sense anarquisme, com ho intento explicar en el meu llibre. No em preocupa recórrer a un “isme”, per referir-me de manera comprensible a un fenomen polític, social, cultural etc., on s’entrellacen pràctiques, idees, pensament, valors, experiències històriques, entre d’altres components. Una altra cosa és que l'”anarquisme” la part “instituïda” prevalgui sobre la dimensió “instituient”, la qual cosa resulta certament problemàtic. És, precisament, la inversió d’aquesta prevalença la que persegueix el “neo anarquisme”.

2. Anarquisme com a moviment. Moltes ideologies, doctrines, es reclamen de ser moviment: la dialèctica marxista. També el budisme que no creu en ideologies, religions, doctrines, creences, basa el seu principi en la consciència del moviment en un mateix
Sí, sembla que l’interès per “el moviment” arrenca de molt lluny, “tot flueix”, deia ja Heràclit. El desafortunat hegelianisme, latent en l’apropiació marxista del concepte de “dialèctica”, és un clar exemple de la diversitat d’usos del concepte de moviment. Per la meva part em limito a indagar les raons per les quals l’anarquisme no pot romandre estàtic en l’espai temps socio-històric, i aquestes raons tenen molt a veure amb l’original simbiosi que aquest duu a terme entre “la idea i l’acció”.

2a. Considero més rellevant el subtítol “anarquisme, neoanarquisme i post-anarquismo”, que el títol “anarquisme és moviment” Doncs, per exemple, constato que socialisme, liberalisme també es mouen, però a pitjor.
Canviar mai ha significat anar necessàriament a millor, i estar en moviment no és bo en si mateix. La meva tesi no és que l’anarquisme vagi a millor perquè s’estigui movent, sinó que el moviment és una característica constitutiva de l’anarquisme en la mesura que l’anarquisme és, alhora, el pensament polític de la crítica del poder, i la pràctica política de la lluita contra la dominació. Ser “moviment” no fa “progressar” l’anarquisme, només el manté “en línia” amb cada present que esdevé.

3. Tu argumentes, i em sembla una pirueta universitària, dialèctica, que l’anarquisme institucionalitzat no és anarquisme.
Les piruetes són piruetes, tant si són universitàries com si no. Potser el meu argument sigui inconsistent, però mantinc, efectivament, que un anarquisme que no serveixi, entre altres coses, per lluitar contra la dominació, i que no connecti amb les lluites que la desafien no és plenament anarquisme. La pregunta consisteix llavors a saber si tant la dominació com les lluites que la combaten canvien, o no canvien, amb el transcurs del temps sociohistòric. Si no ho fan, l'”anarquisme institucionalitzat” (suposo que et refereixes a un anarquisme estàtic, fix i immutable) no planteja cap problema, i no pot ser considerat com genuïnament anarquista. Però si la resposta és que canvien, llavors la inevitable conclusió és que l'”anarquisme institucionalitzat” va deixar de ser pròpiament anarquista tan aviat com no va saber enfrontar-se a les noves formes de la dominació, i es va refugiar en la memòria de les seves gestes.

4. A més de les raons que expliques del ressorgir anarquista, podríem adjuntar: polítiques cruels dels governs neó-liberals i la por dels poderosos a les reaccions dels activistes anarquistes? Les campanyes de desprestigi i empresonament contra els activistes anarquistes fan més anarquistes. “Tots som anarquistes”
Foucault deia que “allà on hi ha poder, hi ha resistència”, i és obvi que les injustícies i els atropellaments solen despertar resistències, simpaties, o fins i tot manifestacions de solidaritat amb les víctimes. Ara bé em sembla molt aventurat establir una relació mecànica entre desprestigiar i empresonar anarquistes, i l’increment del nombre d’anarquistes. És més, a partir de cert grau de repressió el més probable és que aquest nombre disminuiria considerablement.

5. Entra l’anàlisi institucional al post-anarquisme?
No, l’anàlisi institucional res té a veure amb el post anarquisme, i molt poc amb l’anarquisme. Amb Georges Lapassade i en René Loureau com dos dels seus principals exponents, va ser creat, a partir de la psicologia social, com un instrument d’anàlisi i d’intervenció en les organitzacions, empreses i institucions (a petició d’aquestes i amb remuneració) per posar de manifest la naturalesa dels seus conflictes i ajudar a resoldre’ls. El contingut polític de l’anàlisi institucional es movia entre la idea que la intervenció d’uns científics socials ben intencionats podia ajudar a transformar la societat, i certa proclivitat a afavorir les pràctiques autogestionàries. El seu vincle més directe amb l’anarquisme es va limitar al fet que Lourau es definia com a llibertari. Òbviament, això no resta interès a la influent conceptualització de “la dialèctica” que s’estableix entre “el instituït i el instituient”.

5a. Al post-anarquisme no veig tampoc l’Agustín García Calvo, referent de molts llibertaris ibèrics de tot tipus, pels seus atacs radicals al Poder, Déu, Diners, Democràcia, Temps, Família, Treball, etc.
No hi ha dubte que el pensament, incisiu, lliure, i creatiu, de García Calvo ha enriquit el discurs anarquista, però no acabo de veure el seu encaix en el post anarquisme. Entenc que una de les seves principals aportacions ha consistit en desmantellar una sèrie de supòsits propis de la Raó Il·lustrada i de la Modernitat, i en ajudar-nos a qüestionar una sèrie de creences que reproduíem de manera acrítica, fins i tot en l’àmbit anarquista. En la mesura que García Calvo ha contribuït a posar de manifest les mentides que el Poder ens fa assumir com Veritats perquè d’aquesta forma acceptem, i fins i tot forgem, la nostra pròpia submissió, la seva contribució al quefer anarquista és de primer ordre. Per la meva part, l’inclouria més aviat en el neo anarquisme o en l’anarquisme crític que en el post anarquisme.

6. En parlar del ressorgiment del, anarquisme a Espanya estaria bé citar els àcrates de Madrid, especialment a Agustín García Calvo
Per descomptat. La irrupció dels “àcrates”, l’any 1965, a la madrilenya Complutense va ser un esdeveniment molt important que va inaugurar un anarquisme tremendament innovador respecte del tradicional anarquisme ibèric. Aquest tipus d’anarquisme anticipava el que va ser apareixent més tard, de manera igualment espontània i provocativa, en diferents llocs del món, i molt especialment en el Maig del 68. Quan Agustín va arribar a Paris en 1969 gaudia de cert prestigi entre nosaltres, encara que he admetre que no acabaven d’entusiasmar les sessions a les que ens convidava per llegir-nos alguns dels seus textos, i em vaig allunyar molt aviat del seu cercle d’influència. Posteriorment vaig arribar a apreciar molt millor la riquesa del seu pensament quan llancem la revista “Arxipèlag” on la seva influència era palpable.

7. No comparteixo amb tu aquesta reforma de la noció de Poder, que l’anarquisme accepti el Poder. Ens expliques que és ascendent, de baix a dalt, i no descendent, de dalt a baix. Una teoria que agradarà als borbons i als amos. A més a l’etimologia hi ha la significació contra el poder, a-“cràcia”.
Mai he suggerit que calia “reformar” la noció de poder, el que sí he dit és que calia prendre distància respecte de les concepcions “simplistes” del poder, perquè aquestes concepcions només serveixen per emmascarar una part substancial de l’exercici efectiu del poder .
Tampoc he dit que el poder no fos descendent “de dalt a baix”, és clar que ho és! Només que això no ha de dissimular-nos que el poder també transita “de baix a dalt” i que, per tant, també cal combatre’l en aquest “baix” on, en part, es genera. El que podria “agradar als amos” seria, precisament, que no ens ocupéssim d’aquesta vessant del poder i que féssim com si no existís, deixant actuar dismuladament. Això garantiria la perpetuació dels amos per molt que aconseguíssim enderrocar les cúpules, perquè de poc serveix suprimir un amo si es deixa que una de les fonts de producció dels amos segueixi creant amos … indefinidament!
Per fi això que “l’anarquisme accepti el poder” sona a un claríssim oxímoron. Si l’anarquisme és, fonamentalment, el que lluita contra totes les formes de la dominació, resultaria totalment contradictori que pogués “acceptar” el poder. Una altra cosa ben diferent és que l’anarquisme accepti que el poder és inherent al social, i que es produeix constantment en el si de les relacions socials. Aquesta consideració tan sols implica que l’anarquisme, igual que Sísif, mai pot baixar la guàrdia, mai pot considerar que la seva lluita contra el poder pugui descansar de forma definitiva. Això no és “acceptar” el poder, és acceptar que la lluita contra el poder no té treva.

El neoanarquisme, que t’has inventat, ens recorda el neó-liberalisme, als neó-cons, que són pitjors. La paraula és dolenta, però la idea bona, ja que proposes un anarquisme obert, revitalitzat, posat al dia amb el bo del passat i el millor de les idees vigents avui contra els poders.
No acabo de veure quins aspectes del neoanarquisme poden “recordar als neoliberals i als neó-cons”. Si només es tracta d’una cosa tan espuri com una associació deguda a l’ús del prefix “neo”, no resulta preocupant perquè es tracta d’un prefix tan comú que, per aquesta mateixa regla de tres, el neo anarquisme hauria recordar una diversitat de coses. Només faltaria que perquè els “neo tal o qual” facin servir el prefix “neo” haguéssim de renunciar a usar-lo i cedir-los l’exclusivitat. Deixa que em quedi, més aviat, amb el contingut que esmentes, és a dir, amb “la idea bona” a la qual remet aquesta “paraula dolenta”.

8. A l’exposició magistral i final sobre el relativisme, no li veig molt bé l’encaix amb l’anarquisme. És clar, tot és relatiu… Veritat o no veritat? Entraríem en una discussió universitària
Si per l’expressió entrar en una “discussió universitària” el que sobreentens és que la qüestió del relativisme no té implicacions, o d’in